publicat per
8 de setembre de 2015
Gema Moraleda
Ahir a la nit, Catalunya aixecava el teló i ho feia amb una
gala que ja és gairebé una tradició. Un esdeveniment que, fa anys, era una mena
de festa privada de la professió per a saludar-se, desitjar-se una bona
temporada i veure una mica per on anirien els trets de la competència, s’ha
convertit d’un temps ençà en un esdeveniment públic que busca (encara que
sembli mentida) engrescar la gent a anar al teatre.
I dic que sembla mentida perquè, al marge de gustos o
números més o menys aconseguits (i sí, jo també vaig flipar i em vaig avorrir a
parts iguals amb el suposat hipnotitzador), el que es va veure a Catalunya
aixeca el teló no és representatiu ni de bon tros del que veurem a la
cartellera de Barcelona durant aquesta temporada.
Si ens basem en la gala, Barcelona és una ciutat on només es
fan musicals i, molt marginalment, textos clàssics, òpera i dansa
contemporània. Ah, i espectacles d’hipnosi (???). On eren les sales
alternatives? I les noves companyies? I els dramaturgs catalans contemporanis?
I el teatre familiar? I les companyies internacionals? I els festivals? I el
microteatre? I els monòlegs? (i només parlo de teatre perquè no controlo tant
la resta d’arts escèniques, que, òbviament, també estaven infrarepresentades
per no dir desaparegudes).
Comprenc perfectament que és molt difícil fer una gala
informativa que sigui alhora entretinguda i vistosa per a l’espectador
televisiu. Una gala completa, imparcial i variada que no sembli un catàleg
inconnex o esdevingui un avorriment total. Però fem un pas enrere. De debò cal
aixecar el teló d’aquesta manera? De debò algú creu que la gent anirà al teatre
després de veure la gala? De debò algú creu que es poden crear espectadors
d’aquesta manera? No pagaria més la pena invertir els diners, el temps i l’esforç
en dissenyar noves estratègies de creació de públics?
El resultat, l’esperat: els que ja anem al teatre entre
estupefactes i divertits davant l’espectacle (que, no em sap greu dir-ho, a mi
que m’agrada el musical, em va entretenir força) i la gent que mai no trepitja
un teatre totalment reafirmada en la seva opinió que això del teatre és una
astracanada que agonitza.
Tenim tot un any per a fer-los canviar d’opinió, alguna
idea?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada