publicat per
9 de setembre de 2015
Imma Fernández
La Zaranda, la reputada companyia andalusa, retrata a 'El
grito en el cielo' la vellesa en unasocietat anestesiada i deshumanitzada -
«Capgirem el dolor amb alegria», diuen
El seu sempre és un univers d'éssers desvalguts, d'ànimes
que deambulen desorientades i es rebel·len, tenyides d'humor negre, contra el
destí final. Contra el deteriorament dels cossos i la memòria. Parlen amb el
seu particular i metafòric llenguatge de la vellesa, la mort i els somnis de
vida i llibertat. Són La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, una
companyia amb 37 anys d'enorme i singular ofici, que torna a Barcelona per obrir
la temporada del Romea. Presenten, fins al 20 de setembre, El grito en el
cielo, una creació amb dramatúrgia d'Eusebio Calonge i direcció de Paco de la
Zaranda, sorgida entre assajos oberts a la Biennal de Venècia del 2014 i
estrenada al Temporada Alta.
«Per nosaltres el teatre és viure una passió, posar en
escena el que som, el que sentim. Busquem emocionar i portar el públic a la
reflexió, que es plantegi múltiples preguntes», sosté el director. El 15 de
setembre vinent compartiran reflexions amb la platea i quatre creadors més
rendits al seu art: Sergi López, Jorge Picó, Ivan Morales i David Climent (de
Los Corderos).
Sobre l'escenari apareixen quatre vells -Celia Bermejo,
Enrique Bustos, Gaspar Campuzano i el mateix director-, emmagatzemats com si
fossin mercaderia de rebuig, com paquests abandonats en un geriàtric. Quatre
fredes estructures de metall els serveixen de llits, portes, gàbies... Una
infermera -Iosune Onraita- s'encarrega de donar-los el xut de drogues. Pura
metàfora d'una societat anestesiada i també, afegeixen els creadors, d'un
teatre anestesiat, «sense interès de transcendència i de comunicació
espiritual; abocat a l'oci, al divertiment i als vincles amb el poder», detalla
Paco de la Zaranda. Contra aquesta sedació escènica el prestigiós col·lectiu de
Jerez (Premio Nacional de Teatre 2010) lluita des de fa gairebé quatre dècades,
amb títols com Vinagre de Jerez, Cuando la vida eterna se acabe o Futuros
difuntos, presentats a Catalunya.
Deliris de llibertat
Calonge admet que a El grito en el cielo, poètic cerimonial
de la vida i la mort, subjau la crítica a la «sinistra maquinària d'aniquilació
d'una societat deshumanitzada». Un món que et dóna la puntada de peu quan ja no
ets productiu.
En aquest context, els personatges de La Zaranda fluctuen,
envoltats pels cors dels pelegrins de l'òpera Tännhauser de Wagner, entre la
realitat i el món oníric; entre el dolor i la delirant fugida cap a la vida i
cap a la llibertat. L'obra també és un homenatge a Juan de la Zaranda, un dels
fundadors del grup, mort el 2013.
El grup torna a enfrontar-se a tabús esquius -la decrepitud,
la Parca...- amb les armes de l'humor, la ironia i l'esperança (plasmada amb
els versos del poema lorquià Manantial). «Ens obliguen a viure en una societat
del ha ha ha, i el teatre és habitualment còmplice». El seu va per altres
camins, sempre esquitxat d'incòmode verisme. Disparen preguntes sobre el sentit
de la vida i del teatre. Vomiten les seves pròpies pors. La por al
deteriorament i a un dolor que ells «capgiren amb alegria». «Els espectadors
ens diuen: 'Ens ha encantat però és molt fort'. Així és la vida», postil·la
Calonge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada