publicat per
12 de febrer de 2015
Jacinto Antón
Lluís Homar dirigeix i protagonitza al Teatre Nacional de
Catalunya ‘L’art de la comèdia’, de De Filippo
Lluís Homar està en ratxa. Després d'estrenar una insòlita
versió de Terra baixa, de Guimerà, que ha estat un dels èxits de Nadal a
Barcelona, torna ara –des d'aquesta nit i fins al 12 d'abril– en una gran
producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) que ell mateix dirigeix i
protagonitza, al capdavant d'un elenc fantàstic. Es tracta de L’art de la
comèdia, d'Eduardo de Filippo, obra en què el cèlebre actor i dramaturg italià
va abocar en un embolcall d'absurda comèdia molt del seu profund coneixement
del teatre i de la reflexió i l'amor que l'ofici li inspiraven.
La peça, que va muntar el 2010 el Teatro de La Abadía amb
direcció de Carles Alfaro per celebrar el seu quinzè aniversari, s'estrena ara
en una versió catalana que signa el mateix director del TNC, Xavier Albertí, i
ho fa amb tots els honors, a la Sala Gran del teatre i amb un repartiment de 12
actors, que en els temps que corren ja és exuberància.
L’art de la comèdia comença amb la visita del director d'una
troupe ambulant de teatre, Oreste Campese (Homar), al prefecte d'una ciutat de
províncies italiana, De Caro, per sol·licitar-li ajuda per haver-se incendiat
el teatre en què actuaven.
Campese demana al polític que assisteixi a l'espectacle per
mostrar a la ciutadania la importància social de l'art del teatre. El prefecte
respon que té coses més importants a fer i, després de discutir, el director
marxa, i s'emporta la llista de visites que ha de rebre el polític i maquina un
pla per demostrar-li que s'equivoca. Aquest pla consistirà a fer que els seus
actors vagin a veure el prefecte caracteritzats d'aquestes visites, amb tots
els embolics que això suposarà.
“L’obra és una veritable festa de la paraula i la vida”,
indica l’actor
Albertí, que celebra els 25 anys en la professió, recalca
que L’art de la comèdia no és només un gran homenatge al teatre i una comèdia
desopilativa, sinó una obra “d'altíssim volada política” que “convida a
reflexionar sobre per a què serveix el teatre”.
El capo còmic Lluís Homar, pletòric abans de l'estrena, no
té sinó elogis majestàtics per a De Filippo i la seva obra, “una partitura
genial, una veritable festa de la paraula i la vida”.
Homar considera que té molts punts de contacte amb Campese,
el seu personatge: com ell, Homar va pujar a l'escenari ja de nen, ha dirigit
un teatre (el Lliure), és actor i director... i sap el que són els problemes
amb els poders públics. “Aquesta obra mostra la confrontació, la pugna, entre
l'administració i l'art, el teatre; aquesta lluita de tan difícil solució”,
assenyala. I recorda la lluita de Campese per demostrar la transcendència del
teatre, tot i que no es consideri la professió d'actor, com diu en la comèdia,
“indispensable per a l'honorabilitat del país”.
D'aquí la seva idea de demostrar subreptíciament al prefecte
la utilitat de l'escena. “Hi ha una gran reflexió sobre el joc del teatre”,
recalca Homar, que subratlla sobre aquest tema algunes frases de Campese: quan
explica que pot fer tot Shakespeare i Molière sencer en quatre metres de
taules, o quan revela que s fer Macbeth es col·loca el bigoti (perquè ho fa amb
bigoti) una miqueta torçat, ja que “en el teatre la veritat suprema ha estat
sempre i sempre serà la suprema ficció”. Això, constata l'actor, està bé
recordar-ho en aquesta època de crisi, quan, diu, després d'anys de grans
infraestructures els temps ens recorden que “l'essència del teatre és una
qüestió més d'actitud que de mitjans”.
L'espectacle incideix en això, en la característica efímera
del teatre i les seves entranyes, a muntar els mateixos actors l'escenografia
davant els ulls del públic i a anar-se vestint de personatges al llarg de la
funció. La reflexió no impedeix, incideix Homar, que la comèdia sigui per
pixar-se de riure. “És, sobretot, una festa del teatre, on és impossible no
passar-s'ho bé”. En el repartiment figuren, entre d'altres, Joan Carreras,
Lluís Villanueva, el gran Andreu Benito i Mar Ulldemolins, que a més toca
l'acordió.
La majoria de la professió, inclosos Homar i Albertí,
coincideix que la Sala Gran del TNC, dissenyada amb instruccions de Josep Maria
Flotats, és una eina difícil –Homar la qualifica de “traïdora”–, en què han
optat per l'ús de micròfons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada