publicat per
19 de setembre de 2015
Santi Fondevila
L’obra beu de la font del teatre de bulevard i apunta cap al
teatre de l’absurd
foto : Jordi Bosch i Emma Vilarasau exploten la seva faceta
còmica. / DAVID RUANO
'Caiguts del cel' és d’aquelles obres que volen agradar al
gran públic però no de qualsevol manera, sinó exhibint alguna reflexió més
profunda sobre el comportament humà. I és ben cert que l’obra té un planejament
excel·lent; que l’autor, Sébastien Thiéry, coneix els recursos de l’anomenat
teatre de bulevard francès -com prepara la sortida d’Emma Vilarasau amb
meravellós vestit vermell de luxe!-, i també que l’obra mostra la seva
perspicàcia per acostar-se al públic, ja que no hi ha dubte que els rics van a
La Bastille o l’Òpera Garnier i les classes mitjanes al teatre. Com tampoc no
hi ha dubte que aquests petitburgesos fantasiegen amb la riquesa i el luxe, al
mateix temps que critiquen els rics i reafirmen la seva identitat treballadora
i honesta.
¿Com reaccionaria qualsevol parella benestant a qui li
creixen bitllets de cent o cinc-cents euros al seu pis? Què faria? Guardar-los?
Gastar-los? Trucar a la policia? Aquesta és la comèdia, i els protagonistes, un
anestesista de la Seguretat Social (Jordi Bosch) que creu que es mereix alguna
cosa més del que té; la seva dona, una mestra progressista (Emma Vilarasau);
una criada ucraïnesa (Anna Barrachina), i un veí de caràcter obscur i bel·licós
(Carles Martínez).
L’obra beu de la font del citat teatre de bulevard i apunta
cap al teatre de l’absurd, concretament d’Eugène Ionesco, perquè en el
personatge del veí s’hi pot veure el famós bomber de La cantant calba. Però, al
meu entendre, ni en un ni en l’altre sentit acaba d’aixecar el vol. El
director, Sergi Belbel, no l’ha encertat amb els perfils de la parella,
probablement massa convencionals en les actituds per construir una il·lusió
teatral prou divertida.
Tot i l’esplèndida escenografia de Max Glaenzel -¿potser el
pis és massa luxós per a la parelleta?-, d’una producció de qualitat i d’algun
gag ben col·locat, el millor d’aquesta oblidable comèdia és una encesa conversa
en ucraïnès (ja sigui autèntic o fabricat per Belbel, això no ho sabem) entre
Anna Barrachina (magnífica malgrat la brevetat del paper) i un notable Jordi
Bosch. Això sí, el final és un bon coup de théâtre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada