Troia i totes les guerres

Una Ilíada, amb Eduard Farelo
Eduard Farelo, protagonista a la Sala d'Argentona 

Dintre la programació miscel·lània de La Sala d’Argentona, en què la varietat acostuma a ser un paràmetre de qualitat, el darrer dissabte de març s’hi va poder veure ‘Una Ilíada’, un text monologat que adapta, sintetitza i fa proper el gran poema èpic sobre la guerra de Troia atribuït a Homer, que data del segle VIII aC i que ha esdevingut una de les obres més importants de la literatura universal.

Els mites, un motiu de reflexió
Fa temps, en el context de la guerra d’Iraq, la directora americana Lisa Peterson i l’actor Denis O’Hare van plantejar-se portar a escena una reflexió sobre la continuïtat de la violència bèl·lica al llarg de tota la història de la humanitat. Considerant que el poema homèric és la primera obra que aborda aquest drama mundial, van agafar-lo de base per reescriure’l i acostar-lo als espectadors d’avui en dia. Per això van resumir-ne la trama, van centrar-se en l’antagonisme entre Aquil·les i Héctor per recalcar el que causa les seves dèries de crueltat i venjança i van donar-li forma de soliloqui, imitant el que passava a l’antiga Grècia, en què eren els rapsodes que anant de poble en poble recreaven oralment la tradició d’epopeies mítiques d’herois, reis, déus i deesses. Així va sorgir l’espectacle ‘Una Ilíada’, que fa anys que representen per diversos països, amb bona acollida arreu i el mereixement d’uns quants premis.

El muntatge de la versió catalana del text de Peterson i O’Hare, que és el que es va escenificar a Argentona, es va estrenar l’octubre passat al festival Temporada Alta i va estar-se unes setmanes a la Biblioteca de Catalunya. L’ha dirigit Juan Carlos Martel Bayod i l’interpreta Eduard Farelo. Un escenari despullat i fosc és l’espai en què l’actor concita i fa evolucionar el cúmul de personatges que li calen per evocar els guerrers aqueus i troians que són la paràbola de la perpètua atracció humana envers la destrucció mútua. Només uns quants moviments i la citació de les paraules justes ja fan el pes perquè brollin les seves veus i motivacions. Un capot i una mena de farcell com a únic portant evidencien la condició errant i exhausta del poeta que voldria no haver de narrar reiteradament una història que la realitat fa que sigui com una maledicció sense fi. 

Senzillesa i música
En un angle, la presència de Juan Pablo Balcázar amb el seu contrabaix ambienta, subratlla i fins i tot il·lustra musicalment algun dels passatges del relat que Farelo llança al públic amb complicitat. Actualitza noms i referències per fer-lo entenedor i amb aquesta senzillesa extrema transita per un munt d’emocions: la còlera, l’amor, l’ambició, la pèrdua, l’amistat, la revenja, la covardia, l’enveja, l’honor o la fatalitat. Així Troia fa evident l’absurditat de la guerra. De totes les guerres. Perquè el mateix conflicte i el seu perllongament acaba per fer oblidar els mòbils que l’han desencadenat i mostra com la manipulació –dels déus o dels poderosos– és allò que condueix els mortals a la bel·ligerància. ‘Una Ilíada’ és doncs un treball remarcable, fruit d’una aposta molt personal de l’actor que el protagonitza, que mereix tenir recorregut per d’altres teatres del país.

+ info
Comas Soler
http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/44641-troia-i-totes-les-guerres

Una Ilíada avui a la Sala Argentona

A partir del text clàssic, Eduard Farelo recorre, amb intensitat i mestria, un ventall de personatges i emocions, de manera que ens hi podem reconèixer i podem reviure els sentiments que movien els grecs: la conquesta i l’agressivitat, l’orgull, però també l’amor dels pares als fills i el reconeixement d’allò sagrat que pot agermanar els homes. 

Autor: Lisa Peterson i Denis O’Hare a partir de La Ilíada d’Homer 

Director: Juan Carlos Martel Bayod 
Traducció: Neus Bonilla 
Revisió del vers: Marc Artigau 
Intèrpret: Eduard Farelo 
Músic: Juan Pablo Balcázar 
Coproducció: Temporada Alta

30 de Març
20,30 hores
10 € (taquilla);
7,5 € (anticipada); 
6 € (abonament)

+ info
http://argentona.cat/document.php?id=42171

La 'Ilíada' d'Homer convertida en un monòleg

La interpreta Eduard Farelo dirigit per Juan Carlos Martel al Teatre Biblioteca de Catalunya.

La Ilíada, poema èpic que data del segle VIII aC i que s'atribueix a Homer, és una de les obres essencials de la Grècia clàssica. S'hi explica la història de part de la Guerra de Troia, en concret els 51 dies del setge a la ciutat de Troia per part de les tropes aquees. Agamèmnon, comandant de les tropes, va a la recerca d'Hèlena, esposa del seu germà Meneleu que ha estat raptada pel fill del rei de Troia. L'actor Eduard Farelo s'enfronta en solitari al repte de fer arribar a l'espectador l'èpica i la passió del text d'Homer. Ho fa a partir d'una versió signada per Lisa Peterson i Denis O'Hare, titulada Una Ilíada, i amb direcció de Juan Carlos Martel.

El monòleg és una coproducció de La Perla 29 i Temporada Alta amb traducció al català de Neus Bonilla. Estarà a la cartellera a partir del 18 d'octubre i fins al 4 de novembre al Teatre Biblioteca de Catalunya. A més a més de Farelo també hi intervé el músic Juan Pablo Balcázar. Una Ilíada, història sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos, i que, tot i els segles que han transcorregut des que les paraules d'Homer varen ser escrites, ens pot ajudar a entendre molts comportaments i successos d'avui en dia.

+  info – publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/iliada-eduard-farelo-laperla29

L'estrella en el fossat

PUBLICAT PER

WWW.ARA.CAT

27 OCTUBRE DE 2013

J. A. MENDIOLA

Roger Peña Carulla dirigeix Emilio Gutiérrez i Eduard Farelo a Poder Absoluto. ARA

Òpera. València mai no decep i la segona funció de La Traviata , farcida d'entrebancs, no en va ser una excepció. Dic farcida d'entrebancs perquè el primer dia el tenor titular, Ivan Magri, sense "cover", va haver de ser substituït en plena funció pel tenor Nikolai Schukoff, que estava assajant La valquíria , la propera obra que es representarà al Palau de les Arts. El dubte era si Magri estaria en condicions de representar la segona, però no, tampoc. Anunciaren per megafonia que el paper d'Alfredo l'intrerpretaria el tenor veneçolà Aquiles Machado, que, entre d'altres, havia guanyat el concurs Operalia, que patrocina Plácido Domingo, actual totum factotum del Palau de les Arts Reina Sofia pel que fa a l'òpera. No varen ser totes les notícies que es varen sentir abans de començar la funció. El paper de Violetta, en lloc de Jessica Nuccio, que havia impressionat el dia de l'estrena, el cantaria Sonya Yoncheva, que sí que estava anunciada en el programa de mà. Una mica més d'expectació, encara que no gaire perquè ambdós cantants tenen bagatge i currículum suficient com per fer front al repte. I no gaire sobretot perquè l'estrella no era el tenor ni la soprano. L'estrella de la funció estava al fossat i es diu Zubin Mehta, que, com gairebé cada any, fa acte de presència a València dirigint la magnífica Orquestra de la Comunitat Valenciana. A partir d'aquí, més bicentenari, encara que ni Verdi ni Wagner no necessiten celebracions addicionals per estar sempre presents a les programacions de tot el món.

Posada en escena minimalista a càrrec de Willy Decker que mai no molesta, amb un escenari en forma de mitja lluna i un gran rellotge comptant les hores de vida que resten a la protagonista amb la presència de la mort en forma d'un vell de llarga cabellera blanca. A partir d'aquí, tot en ordre sota les ordres de Zubin Mehta amb aquesta delicadesa, precisió i no sé quantes coses més que li són característiques i no sorprenen, encara que et deixen copsat un dia sí i un altre també. En aquest primer acte ple de hits , la sensació era una mica dubitativa, mamballetes un cop i un altre. Ara per Brindisi , com no!, ara per Un di felice, eterea , o per E estrano . Va ser a partir del segon acte amb l'aparició de Simone Piazzola en el paper de Giorgio Germont, el pare d'Alfredo, quan l'espectacle pujà molts enters. Fantàstic el duet entre Violetta i Giorgio, Pura siccome un angelo i La Traviata escalant en intensitat mentre el decorat feia desaparèixer tots els colors. Grisos i blancs presidien l'escenari presagiant la tragèdia d'Alexandre Dumas de manera molt gràfica. I venga aplaudiments cada cop amb més força, mentre el cor donava una altra demostració de qualitat a cada aparició. Una cosa no vaig entendre, com és treure d'escena Violetta un cop acabava de cantar Amami Alfredo i la gent va quedar amb les ganes de premiar Sonya Yoncheva. Tot estava al seu punt de cocció per convertir-se en un espectacle de primer nivell per acabar, com no podia ser d'una altra manera, amb la mort de Violetta i un esclafit per part del públic. València un cop més no va decebre i això que té el llistó molt amunt.

Teatre. A Manacor, amb l'auditori ple de gom a gom, Poder absoluto de Roger Peña Carulla interpretada per Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo. No cal dir que un gran èxit, un altre, per un text que retrata amb crueltat el manejos dels polítics, que no necessiten qualificatiu, amb la qual cosa en aquests moments que vivim es converteix en un valor afegit per la consecució de la connivència del públic. Per mi, el problema és que tant un actor com l'altre interpreten i perden credibilitat. Interpreten vol dir que es nota massa que són personatges en comptes de persones i amb un text tan realista com el de Peña està clar que no necessiten la cançoneta que exhibeixen.

Emilio Gutiérrez Caba, Premio Ceres 2013 al Millor Actor per 'Poder absoluto'

publicat per

www.ara.cat

6 agost de 2013

EFE - Mérida

El muntatge es va estrenar a La Villarroel i exposa els enganys i la corrupció dins el món de la política

Emilio Gutiérrez Caba ha estat guardonat amb el Premio Ceres 2013 al Millor Actor per la seva interpretació a 'Poder absoluto'. El reconeixement, que s'emmarca en el Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida, se li ha atorgat pel seu paper d'un prestigiós polític que aspira a la presidència del país. 'Poder absoluto', dirigida per Roger Peña Carulla, es va estrenar el novembre passat a La Villarroel. L'obra és un 'thriller' que exposa la corrupció i els enganys al món de la política. Peña s'inspira en el cas de Kurt Waldheim, que va arribar a president el 1986 malgrat el seu passat com a col·laboracionista nazi, i també compta amb l'actor Eduard Farelo.

Aquesta és la segona edició dels Premios Ceres, que consten de 13 guardons i han escollit els guanyadors d'entre totes les produccions escèniques espanyoles que s'han estrenat entre el 21 de juliol del 2012 i el 22 de juliol del 2013. Els premis reconeixen el millor espectacle, el millor guió, el millor escenògraf i el millor director, entre altres. La cerimònia d'entrega dels guardons tindrà lloc el 29 d'agost a Mèrida.

El Lliure reviu un experiment feixista

publicat per

www.elperiodico.cat

14 de març de 2013

Imma Fernández

Marc Montserrat Drukker adapta a 'L'onada' un dur exercici escolar

va passar a la Nord-amèrica dels anys 60. La de les marees contra la guerra del Vietnam i el racisme. En un institut de Palo Alto (Califòrnia), un professor -Ron Jones- va idear el juny del 1967 un experiment per explicar als seus alumnes com es va poder forjar la societat alemanya de l'Holocaust. Els estudiants rebutjaven que un totalitarisme com el del Tercer Reich pogués renéixer. L'ensenyant va ordir un exercici, semblant a un joc de rol, amb el qual va demostrar que és molt fàcil manipular les masses. Sota el lema força mitjançant la disciplina, força mitjançant la comunitat, força a través de l'acció i força a través de l'orgull, va anar ensinistrant la classe amb normes estrictes que tots van acabar complint amb gran entusiasme fins a arribar al fanatisme. L'anomenada Tercera Onada amenaçava de convertir-se en un tsunami de conseqüències imprevisibles.

Fascinat per aquesta història, el director Marc Montserrat Drukker, d'origen jueu, es va entestar a portar a escena aquells «extraordinaris fets» que Ron Jones mateix va relatar a la novel·la curta Take as directed. L'onada arriba aquesta nit al Teatre Lliure de Gràcia amb Eduard Farelo en el paper del professor, i set joves actors (Boris Cartes, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat i Joan Sureda) com a estudiants.

En connivència amb el dramaturg Ignacio García May, Montserrat Drukker es va proposar explicar fidelment aquella experiència que va convertir «uns alumnes en feixistes sense que se n'adonessin». «Els van proposar un joc en el qual havien de creuar el mal per arribar al bé», afegeix Farelo. Durant un lustre, el director va rastrejar tota la informació sobre els fets per presentar una adaptació «tan documental com fos possible», allunyada de l'«edulcorament i el sentimentalisme» d'alguna versió televisiva i de la pel·lícula alemanya de Dennis Gansel Die Welle (L'onada) que va popularitzar l'any 2008 els fets ocorreguts.

INVESTIGACIÓ EXHAUSTIVA

«És un text original producte de la investigació més exhaustiva i que busca l'objectivitat», subratllen els creadors. I així ho testifica el gran protagonista, l'artífex de l'experiència, Ron Jones, present a Barcelona amb motiu de l'estrena. «Aquesta obra és única. No se n'ha fet cap altra versió, ni al teatre, ni al cinema o a la televisió, que sigui més fidedigna i que expliqui exactament què va passar. El Marc ha estat cinc anys en contacte amb mi, investigant els fets, les notícies i informacions de l'època», valora el docent, que actualment viu a San Francisco, la seva ciutat natal. A la pel·lícula, per exemple, es van inventar un suïcidi, confirma Ron Jones, que, curiosament, va acabar sent expulsat d'aquell centre, el Cubberley High School de Palo Alto, no per aquella polèmica experiència, sinó per la seva implicació en la defensa dels drets dels negres i de les dones.

«El muntatge parla de la facilitat amb què es pot caure en aquelles coses que creiem que estan molt lluny de nosaltres», diu García May, que qüestiona l'alienació que avui ens governa. «Amb la crisi i el desastre econòmic i polític, ens hem de preguntar quin és el nivell de complicitat que els ciutadans hem tingut en tot això. Les coses també passen perquè hi ha una ciutadania que no està atenta com ho hauria d'estar».

SEGUIR EL LÍDER / Eduard Farelo coincideix en aquesta necessitat de ser gregaris que tenalla l'ésser humà: «Els éssers humans caiem fàcilment en els corrents que ens porten. Si ara que la societat busca respostes apareix una persona que troba una clau màgica, la majoria el seguiria sense preguntar on ens porta».

Hi ha noms que exemplifiquen aquesta adoració cega de les masses. «Chávez era un personatge qüestionable, venerat per uns i criticat per altres, que ha provocat un comportament d'histèria social», cita el director. «Mirin Escrivà de Balaguer», intervé el director del Lliure, Lluís Pasqual.

El jove Malcolm McCarthy alerta que en «la vulnerabilitat en què vivim avui dia és fàcil que esclati una primera guspira» que ens porti a l'autocràcia. «Aquesta obra ha d'ajudar a fer que això no passi», postil·la el director.