publicat per
30 de gener de 2015
Bernat Puigtobella
Somni americà | © Ros Ribas
Nit d’estrena al Lliure.
Anàvem a veure Somni americà, una dramatúrgia d’Oriol
Tarrasón feta a partir de fragments d’obres nordamericans de la seva devoció.
Només entrar ens servien un petit bidó de crispetes, com si entréssim al
cinema. I justament em va tocar seure al costat de Jaume Figueres, que ens ha
presentat el cinema a TV·3 durant trenta anys. La proposta de Tarrasón en té
ben poc de cinematogràfica, però sí que té un punt de mitomania des del moment
en què es proposa rescatar personatges memorables del teatre americà per
donar-los una nova vida.
L’opció és arriscada. O no és agosarat de ressuscitar la
Blanche d’Un tramvia anomenat desig i fer-la parlar? O la Kitty, la Harry, el
Joe i el Tom, els personatges que pul·lulen pel Nick’s Saloon a The Time of
Your Life de William Saroyan? Tarrasón se’ls fa seus i en cap moment tens la
sensació que hagi comès una usurpació. El muntatge té prou força per fer-te
oblidar que són personatges d’una altra ficció i la companyia te’ls presenta
vius, com si fos la primera vegada, sense que t’engavanyi l’artifici
metaliterari.
Tarrasón no n’ha tingut prou amb aquesta complicació, i ha
cosit una dramatúrgia amb retalls diversos d’Arthur Miller, Eugene O’Neill,
Woody Guthrie, etc. Somni americà es construeix, doncs, a partir de materials
escollits d’aquí i d’allà, que el dramaturg ha cosit amb perícia però sense
dissimular les costures, en un muntatge coral, més atmosfèric que dramàtic, en
què passa de tot i no passa res concret. Aquesta vaguetat obliga a sacrificar
l’estructura clàssica dels tres actes, que el director compensa amb onze actors
a l’escenari, que comparteixen escena en tot moment amb una energia molt
especial. Tarrasón ha sabut inserir-los en una coregrafia que els permet de
moure’s dins els límits d’un histrionisme contingut.
La Kompanyia Lliure i les Antonietes treballen amb una gran
connexió. A mi em van fascinar especialment les actrius, que jo no coneixia:
Laura Aubert, Paula Blanco, Annabel Castán, Mireia Illamola i Mima Riera,
cadascuna amb un perfil i una caracterització molt diferents.
No és un espectacle perfecte, però la perfecció en si
mateixa no és un valor artístic. A estones Tarrasón potser es deixa endur per
la mitomania i tira massa dels textos que l’han fascinat. Hi ha grans frases,
càrregues de profuditat, en aquest muntatge, que ens empassem a petites dosis,
com les crispetes, però tal vegada els moments de més veritat escènica afloren
justament quan els actors no parlen. L’escena en què Elsa (Mireia Illamola)
treu una pistola i apunta el públic és molt potent. També les escenes més
físiques en què ballen. Sigui com sigui, Somni americà ha de despertar en
l’espectador la curiositat per uns textos que ens obren un món i un temps
semblants al nostre que hem de redescobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada