‘La Rambla de les floristes’: el retorn a Mataró del Teatre
Nacional de Catalunya
Dissabte passat es va encetar la programació estable del
Monumental per aquest semestre amb una producció del Teatre Nacional de
Catalunya, un fet ja per si positiu, tenint en compte la pila d’anys que feia
que cap producte d’aquesta gran institució del país aterrava a la nostra
ciutat.
La sequera l’ha trencat ‘La Rambla de les floristes’ de
Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll, en una versió estrenada
fa tres mesos a Barcelona i que ara està de gira per una vintena de poblacions.
Autor mític
Narrador, poeta, periodista, dramaturg, traductor, crític i
assagista, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és autor d’un ample repertori de
textos teatrals, des de poemes dramàtics, revistes musicals, comèdies, farses o
sainets de costums, fins a drames d’inspiració existencialista i d’altres
d’intenció religiosa. La seva capacitat per complaure un públic fidel el va
portar a tenir el predomini dels escenaris de la seva època, a obtenir-ne una
bona rendibilitat econòmica i a convertir-se en un mite popular, de manera
semblant a com ho havien estat abans Frederic Soler “Pitarra” o Àngel Guimerà.
Dintre del difús catàleg de títols escrits per Sagarra, ‘La
Rambla de les floristes’ és una peça menor. Ell mateix la va qualificar de
sainet en vers i assegurava que no afegia res al seu teatre. Es va estrenar el
1935 al Poliorama i des d’aleshores no ha tingut gens de recorregut en l’àmbit
de l’escena professional, si s’exceptua l’adaptació per a televisió que el 1986
en va fer TV3, amb protagonisme de Rosa Maria Sardà.
La Rambla de les Floristes
Vers diàfan
L’obra, situada en el context dels anys vuitanta del segle
XIX, narra els maldecaps de l’Antònia, una florista de mitjana edat, coratjosa
i sincera, que es guanya la vida amb dificultats i ha de donar peixet a una
clientela diversa que compon l’estampa d’una burgesia decadent de rics ganduls,
capellans, beates, joves calaveres, mantingudes, usurers, missaires amb
fulanes, dones banyudes o polítics curts de gambals. Al seu costat, sí que hi
apareixen tipus de classe treballadora que malden per tirar endavant i mirar
d’acomplir algunes il·lusions vitals, però el que Sagarra dibuixa és una visió
atemporal i escleròtica de la societat. I els elements de crítica que hi
afloren no passen de la facècia o el tòpic innocu, perquè el rerefons
argumental és del tot conservador: l’acceptació per part del poble baix de la
seva condició subalterna. Això no treu que els diàlegs, sobretot de la
protagonista, siguin gratificants per a l’espectador d’abans i d’ara, perquè són
un exponent diàfan de la facilitat versificadora de l’autor, que amb un
llenguatge directe demostra el seu domini maquinal del ritme i la rima.
“Closca”, l’escenògrafa
Per exhumar amb èxit la carcassa de pàtina vuitcentista que
és ‘La Rambla de les floristes’, Jordi Prat i Coll ha comptat amb un bon grup
d’intèrprets, entre els quals destaca Rosa Boladeras, que fa una gran creació
del personatge de l’Antònia. Però també ha tingut l’habilitat de no limitar-se
a reproduir com un cromo el registre costumista de l’original i al llarg de la
representació ha creat un segon pla simultani. Li serveix per evocar en clau
simbòlica el cúmul d’esdeveniments reals de la història col·lectiva de
Barcelona que han tingut les Rambles per testimoni, com l’atemptat del 17 d’agost
de 2017. A l’encert d’aquesta duplicació discursiva hi contribueix
l’escenografia de la mataronina Laura Clos “Closca”, amb un arbrat de plàtans i
unes grades mòbils plenes de cossis de flors que es canvien per significar
l’evolució del temps en l’acció dramàtica. Després de tot, si com també
confessava Segarra, aquesta és una comèdia composta amb més farsa que
sentiment, a l’estil d’un encàrrec per satisfer a tothom, es pot certificar que
al Monumental ho va ben aconseguir.
Publicat per
Comas Soler
totmataro.cat
