Veritat teatral

publicat per

http://www.elpuntavui.cat

6 de febrer de 2015

Jordi Bordes

La jove dramaturga americana Annie Baker debuta a Catalunya a l'Espai Lliure amb ‘Joc de miralls'

Isabel Rocatti (la mestra) i Jordi Martínez (el fuster) en una pausa d'aquesta classe de teatre. Foto: ROS RIBAS.

Té 33 anys i un premi Pulitzer des de l'any passat. És Annie Baker, que el 2009 va estrenar a l'OffBroadway Circle Mirror Transformation, considerada dins de les millors obres de l'any. La peça no ha deixat de multiplicar versions arreu. Ara, Juan Carlos Martel, amb la complicitat del Teatre Lliure, presenta la versió catalana, Joc de miralls. Tant senzill com reproduir accions quotidianes i saber-ne extreure els moments més conflictius per construir una peça sobre les relacions entre quatre alumnes de teatre en un centre cívic i la seva mestra. L'obra farà temporada de l'11 de febrer al 15 de març a l'Espai Lliure. Només hi ha 150 localitats per sessió. L'actor Eduard Farelo intueix que es farà curt de capacitat: que la gent desperta no s'ho perdi.

Simplement, la voluntat del muntatge és que el Lliure es converteixi en una mena de centre cívic. De fet, l'entrada a la sala es farà per un camí diferent, amb la voluntat “de trencar el ritual”. El públic assistirà, com un voyeur privilegiat, a les sis sessions setmanals del curs. Als treballs d'exercicis clàssics d'actors i també a les pauses. A mesura que avança la peça, el públic anirà coneixent més que els mateixos personatges i intuint les baralles abans que es produeixin. Però, durant bona part de l'obra, la informació se serveix amb comptagotes. I és que Baker, com Pinter, administra el text calculant el temps de les pauses per donar temps als espectadors perquè vagin construint els espais en blanc de la situació.

Martel adverteix que és una escriptura molt fragmentada, centrada en els punts culminants del conflicte, on costarà veure les motivacions, tot i que l'evolució dels personatges es va construint a mesura que avança el treball d'una hora i 50 minuts. L'obra atrapa per la tensió i també per les situacions tràgicament còmiques (mai busquen el gag, però s'arriba a un punt en què és molt probable que el públic rigui). “És molt fàcil l'empatia amb els personatges, i commou veure'ls en el seu dramapersonal”, diu Aïna Clotet.

Baker, de qui fins ara mai s'ha representat professionalment cap obra en tota la Península, té tres pares artístics: Txèkhov, Pirandello i Pinter. I és que va necessitar un any i mig per fer una dramatúrgia de La gavina. Va aprofitar l'estudi per aprendre totes les formes teatrals de l'autor rus per plantejar les accions entre els personatges. El repte del repartiment (a més de Farelo i Clotet, Jordi Martínez, Isabel Rocatti i Elena Tarrats) és allunyar-se al màxim de la interpretació, sentir-se incòmode amb el seu personatge, una de les màximes de Baker, que avui tothom admira, tot i ser desconeguda a Catalunya.