publicat
per
26 de juny de 2014
Ivette Ballesteros
Pepa Plana sempre riu i sempre fa riure. Ara, la seva
dedicació i passió pel món del circ s'ha vist reconegut amb el Premi Nacional
de Cultura Foto: JORDI PUIG / EL 9 NOU.
Pepa Plana, nascuda a Valls (l'Alt Camp), sempre porta el
nas de pallasso a la bossa de mà. Diu que és la màscara més petita però que en
el moment que t'absorbeix ja no hi ha marxa enrere. A ella, la va captivar fa
20 anys. Assegura que la professió de pallasso, si no existís, caldria
inventar-la. Plana forma part de l'organització no governamental Pallassos
sense Fronteres, ha estat l'organitzadora del Festival de Pallasses d'Andorra
per reivindicar la figura femenina en aquest ofici, ha estat a l'elenc del
Cirque du Soleil i ha rebut el Premi Nacional de Cultura que concedeix el Consell
Nacional de Cultura i de les Arts. D'aquí a poc estrenarà nou espectacle,
Despistats.
Fa poc li han donat el Premi Nacional de Cultura. Què ha
significat per a vostè?
Primer una gran sorpresa, en majúscula, i després una gran
satisfacció personal. T'esperes que algun dia et donin un premi, ni que sigui
per la teva trajectòria, però el Premi Nacional de Cultura de veritat que no me
l'imaginava gens perquè no és un premi específic de circ. En el moment que me'l
van donar em vaig sentir plenament agraïda perquè s'estava reconeixent un
ofici, que és el de pallasso i a més en femení. Si es reconeix la feina de
pallasso vol dir que som imprescindibles com a element cultural.
El reconeixement també ha fet més visible la figura de la
pallassa.
Sí. Per sort les coses estan canviant i en una programació
normal cada vegada hi ha més pallasses. Fem el mateix que els pallassos però hi
donem el punt de vista femení. Vull creure que no som tan bèsties... A vegades
els homes no miren pel retrovisor i tiren endavant sense miraments. Les dones
tenim més capacitat de ser conscients de l'entorn. Per normalitzar aquest fet,
vaig organitzar durant cinc anys el Festival de Pallasses d'Andorra. El que no
m'agrada és que en aquest país, en els àmbits destacats, hi ha lloc per a una persona
i prou. Un pintor, un escultor... En el meu camp ets capaç de dir-me tres noms
de pallassos catalans? T'asseguro que n'hi ha molts.
Quan vostè va començar era estrany veure una dona fent de
pallassa.
Tothom em deia que no hi havia circuit, que no hi havia
dones pallasses… Però vaig anar tirant endavant. Durant 10 anys havia fet
d'actriu i anava fent diversos intents però en el moment que em vaig posar el
nas... Va ser molt bèstia. Va arribar un moment que no hi havia marxa enrere.
No em va ser difícil perquè coneixia el circuit i les complicacions. Em vaig
presentar a la Fira de Teatre de Tàrrega i vaig continuar vuit mesos a la Sala
Muntaner de Barcelona amb Josep Maria Coll. Això va ser un gran aparador.
Els espectacles Giulietta i Hatzàrdia li van obrir les
portes a l'Estat espanyol i a l'Amèrica Llatina.
Van ser uns inicis bastant rodats. Era un moment
efervescent. Actualment és més complicat, no només per la crisi econòmica. Tot
el que s'havia construït de cultura teatral, programacions estables... s'ha
aturat, i és perillós. A tots els pobles s'han construït auditoris, teatres,
sales... Tot amb diner públic, i és genial, però estan buits. Serveixen per fer
mítings polítics i això no és cultura. Un poble que no cuida la seva cultura és
un poble malalt.
Per motius com aquest... Ara cal fer més riure que mai?
Sí, cal fer riure i sobretot fer despertar. S'ha de ser més
bufó que mai. El bufó sap perfectament on són les seves limitacions, és cruel
amb ell mateix… No té cap pudor per bombardejar cap a fora. Això el fa diferent
del pallasso. En el pròxim solo que vull fer seré més aviat un bufó.
Des de sempre ha tingut clar que es dirigeix a un públic
adult.
Vaig començar amb espectacles de cabaret amb la picardia que
té el pallasso. En el primer que vaig fer, De Pe a Pa, vaig ser més gamberra
que mai. Ara m'he tornat més amable… A l'espectacle Penèlope, l'últim solo que
he fet, és sobre l'amor, el maltractament… Em demano per què les dones esperem
aquest Ulisses que ha marxat. De totes maneres crec que un pallasso ha de tenir
diferents capes de lectura. Els nens entendran una cosa, els adolescents una
altra i els adults ho entendran de diferent manera. Això en el mateix
espectacle. Jugues amb les dobles intencions i és meravellós.
D'aquí a poc estrenarà Despistats.
És un espectacle de carrer que faig agafada de la mà de Toti
Toronell. És per a tots els públics i hi ha un joc entre un pallasso i una
pallassa que no es veuen perquè els separa una cortina. A un cantó de
l'escenari, hi passa una cosa i a l'altre, una altra, i, depenent d'on s'hagi
assegut, el públic veurà el Toti o a mi. Sentiran que els de l'altra banda
riuen i no sabran per què; al final, però, ens canviem de banda i ens acabem
trobant. Nosaltres hem d'anar molt sincronitzats. Tècnicament és un espectacle
complicat. Tracta d'una pallassa que és compradora compulsiva i l'altre és un
indigent que també va carregat. Jo perdo una cosa que ha trobat el Toti i el
Toti ha perdut una cosa que he trobat jo. L'any que ve potser farem gira
internacional.
Els donen més feina a fora que a Catalunya?
En aquests moments, els que tenim la sort de tenir
espectacles internacionals, ens salven la vida. El 90% de la feina la tenim a
fora. Abans era al contrari. El circ català té molt bona salut però per veure'l
has d'anar a l'estranger. D'aquí a poc participaré en el festival més antic de
l'Amèrica Llatina, el de Manizales.
El 2012 va rodar món amb l'espectacle Amaluna, del Cirque du
Soleil. Era una fita?
La veritat és que no havia pensat mai en el Cirque du Soleil
però sí que havia pensat en el fet de treballar en un circ. Pensava en un
Roncalli però de cop i volta em van trucar els del Soleil. En aquells moments
no podia, em van explicar un projecte de creació i em va semblar que seria
fantàstic anar-hi i saber què volia dir crear en aquesta catedral, amb tots els
mitjans que tenen. Cada dos mesos canviàvem de ciutat, fèiem 10 funcions per
setmana... El que passa és que jo amb un any ja estava molt cansada. El que
volia saber és com es feia circ amb dos mil espectadors però arriba un moment
que veus que ja no t'aporta res i tampoc tens 20 anys... Tenia moltes ganes de
tornar a fer el que feia abans: els meus projectes, canviar el que no
m'agradava... Allà no es podia canviar absolutament res. I això com a pallassa
és matar-te. A vegades em picaven els dit perquè m'havia estat 27 segons més a
la pista... Si no hi hagués anat hi tornaria a anar.
