Titzina Teatre torna a La Villarroel per buscar "la distància que separa les persones"

publicat per

www.ara.cat

13 de maig de 2015

La companyia aterra a Barcelona amb 'Distancia siete minutos', una obra sobre la recerca de la felicitat que ja han vist 30.000 espectadors

La companyia catalana Titzina Teatre presenta a Barcelona la seva última obra, 'Distancia siete minutos', després d'una gira internacional que l'ha dut a 150 teatres d'Europa i Amèrica. La Villarroel, on fan tres anys van presentar 'Exitus', acull un muntatge que nascut a partir de la idea de la recerca de la felicitat, i que com sol fer la companyia "persegueix la universalitat d'allò quotidià". Els dos dramaturgs, directors i actors, Pako Merino i Diego Lorca, encarnen respectivament un jutge que ha de tornar al domicili familiar i el pare d'aquest.

Poder desxifrar "la distància que separa les persones" és la clau d'aquesta obra, que va requerir mesos de documentació: van fer una estada de dos mesos a la presó Model de Barcelona, on van treballar amb els reclusos "per veure com en situacions molt limitades pot sorgir la felicitat"; van visitar durant dos mesos més un jutjat de Cerdanyola del Vallès per veure la quotidianitat dels processos judicials i de com els jutges arbitren "la distància" entre persones; finalment van assistir a una sèrie de conferències d'antropòlegs i psicòlegs sobre la felicitat, dirigides per Eduard Punset.

El protagonista de l'obra és un jutge que ronda els 40 anys i que per una plaga de tèrmits es veu obligat a tornar temporalment a casa dels seus pares. Allà es troba cara a cara amb el seu passat, vivint el dia a dia amb la seva família, i es produeix un enfrontament amb el seu pare. "És un viatge a través de l'emoció per comprendre qui som, durant el qual s'intenta desvetllar una gran incògnita que ha amagat la família des de fa temps i que no els permet mirar al futur".

'Siete minutos de distancia' s'estrena aquest dijous a la Sala Villarroel, després d'haver passat per 150 teatres del món i d'haver estat vista per 30.000 espectadors. En correspondència amb aquella gent que ha col·laborat per fer possible l'obra, la companyia ha organitzat tres xerrades (dijous, divendres i dissabte), col·loquis sobre la justícia, sobre el dol i la pèrdua de familiars i sobre el món de l'enginyeria espacial. L'obra s'estarà en aquest teatre barceloní fins el 21 de juny.

Ser cornut i haver de pagar

Jordi Bosch i Jordi Boixaderas fan petar el públic amb 'El crèdit'

publicat per

www.totmataro.cat

23 de setembre de 2013

Comas Soler

Ja se sap que, en l'imaginari popular, el grau màxim de l'engany s'expressa amb aquella frase feta que relaciona el portar banyes amb gratar-se la butxaca. Ara bé, si el súmmum de la deslleialtat no ens l'afiguréssim en termes sexuals sinó de diners, llavors en lloc d'evocar un llit adúlter el més probable és que penséssim en una institució bancària. Ben mirat, aquesta associació d'idees no és gens infundada. Ans al contrari, es basa en l'experiència col·lectiva de munts de clients convertits en damnificats pel bandidatge legal que han estat practicant bancs i caixes durant anys. A Mataró, també és sabut, som assenyalats pel trist rècord perpetrat per l'entitat dels Dòries i els Iberns.  

Més enllà de la penosa realitat mataronina, però, d'aquesta transposició presumpta entre la cosa carnal i la financera Jordi Galceran en fa una barreja suculenta per orquestrar l'argument de 'El crèdit', la comèdia que s'acaba d'estrenar a Barcelona, a La Villarroel, i que té tots els números per convertir-se en un dels grans èxits de la temporada que ara comença. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas en són els protagonistes, dos noms que, facin el que facin, són garantia de resultat lluït. A sobre, l'ha dirigida ni més ni menys que Sergi Belbel –fins ara capitost del Teatre Nacional de Catalunya– que hi ha abocat bona dosi de murrieria.

Embolics i rialles

Jordi Galceran, el celebrat autor de 'El mètode Grönholm' i el més recompensat dels escriptors teatrals en actiu del nostre país, aprofita amb oportunisme l'actualitat de les insídies bancàries per presentar-nos l'enfrontament que s'origina entre un usuari que va a demanar un préstec i el director de l'agència quan aquest li denega perquè no aporta cap garantia. El ganxo principal de la trama, a més dels mil i un embolics que van esclatant, consisteix a suscitar en el públic la il·lusió que per una vegada serà el representant del capital el que resultarà ensarronat.

No és que Jordi Galceran pretengui recriminar els abusos de la banca o, encara menys, fer un al·legat d'implicacions socials, no. Aquest no és el seu estil, ni en aquesta obra ni en cap. Ell simplement s'empesca una situació que li dóna joc per muntar una bona comèdia d'embolics. En una primera part delirant i del tot rodona va enredant la troca amb ironia, a base d'anar lligant gags amb diàlegs àgils i ocurrents. La resolució és magnífica, la interpretació també i les riallades dels espectadors no paren ni un moment.

Dos mestres de la interpretació

Paradoxalment, a la segona part i a l'epíleg, quan tot és més estirat i la jugada peca d'alguna reincidència, és quan Bosch i Boixaderas fan valer la seva condició de cracs de l'escena i com que se la saben llarga aconsegueixen que s'aguanti la conya de les successives seqüències. Així continua amb eficàcia l'exultació enriolada de tota la gent que omple a vessar el teatre. Realment l'actuació dels dos Jordis és una demostració de mestria perquè porten la comicitat fins a l'extrem i arriben a passar amb equilibri subtil l'estreta maroma que la separa del grotesc. 

Per cloure la síntesi, d'aquest muntatge de 'El crèdit' també cal destacar que l'expertesa compartida per l'autor, el director i els actors permet una posada en escena efectiva i mòdica, que altrament hauria hagut de comptar amb un elenc més ample i dispositius escenogràfics de la complexitat que demana un vodevil. I com que aquí no es pot explicar massa més de l'obra sense trair el seu entrellat de banyes i extorsió, s'avisa als admiradors del nostre compatrici Jordi Bosch –que a Mataró som multitud– que faran bé d'anar corrents a veure'l a la sala barcelonina del carrer de Villarroel, perquè l'indefectible triomf que segur que tindrà, farà que es mantingui en cartell allà per un perllongat període de temps.

'El crèdit', rere l'estela d''El mètode Grönholm'

publicat per

www.ara.cat

10 de setembre de 2013

Laura Serra

Sergi Belbel dirigeix l'obra de Jordi Galceran amb Jordi Bosch i Jordi Boixaderas

foto : Jordi Bosch i Jordi Boixaderas interpreten el director d'una oficina bancària i un home que necessita diners a qualsevol preu a El crèdit. RUTH MARIGOTH

Conscients que és pràcticament impossible que es torni a repetir l'èxit d' El mètode Grönholm -"això només et passa un cop a la vida", insisteix el dramaturg Jordi Galceran-, l'equip creatiu que va parir aquell espectacle s'ha tornat a reunir en una comèdia, El crèdit, que s'ensumen que serà un èxit comercial. Sergi Belbel torna a dirigir l'últim text de l'autor català més internacional, després de tancar la seva etapa al TNC. Al quadrilàter hi torna a pujar Jordi Boixaderas i s'hi afegeix Jordi Bosch.

El quartet va presentar ahir l'espectacle, que es podrà veure a partir de dissabte a La Villarroel, sense poder evitar traçar algunes connexions amb El mètode Grönholm . Va ser Belbel qui va afirmar que Galceran torna a "esprémer l'actualitat amb un sentit de l'humor punyent, amb ironia i dards que sap tirar molt bé per fer una radiografia sense pietat de la nostra societat". També es repeteix una altra casualitat que ja va passar amb El mètode : Barcelona i Madrid estrenen les obres a la vegada (allà ocuparà el Teatro Maravillas amb Carlos Hipólito i Luis Merlo, dirigits per Gerardo Vera).

L'excusa argumental d' El crèdit és sucosa. Un home que ho ha perdut tot (Boixaderas) acudeix a la seva oficina bancària per demanar ajut: necessita un crèdit. El director de la caixa (Bosch) li demana unes garanties que el client que no pot assumir, més enllà de donar la seva paraula que el tornarà. Davant la negativa de l'entitat, l'home opta per una amenaça sorprenent i absurda que posa cap per avall la vida del que es pensava que ho tenia tot resolt. "L'obra parla de la vulnerabilitat. Tot el que creies segur en un no res pot caure per terra, i la desgràcia pot entrar a la teva vida sense saber per què. És el que ens ha passat com a societat, on han entrat la pobresa i la misèria sense saber com", explica l'autor.

Sergi Belbel assegura que l'espectacle inclou fins i tot "idees subversives" amb les quals s'identificarà qualsevol espectador, tot i que Galceran sempre es negui a anar més enllà de les lectures teatrals. Deixa les interpretacions per als espectadors i la responsabilitat de "dotar de veritat les coses a vegades absurdes que passen en una comèdia" als actors. Però tant Bosch i Boixaderas com el director estan tranquils:"Des del primer moment, quan llegia El crèdit , ja veia que això és una bomba. Flueix sol", deia Boixaderas. " El crèdit fa diana en l'actualitat", afegia Belbel, que comparava la teatralitat de Galceran amb Billy Wilder.

Fer créixer un embrió brillant

El dramaturg va escriure una primera versió curta d' El crèdit per al concurs de dramatúrgia del festival Temporada Alta del 2011. De fet, va ser-ne l'obra justament vencedora gràcies a una agudesa hilarant. Ja llavors Bitò Produccions li va proposar de convertir-la en un espectacle comercial. Per això havia d'assolir més d'una hora de durada. Però el dramaturg va trigar un any a trobar la clau per completar l'espectacle. "No volia engreixar una obra que tenia molt múscul", justifica Galceran. Al final, la solució se li va aparèixer com una obvietat: en comptes de farcir aquella peça curta, la va allargar. Així, l'obra que va escriure inicialment és, pràcticament intacta, el plantejament de l'espectacle que arriba a La Villarroel, que té una hora i mitja de durada. Serà el colofó d'una bona fornada d'obres sorgides d'aquell concurs d'ara fa dos anys, després de Smiley , de Guillem Clua (encara en cartell al Club Capitol); La meva Champions particular , de Cristina Clemente, i Red pontiac , de Pere Riera.

Emilio Gutiérrez Caba, Premio Ceres 2013 al Millor Actor per 'Poder absoluto'

publicat per

www.ara.cat

6 agost de 2013

EFE - Mérida

El muntatge es va estrenar a La Villarroel i exposa els enganys i la corrupció dins el món de la política

Emilio Gutiérrez Caba ha estat guardonat amb el Premio Ceres 2013 al Millor Actor per la seva interpretació a 'Poder absoluto'. El reconeixement, que s'emmarca en el Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida, se li ha atorgat pel seu paper d'un prestigiós polític que aspira a la presidència del país. 'Poder absoluto', dirigida per Roger Peña Carulla, es va estrenar el novembre passat a La Villarroel. L'obra és un 'thriller' que exposa la corrupció i els enganys al món de la política. Peña s'inspira en el cas de Kurt Waldheim, que va arribar a president el 1986 malgrat el seu passat com a col·laboracionista nazi, i també compta amb l'actor Eduard Farelo.

Aquesta és la segona edició dels Premios Ceres, que consten de 13 guardons i han escollit els guanyadors d'entre totes les produccions escèniques espanyoles que s'han estrenat entre el 21 de juliol del 2012 i el 22 de juliol del 2013. Els premis reconeixen el millor espectacle, el millor guió, el millor escenògraf i el millor director, entre altres. La cerimònia d'entrega dels guardons tindrà lloc el 29 d'agost a Mèrida.

Sumerjan lo políticamente incorrecto

publicat per

http://www.lavanguardia.com

20 abril de 2013

Albert Lladó

foto : Escena de 'El Principi d'Arquimedes' David Ruano

'El Principi d'Arquímedes' llega a La Villaroel para mostrarnos una sociedad obsesionada con la seguridad y en la que los afectos no tienen espacio

Un beso. El problema es un beso. Un monitor de piscina (Rubén de Eguia) es el encargado desde hace cinco años de ayudar a los más pequeños a que naden sin flotador de burbuja. No es poca cosa. Es un momento crucial en el que los miembros del grupo infantil Cavallets de mar han de confiar en sus propias facultades para sobrevivir en el agua. Uno de los alumnos tiene miedo, y el joven entrenador, en un gesto espontáneo, le besa para tranquilizarle. ¿O no es un gesto espontáneo?

El Principi d’Arquímedes (¡qué gran título!), escrita y dirigida por Josep Maria Miró i Coromina, llega a La Villaroel después de su éxito el anterior Festival Grec (el texto fue galardonado antes con el Premi Born). No es una pieza sobre la pedofilia, no, sino acerca de cómo la sociedad, acechada por todo tipo de peligros, se ha ido cerrando en sí misma.

No hay sitio para la ternura. Todo lo que huela a políticamente incorrecto ha de desaparecer. La rígida directora del centro deportivo (Roser Batalla) reconoce que cuando ella era más joven, y trabajaba en un campamento, los adultos se bañaban desnudos frente a los chicos, sin mayor problema. La naturaleza al aire libre también es eso. Hoy sería impensable, claro.

El texto funciona muy bien porque el artefacto se ha pensado al milímetro. Las escenas se presentan como un calidoscopio -incluso vemos girar la escenografía- en el que la analepsis y la prolepsis van abriéndonos ventanas, puntos de vista, perspectivas. Una discusión inocente con el otro monitor (Albert Ausellé), fuera de contexto, puede convertirse en un indicio evidente de perversión. El argumentario de un padre preocupado (Santi Ricart) sirve para justificar un interrogatorio injustificado. Un objeto olvidado en una taquilla, una prueba irrefutable.

Como en física, un cuerpo sumergido (el beso) es capaz de hacer saltar por los aires en un instante, como un géiser, lo que durante años ha sido un lugar de aprendizaje (la piscina). La confianza en el otro se esfuma por el cúmulo de fragmentos que encajan. O que podrían hacerlo.

No se puede fumar en los vestuarios, no se puede llegar tarde a las clases, no se puede dejar de rellenar el botiquín. Todo ha de estar, pues, herméticamente calculado. La prevención se ha convertido en la única posibilidad de conducta. ¿Y qué hemos perdido por el camino?

'Sé de un lugar', prorroga la seva estada a La Villarroel

L'obra de creació d'Ivan Morales va ser un petit fenomen a La Seca i després al Romea, i va guanyar el premi Butaca de petit format

publicat per

30 de gener de 2013

www.ara.cat

L.S. Barcelona

'Sé de un lugar' ha sigut un dels espectacles de petit format més exitosos dels últims anys. Després d'estrenar-se a la sala petita de La Seca el gener del 2012, va córrer el boca-orella i va fer que s'exhaurissin les entrades. El Teatre Romea li va donar una segona oportunitat a l'inici d'aquesta temporada i el va situar al vestíbul del teatre. La Villarroel va acollir l'obra d'Ivan Morales a partir del 5 de febrer, els dimarts i els dimecres. Estava previst que només romangués a la sala durant aquest mes, i la sala ha anunciat que l'ha prorrogada fins al 13 de març.

'Sé de un lugar' descriu els estralls de la separació d'una parella, interpretada per Anna Alarcón i Xavier Sàez. L'obra de Cia. Prisamata, escrita i dirigida per Ivan Morales, es qüestiona si és possible l'amor després de l'amor.

L'obra, que va rebre el premi Butaca al millor muntatge de petit format, es podrà veure cada dimarts (a les 20.30 h) i dimecres (a les 22 h, després d''Adreça desconeguda').

Mamet y el sexo

La Villaroel programa 'Perversiones sexuales en Chicago', una adaptación que se acerca más a la televisión que al teatro

publicat per Albert Lladó www.lavanguardia.com 1 de novembre de 2012

Barcelona puede acoger, al mismo tiempo, el teatro más arriesgado, lo más experimental, el musical masivo, la danza clásica, y la comedia ligera. Pese a la crisis, el público parece que aguanta, y aún hay espacio para todos. Buena muestra de ello es la dirección artística de La Villaroel que lleva a cabo Carol López, y que ya ha conseguido éxitos como L'any que ve serà millor. El espectador busca entretenimiento y lo encuentra.

Sin embargo, esta vez, la propuesta Perversiones sexuales en Chicago, versión de Roberto Santiago de la pieza de David Mamet, no produce las mismas sensaciones. El teatro ha de aportar un valor añadido, una excusa, para que el público deje la butaca de su casa y se traslade a una platea.

En esta obra, dirigida por Juan Pedro Campoy, uno tiene la impresión de que se ha querido transportar la televisión a escena, y se nota. No es sólo porque los actores sean televisivos (Adriana Torrebejano y Javier Pereira hacen lo que pueden para meter verosimilitud allí donde no la hay, Fernando Gil hincha su personaje hasta convertirlo en una suerte de Torrente treintañero, y Cristina Alcázar es la única que realmente aporta capas en su interpretación). El constante product placement (nos enseñan una y otra vez la marca de una conocida cerveza) también ayuda. Y la renuncia absoluta a una escenografía (dos espacios; un sofá y una mesa con sus taburetes) que nos transporte al ritual que hemos venido a ver. Ni siquiera nos encontramos el telón bajado cuando llegamos. Todo, gags y trucos, a la vista.

Claro que las comparaciones son odiosas, y es evidente que las intencionalidades son distintas, pero ver este Mamet después de Oleanna resulta algo frustrante. El dramaturgo estadounidense ofrece un texto en el que el lenguaje es explícito, la contundencia quiere mostrarnos los disfraces del deseo, que a veces se camufla entre lo que llamamos amor. Los personajes (dos chicas y dos chicos jóvenes se encuentran en un bar y de allí nace una pareja) utilizan la incorrección política y se dicen las cosas a la cara. Hasta que se instaura la relación oficial.

Mamet tiene la indiscutible habilidad de zarandear nuestras convicciones más profundas. Es esta pieza un retrato de la obsesión, de los celos y los reproches, de la violencia verbal, del egoísmo (en las relaciones sentimentales y en la amistad) enmascarado en caricias y carantoñas. Pero, como decimos, la versión dirigida por Campoy pone el énfasis en los adjetivos, como en un continuo chiste del a ver quién la dice más gorda. Los diálogos rápidos y sorprendentes se convierten, así, en réplicas que recuerdan a series como Escenas de matrimonio o Aquí no hay quien viva. Pero en una sitcom – esa es la gran diferencia entre el plató y el escenario - las risas pueden ser enlatadas. El teatro es otra cosa.

  

(Sobre)viure en parella

Carol López retrata la crisi dels 40 en la comèdia 'Res no tornarà a ser com abans'

L'ombra de Woody Allen és molt allargada. Tant que Carol López explica una escena d'Annie Hall per parlar del pòsit de la seva nova peça, Res no tornarà a ser com abans, una comèdia urbana sobre la crisi de la parella que arriba avui a La Villarroel, la sala que López dirigeix, per instal•lar-s'hi durant tres mesos. No som a Nova York, sota el pont de Manhattan. La directora i els seus quatre intèrprets proposen a l'espectador que entri en la vida de dues parelles barcelonines que s'acosten a la dura frontera dels 40 i no ho fan en el millor moment.


Una és de barri (Dolo Beltrán i Andrés Herrera) i viu una etapa complicada en la seva relació. L'altra (Olalla Moreno i Andrew Tarbet) és més pija, de l'Eixample, i també s'enfronta a una crisi de parella de la qual encara no són conscients, sobretot ella. «El primer dia d'assajos els vaig dir als intèrprets que volia fer un documental. Volia entrar a casa d'aquests personatges i atrapar aquest moment de les seves vides», explica la directora.

EL DOCTOR I LA GALLINA
Per parlar de la convivència a dos ningú millor que el personatge que interpreta Woody Allen a Annie Hall. Explica un acudit per descriure les relacions de parella que diu: «Doctor, el meu germà està boig i es creu que és una gallina». I el metge li replica: «¿Per què no l'internen?». Resposta: «És que necessito els seus ous». López subscriu aquesta tesi de la parella fins a l'última lletra en aquesta obra que és també un retrat generacional de joves, sobretot ells, víctimes de la síndrome de Peter Pan. «Créixer té coses que estan bé, però és una putada», subratlla la directora en un exercici de sinceritat.

López, com sempre, ha treballat colze a colze amb els seus intèrprets durant un work in progress col•lectiu, no exempt de referències autobiogràfiques. La directora cedeix la paraula a un dels actors per explicar-ho. «És una ficció arrencada de les nostres vides però és veritat perquè ens la inventem», afirma Andrés Herrera, Andrés en l'obra. Carol López ha convençut el seu repartiment perquè els seus personatges es diguin com ells: Andrés i Andrew (amics i socis en una petita empresa), Dolo i Olalla. La primera, actriu i vocalista del grup Pastora, és una cantautora underground a Res no tornarà a ser com abans. «Però que les nostres parelles estiguin tranquil•les; ens ho hem inventat tot», subratlla López.

Als quatre personatges els veurem en la intimitat d'un llit de matrimoni, d'una cambra de bany o durant un sopar conjunt. Aquest joc també defineix una escenografia molt naturalista, dividida en quatre petits espais per a cada una de les situacions de l'obra.

MÉS SOMRIURES QUE GAGS
Tractant-se d'una comèdia urbana no hi podia faltar l'humor, però López avisa que l'obra no està plena de gags. «S'apel•la més al somriure. Hi ha un final agredolç i m'atreviria a definir-la com el que seria un nou gènere, la comèdia reposada».

La directora no amaga que Res no tornarà a ser com abans té un precedent en la seva pròpia trajectòria, concretament V.O.S., l'obra al voltant de la parella que va dirigir el 2005 a l'Espai Lliure i de la qual Cesc Gay va fer una adaptació cinematogràfica. Llavors els personatges arrossegaven altres problemes generacionals. «La d'ara seria com V.O.S., però 10 anys després amb els personatges més madurs».

Aquesta mirada a la crisi de la parella arriba en tres idiomes a La Villarroel. Al català i castellà que solen ser habituals en les obres de López s'hi uneix l'anglès d'Andrew Tarbet, un actor nord-americà establert a Catalunya. Acompanya amb pinzellades en el seu idioma un ortodox català amb curiós accent de Buffalo (la seva ciutat).

publicat per
José Carlos Sorribes
Foto: Ferran Sendra
www.elperiodico.cat
14 de gener de 2012