El desvetllament d’una papallona nocturna

publicat per

http://www.somnisdeteatre.com

26/09/2015

Gema Moraleda

Aquesta temporada arrenca a Barcelona amb tot de monòlegs interpretats per dones, des de Psicosi de les 4.48 al díptic del Teatre Lliure (Dona no reeducable/Crecenunsoldéu) passant per El desvetllament d’una papallona nocturna. A més de la component femenina, aquests textos tenen una altra cosa en comú, la majoria es basen en figures reals. Alguns de forma més ficcionada, i altres, com el que ens ocupa, amb un enfoc més biogràfic.

A El desvetllament d’una papallona nocturna ens apropem a la figura de l’autora britànica Virginia Woolf, una dona fascinant tant pel que fa a la seva obra com per la seva vida. El text es construeix amb fragments de diferents llibres de Woolf, tant novel·les com assajos, i mira de mostrar totes les facetes de la seva obra alhora que en dibuixa un retrat personal. Aquest fet fa que el conjunt sigui una mica irregular. El muntatge té moments d’alta càrrega emotiva i simbòlica, que constitueixen, en la meva opinió, els millors passatges, i d’altres amb un to més didàctic, de vegades massa, que trenquen el ritme de manera inesperada. Les idees de l’autora sobre l’amor, les dones i la vida en societat són francament interessants i avançades al seu temps, però estan pensades per a ser llegides en el context d’un llibre de no ficció i no pas per a ser recitades en veu alta.

Anna Sabaté interpreta Woolf amb intensitat i sentiment, mentre es despulla literal i metafòricament sobre l’escenari.

El desvetllament d’una papallona nocturna ens presenta un personatge interessant, intel·ligent i fascinant, i ens convida a conèixer més a fons a Virginia Woolf, una idea que només puc aplaudir.

El desvetllament d’una papallona nocturna

Autor: Eles Alavedra. Direcció: Eles Alavedra. Repartiment: Anna Sabaté. Escenografia: Eles Alavedra. Il·luminació: Dani Gener. So: Dani Gener. Vestuari: Mar Muñoz. Disseny gràfic: Xavi Siles.

Sala: Sala Atrium. Data: 21/09/2015. Fotografia: Xavi Siles.

Psicosi de les 4.48

publicat per

http://www.somnisdeteatre.com

17 de setembre de 2015

Gema Moraleda

Amb Sarah Kane m’ha passat com amb tantes altres coses a aquesta vida. Un dia no la coneixia ni n’havia sentit a parlar mai i l’altre apareixia per tots els racons. La culminació d’aquest procés va ser, òbviament, l’estrena a La Seca del seu darrer text interpretat, ni més ni menys, que per Anna Alarcón. L’univers m’estava cridant que havia de conèixer Sarah Kane, així que em vaig rendir i vaig comprar entrades.

Sarah Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo, molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking) és un altre del seus representants més importants.

La producció teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar d’escriure Psicosi de les 4.48, el que molts diuen que és el seu text més personal. (Si voleu saber-ne més de l’autora, us recomano el complet blog de l’espectacle)

I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia desborda una dolorosa lucidesa que desarma.

El text de Sarah Kane és dur però està carregat de matisos i tendresa. Tot un repte per a un monòleg de més d’una hora. I aquí és on Anna Alarcón brilla amb llum pròpia. L’actriu es transforma davant dels nostres ulls frase rere frase. La veiem passar per tots els estats emocionals sense perdre mai intensitat però, alhora, sense histrionismes. Sense triar el camí fàcil, amb una contenció i delicadesa que et deixen clavat a la cadira. Sense crits, ni llàgrimes de cocodril, Anna Alarcón signa una interpretació carregada de veritat i força. Una interpretació que t’acompanya durant dies quan deixes el teatre.

També cal mencionar la direcció i l’escenografia, sempre a favor del text i de l’actriu, amb un enfoc minimalista, senzill però molt simbòlic, carregat d’imatges potents que sumen a les paraules de l’autora.

Psicosi de les 4.48 és un espectacle commovedor i autèntic que no us hauríeu de perdre. Un magnífic inici de temporada per a La Seca.

Psicosi de les 4.48

Autora: Sarah Kane. Traducció: Anna Soler Horta. Repartiment: Anna Alarcón. Direcció: Moisès Maicas amb la col·laboració d’Iván Morales. Espai i elements escènics: Toni Giró. Vestuari: Pi Piquer. Gest i moviment: Guille Vidal-Ribas. Disseny de llums: Raimon Rius. Disseny de so i direcció tècnica: Daniel Gener. Assistent de direcció i regidor: Albert Massanas. Producció: The Three Keatons.

Sala: La Seca. Espai Brossa. Data: 12/09/15. Fotografia: (c) Anna Soler Horta.

Catalunya aixeca el teló

publicat per

http://www.somnisdeteatre.com

8 de setembre de 2015

Gema Moraleda

Ahir a la nit, Catalunya aixecava el teló i ho feia amb una gala que ja és gairebé una tradició. Un esdeveniment que, fa anys, era una mena de festa privada de la professió per a saludar-se, desitjar-se una bona temporada i veure una mica per on anirien els trets de la competència, s’ha convertit d’un temps ençà en un esdeveniment públic que busca (encara que sembli mentida) engrescar la gent a anar al teatre.

I dic que sembla mentida perquè, al marge de gustos o números més o menys aconseguits (i sí, jo també vaig flipar i em vaig avorrir a parts iguals amb el suposat hipnotitzador), el que es va veure a Catalunya aixeca el teló no és representatiu ni de bon tros del que veurem a la cartellera de Barcelona durant aquesta temporada.

Si ens basem en la gala, Barcelona és una ciutat on només es fan musicals i, molt marginalment, textos clàssics, òpera i dansa contemporània. Ah, i espectacles d’hipnosi (???). On eren les sales alternatives? I les noves companyies? I els dramaturgs catalans contemporanis? I el teatre familiar? I les companyies internacionals? I els festivals? I el microteatre? I els monòlegs? (i només parlo de teatre perquè no controlo tant la resta d’arts escèniques, que, òbviament, també estaven infrarepresentades per no dir desaparegudes).

Comprenc perfectament que és molt difícil fer una gala informativa que sigui alhora entretinguda i vistosa per a l’espectador televisiu. Una gala completa, imparcial i variada que no sembli un catàleg inconnex o esdevingui un avorriment total. Però fem un pas enrere. De debò cal aixecar el teló d’aquesta manera? De debò algú creu que la gent anirà al teatre després de veure la gala? De debò algú creu que es poden crear espectadors d’aquesta manera? No pagaria més la pena invertir els diners, el temps i l’esforç en dissenyar noves estratègies de creació de públics?

El resultat, l’esperat: els que ja anem al teatre entre estupefactes i divertits davant l’espectacle (que, no em sap greu dir-ho, a mi que m’agrada el musical, em va entretenir força) i la gent que mai no trepitja un teatre totalment reafirmada en la seva opinió que això del teatre és una astracanada que agonitza.

Tenim tot un any per a fer-los canviar d’opinió, alguna idea?