Pepa Plana combina diversió i denúncia a
‘Paradís pintat’
Seguint el costum de programar dintre la
temporada estable del Monumental alguna peça de teatre no convencional i apte
per a tota mena de públic, dissabte passat es va presentar ‘Paradís Pintat’, de
Pepa Plana. Es tracta d’un muntatge en principi dirigit als adults però que
resulta igualment atractiu per als petits. Es va estrenar al Festival Grec de
Barcelona l’estiu de 2016 i des de llavors no ha parat de representar-se arreu
Pepa Plana (Valls, 1965) és una
actriu-pallassa que des de fa més de vint anys reivindica el llenguatge de
clown amb una òptica femenina, ja que és un tipus d’humor tradicionalment en
mans dels homes. Alguns dels seus espectacles els ha rodat per tot el món,
sovint en expedicions de Pallassos sense Fronteres. D’ella a Mataró s’ha pogut
veure ‘Giulietta’, el 2009 dins el Festival Shakespeare, i ‘Penèlope’, el 2011
a Can Gassol. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos guardons
entre els quals destaca el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de
Catalunya l’any 2014. Ha col·laborat amb el Cirque du Soleil i ha dirigit també
el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra. Una de les característiques
dels seus treballs és que solen comptar amb la mirada externa de dramaturgs i
directors que l’ajuden a enriquir-ne tant la forma com els continguts.
Drama al fons del mar
A ‘Paradís Pintat’ ha estat dirigida per
l’italià Ferruccio Cainero, prolífic actor i creador que utilitza un llenguatge
quotidià inspirat en la tradició de la Commedia dell’Arte, però sempre
connectat amb la realitat actual. L’obra, que té dos fils conductors, parteix
d’un quadre on uns àngels amb cara de bons nois canten infatigablement el
‘Nigra sum’ de Pau Casals. En el primer, un d’ells, l’angeleta Pepa, avorrida
de la seva vida monòtona decideix fugir del marc i amb voluntat de volar
comença a prendre iniciatives que la fan explorar una sèrie d’elements
familiars. Una caixa de música, un coixinet d’agulles o una troca de llana
originen un seguit de gags, alguns molt clàssics i d’altres molt seus. En el
segon es veu com decideix anar a treballar d’àngel de la guarda al fons del mar
i és allà on descobreix que el paisatge ideal de silenci, coloraines i peixos
amaga una realitat difícil de suportar: cossos i més cossos de persones que
s’han ofegat intentant buscar una sortida a la seva terrible situació vital.
Aquí l’espectacle canvia de registre, esdevé més oníric i sacseja el públic
perquè l’esglai i la impotència de l’angeleta entremaliada fan que hagi de
tornar al quadre celestial d’on ha sortit.
Aflicció final
A ‘Paradís pintat’ Pepa Plana, sola a
l’escenari, gairebé no parla. Però l’expressivitat del seu gest fa perfectament
entenedors tots els neguits i estats d’ànim que representa. Hi ajuda també el
to just i precís del vestuari, l’escenografia, la il·luminació i algunes
projeccions. El ritme volgudament lent i
la dura realitat del tema, que no permet un final feliç, deixen potser
en l’espectador una sensació que no és la que s’espera d’un espectacle de clown.
Sigui com sigui, tal com diu el programa de mà, l’obra vol obrir portes a
l’esperança i servir d’homenatge a tots els que han mort mentre demanaven
l’oportunitat de tenir una vida millor.
PUBLICAT PER
Comas Soler
