El Teatre Monumental porta un Ibsen inèdit
publicat per
www.totmataro.cat
9 abril de 2013
Comas Soler
Un cop passada la Setmana Santa, amb la represa de la
programació estable, dissabte passat al Monumental es va poder veure el
muntatge de 'Quan despertem d'entre els morts' dirigit per Ferran Madico que el
Teatre Nacional de Catalunya va estrenar fa dos mesos.
Aquesta és l'última obra que el noruec Henrik Ibsen (1828
-1906), el més gran i més influent dramaturg del seu temps, va escriure abans
de morir. Molt vinculat amb l'evolució dels moviments estètics dominants a
l'Europa de l'època, Ibsen adopta en aquesta com en d'altres de les seves peces
tardanes els postulats dels corrents simbolistes en què l'abstracció, el somni,
la imaginació i sobretot la càrrega poètica del text han de ser els factors que
creïn l'atmosfera dramàtica. El teatre, així, no ha de narrar o descriure, sinó
suggerir.
Vides malaguanyades
Les seves característiques fan que 'Quan despertem d'entre
els morts', escrita l'any 1899, sigui una obra molt difícil d'escenificar.
Tant, que a diferència d'altres del període més realista d'Ibsen, com 'Casa de
nines' o 'Un enemic del poble', és gairebé desconeguda i rarament representada.
Al nostre país, per exemple, tot i que el 1901 ja va ser editada en català, no
està clar que mai hagi pujat a un escenari. Fins ara.
Rubek, un escultor madur i consagrat perquè ha realitzat una
gran obra d'art, s'està en un balneari acompanyat de la seva dona Maja, jove i
vital. Ell ja fa temps que no troba motivació per treballar i tots dos estan
descontents del rumb que ha pres la seva vida en comú. En aquestes que arriben
Ulfheim, un caçador excèntric i atrevit, i Irene, una figura misteriosa que
resultarà que havia estat la model de l'escultor. Maja decideix seguir el
caçador, buscant el que no li ha sabut donar el seu home. I a Rubek amb la nova
presència d'Irene se li fa evident que, havent-ho sacrificat tot per l'art, ha
malmès la seva vida i la de les dues companyes que ha tingut al seu costat. Una
revelació amb rerefons de fatalitat tràgica.
Ambigüitat i reiteracions
Amb un material tan metafísicament intricat, Ferran Madico
ha fugit de manera sistemàtica de la interpretació naturalista per no caure ni
en el melodrama ni en l'esquematisme del triangle amorós, que haguessin estat
caricatures immerescudes del text i de les tesis d'Ibsen. La pulsió constant i
la recurrència de la contraposició entre la fredor de l'art i la passió per la
vida, l'ardència de l'amor o l'entusiasme per la llibertat que expressen els
personatges fa que l'acció dramàtica de 'Quan despertem d'entre els morts' es
desenvolupi en una mena d'espiral quasi obsessiva. Aquesta pugna el director la
ventila amb una posada en escena que conjumina elements de modernitat amb
d'altres d'època, com el vestuari. Una ambigüitat molt en línia amb els cànons
simbolistes. Com també ho és l'escenografia mínima, constituïda només per cinc
grans roques. Primer signifiquen blocs de marbre, la matèria de base per
esculpir, que palesen la penúria creativa en què ha caigut Rubek. Després
simulen muntanyes i fondalades, el bocí de natura que fa de marc als debats
conflictius dels protagonistes. I finalment són els cims tempestuosos i
emboirats on s'esdevé el desenllaç de l'obra.
Amb les seves ambivalències, 'Quan despertem d'entre els
morts' no resulta gens fàcil per a l'espectador d'avui. Com tampoc no ho va ser
en el temps del seu autor. Però s'ha de reconèixer que l'esforç de Ferran
Madico i el seu equip per tirar endavant aquest muntatge ve a esmenar una
llacuna que el panorama teatral català tenia fins ara. I déu n'hi do com han
sabut endinsar-se en un dels episodis més complicats de tot l'univers ibsenià.
