L'estrella en el fossat

PUBLICAT PER

WWW.ARA.CAT

27 OCTUBRE DE 2013

J. A. MENDIOLA

Roger Peña Carulla dirigeix Emilio Gutiérrez i Eduard Farelo a Poder Absoluto. ARA

Òpera. València mai no decep i la segona funció de La Traviata , farcida d'entrebancs, no en va ser una excepció. Dic farcida d'entrebancs perquè el primer dia el tenor titular, Ivan Magri, sense "cover", va haver de ser substituït en plena funció pel tenor Nikolai Schukoff, que estava assajant La valquíria , la propera obra que es representarà al Palau de les Arts. El dubte era si Magri estaria en condicions de representar la segona, però no, tampoc. Anunciaren per megafonia que el paper d'Alfredo l'intrerpretaria el tenor veneçolà Aquiles Machado, que, entre d'altres, havia guanyat el concurs Operalia, que patrocina Plácido Domingo, actual totum factotum del Palau de les Arts Reina Sofia pel que fa a l'òpera. No varen ser totes les notícies que es varen sentir abans de començar la funció. El paper de Violetta, en lloc de Jessica Nuccio, que havia impressionat el dia de l'estrena, el cantaria Sonya Yoncheva, que sí que estava anunciada en el programa de mà. Una mica més d'expectació, encara que no gaire perquè ambdós cantants tenen bagatge i currículum suficient com per fer front al repte. I no gaire sobretot perquè l'estrella no era el tenor ni la soprano. L'estrella de la funció estava al fossat i es diu Zubin Mehta, que, com gairebé cada any, fa acte de presència a València dirigint la magnífica Orquestra de la Comunitat Valenciana. A partir d'aquí, més bicentenari, encara que ni Verdi ni Wagner no necessiten celebracions addicionals per estar sempre presents a les programacions de tot el món.

Posada en escena minimalista a càrrec de Willy Decker que mai no molesta, amb un escenari en forma de mitja lluna i un gran rellotge comptant les hores de vida que resten a la protagonista amb la presència de la mort en forma d'un vell de llarga cabellera blanca. A partir d'aquí, tot en ordre sota les ordres de Zubin Mehta amb aquesta delicadesa, precisió i no sé quantes coses més que li són característiques i no sorprenen, encara que et deixen copsat un dia sí i un altre també. En aquest primer acte ple de hits , la sensació era una mica dubitativa, mamballetes un cop i un altre. Ara per Brindisi , com no!, ara per Un di felice, eterea , o per E estrano . Va ser a partir del segon acte amb l'aparició de Simone Piazzola en el paper de Giorgio Germont, el pare d'Alfredo, quan l'espectacle pujà molts enters. Fantàstic el duet entre Violetta i Giorgio, Pura siccome un angelo i La Traviata escalant en intensitat mentre el decorat feia desaparèixer tots els colors. Grisos i blancs presidien l'escenari presagiant la tragèdia d'Alexandre Dumas de manera molt gràfica. I venga aplaudiments cada cop amb més força, mentre el cor donava una altra demostració de qualitat a cada aparició. Una cosa no vaig entendre, com és treure d'escena Violetta un cop acabava de cantar Amami Alfredo i la gent va quedar amb les ganes de premiar Sonya Yoncheva. Tot estava al seu punt de cocció per convertir-se en un espectacle de primer nivell per acabar, com no podia ser d'una altra manera, amb la mort de Violetta i un esclafit per part del públic. València un cop més no va decebre i això que té el llistó molt amunt.

Teatre. A Manacor, amb l'auditori ple de gom a gom, Poder absoluto de Roger Peña Carulla interpretada per Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo. No cal dir que un gran èxit, un altre, per un text que retrata amb crueltat el manejos dels polítics, que no necessiten qualificatiu, amb la qual cosa en aquests moments que vivim es converteix en un valor afegit per la consecució de la connivència del públic. Per mi, el problema és que tant un actor com l'altre interpreten i perden credibilitat. Interpreten vol dir que es nota massa que són personatges en comptes de persones i amb un text tan realista com el de Peña està clar que no necessiten la cançoneta que exhibeixen.