publicat per
11 de febrer de 2015
Annie Baker, guanyadora del Pulitzer, debuta a l’Estat
L’Espai Lliure és des d’avui i fins al 15 de març un centre
cívic, el casal on es fa el curs de teatre d’estiu de sis setmanes de Joc de
miralls, l’obra de la dramaturga nord-americana Annie Baker. “És una autora
molt representada internacionalment. Joc de miralls s’ha estrenat fa poc a
Singapur, Califòrnia i el Canadà i l’autora va guanyar el Pulitzer de teatre
l’any passat amb només 33 anys”, explica Juan Carlos Martel Bayod, el director
de la peça que, a més, és la primera de l’autora que es representa a l’Estat.
“El públic va coneixent els personatges a mesura que passen les setmanes. Rep
molta informació d’ells i van tancant l’obra. El text pot ser ambigu, però no
permet que es jutgin els personatges”, diu Martel sobre el desenvolupament de
la trama, protagonitzada per la professora de teatre del grup (Isabel Rocatti),
el seu marit (Jordi Martínez), un fuster (Eduard Farelo), una aspirant a actriu
(Aina Clotet) i una noia que està a punt d’entrar a la Universitat (Elena
Tarrats). Per accentuar la versemblança de la peça, l’escenògraf Alejandro
Andújar ha traslladat l’entrada a la sala a una porta que no és l’habitual de
l’Espai Lliure. D’aquesta manera, el públic, més que espectador, es converteix
en un voyeur del que passa a l’escenari.
La història arrenca com una comèdia i a mesura que avança
van apareixent els aspectes tràgics de la vida dels personatges. “Es tracta del
primer curs de teatre que organitza el centre i té una funció més terapèutica
que professional”, explica el director, que qualifica Joc de miralls de
“comitragèdia” amb una estructura molt fragmentada, gairebé cinematogràfica. Hi
ha moments d’humor al llarg de l’espectacle, però l’autora no va tenir mai la
intenció de buscar els gags. Joc de miralls “té elements de reality show ”, diu
Isabel Rocatti, i Eduard Farelo la considera com “una partitura excepcional”.
“Annie Baker s’ha passat moltes hores escoltant la gent. Les converses que
escriu són estranyes”, assegura Aina Clotet. “Vol portar els actors i el públic
als límits de la incomoditat. Representa, a més, que totes les persones som
brillants i alhora idiotes, lúcides i patètiques”, afegeix Clotet.
El pes essencial dels silencis
“Qualsevol conversa sentida al carrer és susceptible de ser
teatral. Annie Baker sap que l’atenció del públic ha canviat, posa l’atenció de
les escenes al nivell del segle XXI, el situa al fulgor de la batalla sense
anticipar els conflictes ni posposar-los”, diu Martel sobre mètode de treball
de l’autora. Tot i aquest vessant mundà de la seva escriptura, Baker no renega
de la tradició, des de Txékhov i Pirandello fins a Harold Pinter. “És una mica
Txékhov, tot és al text”, insisteix el director.
Amb tot, Annie Baker agafa distància dels elements més
col·loquials d’una conversa. “Creu que el 90% del que es diu no té sentit.
Aprecia molt el silenci”, reconeix Martel. Aquest fet comporta que l’obra
tingui una estructura “matemàtica” dels silencis que “escup” qualsevol
llicència que els directors s’intentin prendre amb el text. L’única llicència amb
el text se l’ha poguda prendre la traductora, l’actriu i dramaturga Cristina
Genebat: ha catalanitzat els noms dels personatges i ha traslladat l’acció dels
Estats Units a un poble català imaginari.
