Rondalla reciclada

Les dues funcions de ‘Maremar’ deixen petit el Monumental

‘Maremar’ és la darrera producció de Dagoll Dagom, la veterana companyia encapçalada per Joan Lluís Bozzo. Es va estrenar el mes de setembre al Poliorama de Barcelona i després d’omplir-lo durant gairebé quatre mesos ara fa una gira per una vintena de teatres. I allà on va, ho peta. Dissabte va passar el mateix a Mataró: doble funció amb el Monumental ple com un ou i tothom content.

D’entre les singularitats que la premsa ha assenyalat de l’espectacle, hi ha el fet que és la primera vegada en més de quaranta anys de trajectòria que Dagoll Dagom ha utilitzat una peça de Shakespeare. Certament, perquè ‘Maremar’ fa servir bona part de la trama del seu ‘Pèricles’. Però el més shakespearià que han fet Bozzo i companyia no és tant tirar de veta del text del cèlebre escriptor anglès, que també, sinó mirar d’imitar la seva sagacitat per al reciclatge.

Copiar per crear
Tanmateix, en la seva producció dramàtica era corrent que Shakespeare (1564-1616) s’aprofités de trossos d’arguments i idees d’obres anteriors d’altres autors per engiponar les creacions pròpies. Aquesta pràctica d’afusellar coses d’un altre, que era usual a l’època, aconseguia en el seu cas no només una millora substancial respecte a les fonts que havia fet servir, sinó alguns productes magistrals ben coneguts que van ser fruit de la genialitat que ell hi aportava i que han delectat públics de tota mena. Des de llavors fins ara.

Sigui com sigui, ‘Pèricles’ no és dels més profitosos. Escenificat per primer cop l’any 1608 i escrit com un conte fantasiós ple d’estereotips, sembla que no tot és atribuïble a Shakespeare. Presenta les vicissituds del protagonista, príncep de Tir, obligat a fugir de la seva terra i a errar per les ribes mediterrànies a causa de la persecució del tirà d’Antioquia. Salvat d’un naufragi, va a parar a Pentàpolis i es casa amb la princesa Thaïsa. De retorn cap a Tir, ella dóna a llum una nena, Marina, enmig d’una tempesta i mor. Aleshores ha d’encomanar la criança de la petita a Cleon, governador de Tarsus, i a Dionisa, la seva dona. Passen els anys i aquesta encarrega matar Marina per gelosia. La jove se salva, però és segrestada per uns pirates i venuda a un bordell de Mitilene, on la seva enteresa la preserva del comerç sexual i és protegida per Lisímac, que governa la ciutat. Allà va a parar Pèricles, que vaga desesperat creient morta la filla. Quan finalment la retroba apareix també Thaïsa, que havia retornat a la vida i està fent de sacerdotessa a Efes.

Fusió d’elements
I ‘Maremar’, de què va? Doncs és un muntatge que fusiona música, dansa i acció teatralitzada i que advoca per una causa justa com és la denúncia de les condicions que pateixen els refugiats que han de travessar el Mediterrani per arribar a Europa. Per això recicla cançons de Lluís Llach, a partir de l’àlbum d’idèntic títol publicat el 1985 i d’altres, se serveix de fragments del fil narratiu de ‘Pèricles’, ho lliga tot amb una dramatúrgia posada amb calçador i ho evoca com una rondalla de consolació i d’esperança en un escenari que representa un grup de migrants. El resultat, que voreja el pastitx melodramàtic, aconsegueix lluir per uns quants encerts remarcables. Un és el suport musical degut a Andreu Gallén, amb uns arranjaments notoris per donar espectacularitat a les tonades del cantautor de Verges. Un altre les coreografies d’Ariadna Peya, d’una rotunditat impactant, que enllacen amb eficàcia i donen vivacitat a determinats passatges del relat. I també hi ha, és clar, el talent dels intèrprets majoritàriament joves –entre els quals el mataroní Marc Vilajuana– que canten, es mouen i es multipliquen en diversos papers amb una energia admirable. 

+ info
Comas Soler 
http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/44310-rondalla-reciclada

La llum com a metáfora

Bon inici de temporada al Monumental amb ‘Sopa de pollastre amb ordi’

El tret de sortida de la nova temporada de teatre i dansa que durarà fins a finals d’any el va posar divendres passat al Monumental la companyia La Perla 29, aquest cop dirigida per Ferran Utzet, amb l’obra de l’anglès Arnold Wesker (1932-2016).

Del compromís polític al desencís

Procedent d’una família jueva emigrada de l’Europa de l’Est, Wesker va créixer en un ambient de forta consciència política socialista i de compromís amb les lluites socials, que va mantenir sempre. Inicialment enquadrat en la generació de dramaturgs anomenada dels “joves aïrats” que a mitjans del segle passat va sacsejar el panorama teatral britànic, és autor d’una cinquantena de títols. ‘Sopa de pollastre amb ordi’, que data del 1958, és el primer d’una trilogia amb molts trets autobiogràfics. L’obra situa l’acció en diversos moments de les dues dècades que van des del 1936, quan comença la guerra d’Espanya, fins al 1956, quan els soviètics esclafen la rebel·lió popular que es produeix a Hongria. Els pas del temps i els esdeveniments aniran marcant la vida i la ideologia dels personatges que descriu, cinc membres d’una família i dos amics propers, uns i altres de condició molt humil. Partint d’una radical militància comunista i antifeixista, gairebé tots aniran acumulant decepcions i renúncies i evolucionaran cap a posicions evasives o acomodatícies per intentar adaptar-se a les noves realitats, cadascú a la seva manera. En paral·lel, l’ambient familiar cada cop serà més depriment.

Buidor

Malgrat les ressonàncies costumistes del títol, quan mesos enrere Ferran Utzet va muntar ‘Sopa de pollastre amb ordi’ a la Biblioteca de Catalunya va optar per un espai escènic de clau simbòlica en forma de quadrilàter, inicialment nu i amb el públic als quatre costats. La plasmació d’aquest reducte domèstic, que és també el bastió de persuasions combatives amb esperances de victòria, comença amb la mímica dels actors que supleix l’absència d’objectes. Després, significant l’alteració de les circumstàncies dels protagonistes, cada atuell i cada moble anirà prenent materialitat, fins a una nova buidor terminal. Aquestes mutacions, com també alguns apunts musicals que hi intercala, són exponents de la determinació de rigor i delicadesa amb què Utzet ha marcat la seva direcció d’una obra certament interessant. En tots els aspectes. D’aquí l’èxit aconseguit.

Els ploms fosos

A la funció de divendres, la primera de la gira que els de La Perla 29 faran per teatres amb escenari convencional, el canvi respecte a la disposició que van utilitzar a la Biblioteca de Catalunya va originar algun desencaix de ritme. Pel que fa a les dues substitucions en el repartiment, a Enric Cambray li falta encara consistència i li sobra gesticulació fent de Ronnie, el fill; en canvi Òscar Intente es va mostrar convincent en el paper de Harry, el pare, i encara estarà millor quan compassi el seu decandiment amb l’evolució argumental. De la resta d’intèrprets, que compleixen amb solvència la seva comesa, destaca Màrcia Cisteró en el personatge de Sarah, la mare. Ella vertebra tota la representació amb una presència i una serenor remarcables. I és l’única que no renunciarà ni a cap anhel ni a cap convicció i qui broda una rèplica final amb què alliçona el fill que ha tornat defraudat. Si se’t fonen els ploms no has de deixar de creure en la llum, li diu. Aquesta metàfora utilitària li serveix a Sarah per afirmar que concep la llum com a suma d’ideals i d’amor, i a Wesker per concloure l’obra i vindicar el mateix:  consciència i solidaritat de classe donen sentit a una sopa que en els moments més difícils ha permès la subsistència dels que no podien tenir res més.

Publicat per

http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/43114-la-llum-com-a-metafora

El Festival Sense Portes es farà a l'abril i creixerà

L'Ajuntament d'Argentona entra com a organitzadora del certamen d'arts escèniques al costat del Col·lectiu que l'ha impulsat fins ara

EL Sense Portes d'Argentona ha sabut connectar amb el públic

El Festival Sense Portes s'ha consolidat en els darrers anys com una de les grans apostes culturals d'Argentona. Aquest certamen d'arts escèniques, però, creixerà encara més amb l'entrada de l'Ajuntament com a organitzadora i el canvi de dates: la propera edició del Sense Portes es farà els dies 27 i 28 d'abril. Aquests canvis són fruit de l'acord entre l'Ajuntament d'Argentona i el Col·lectiu Sense Portes que l'havia organitzat fins ara. L'Ajuntament, que ja hi col·laborava, ara redobla la seva aposta.

Després de sis edicions i del gran creixement i projecció que ha aconseguit aquest festival, el Col•lectiu Sense Portes ha considerat que no pot continuar assumint en solitari la gestió i complexitat organitzativa d’aquest esdeveniment que ha esdevingut una gran plataforma de promoció per al municipi i de foment de les arts escèniques de carrer.

Garantir continuïtat i sostenibilitat

Amb la voluntat de garantir la continuïtat i sostenibilitat del projecte, l’Ajuntament d’Argentona, amb el suport i complicitat del Col•lectiu Sense Portes, es farà càrrec a partir d’ara del Festival per tal de impulsar un nou model organitzatiu que permeti reforçar l’especialització dels diversos àmbits de treball, l’optimització dels recursos i avançar en qüestions com la promoció i projecció d’aquest certamen que suposa una cita clau en el calendari cultural i festiu d’Argentona.

El Festival Sense Portes es va celebrar per primera vegada al 2007 i l’any 2013 es va recuperar, garantint la seva continuïtat en els anys successius. L’Ajuntament d’Argentona agraeix i felicita el Col•lectiu Sense Portes i a tot el seu voluntariat per l’èxit del festival i l’incansable treball realitzat durant tots aquests anys pel foment de la cultura i la difusió del municipi. L’Administració local, a través de la seva regidoria de Cultura, es compromet a preservar els trets d’identitat que han fet créixer aquest certamen, que ha apropat al públic espectacles i arts de carrer de gran qualitat, des de l’entrada lliure i valorant els artistes i les produccions a través de models de taquilla inversa i premis atorgats per un jurat i pels espectadors

Publicat per

http://totmataro.cat/maresme/argentona/item/42519-el-festival-sense-portes-es-fara-a-l-abril-i-creixera

Els Miserables abaixen el teló aquest cap de setmana fins a la tardor

Dissabte i diumenge tindran lloc les dues últimes funcions de la primera temporada d'aquest espectacle de la Sala Cabanyes que ja han vist 3.000 espectadors aproximadament

El musical Els Miserables de la Sala Cabanyes abaixa el teló aquest cap de setmana després d’onze representacions. Un total de 3.146 espectadors han vist fins ara el muntatge dirigit per Joan Peran i amb direcció musical d’Àngel Valverde. Aquesta xifra augmentarà amb les dues funcions que tindran lloc aquest dissabte i diumenge i continuarà creixent a la tardor amb una nova temporada.

A partir del setembre, tan aquest musical com Billy Elliot, tornaran a l’escenari de la Sala Cabanyes. Tots dos han tingut un gran èxit de públic i crítica i tornaran la temporada vinent per a tots aquells que no els hagin pogut veure o vulguin repetir com a públic de dos espectacles amb segell mataroní.

Els Miserables

Més de 200 persones participen en el muntatge d’aquestes fires al teatre de La Riera amb diferents funcions: tècnics, actors, músics, il·luminació, vestuari, maquillatge i moltes més funcions.

PUBLICAT PER

http://www.totmataro.cat/cultura/espectacles/item/42326-els-miserables-abaixen-el-telo-aquest-cap-de-setmana-fins-a-la-tardor

El mataroní Marc Flynn protagonitza ‘Aquests cinc anys’ juntament amb Anna Herebia

Es tracta d’un musical dirigit per Marc Vilavella que es podrà veure al Teatre Maldà fins al 27 de maig

Marc Flynn ja és un actor de musicals reputat

Aquesta setmana s’ha estrenat al Teatre Maldà un muntatge de teatre Musical protagonitzat per dos joves actors: en Marc Flynn i l’Anna Herebia. Es podrà veure de dimecres a diumenges fins al dia 27 de maig. Es tracta d’una producció d’Origen Produccions i dirigida per Marc Vilavella que mostra la història d’una relació de cinc anys entre en Jamie Wallenstein i Cathy Hiatt. Ell és un novel·lista amb un futur prometedor i ella una aspirant a actriu. En el musical es pot descobrir tota la seva història amorosa: es coneixen, s’enamoren, conviuen, es casen, es distancien i, finalment, se separen.

Una narrativa sorprenent

Es tracta d’una obra escrita per Jason Robert Brown guanyadora d’un Tony, la qual es caracteritza per una narrativa especial i sorprenent: mentre que en Jamie explica la història de la relació en ordre cronològic, la Catie ho fa a la inversa. L’adaptació al català és de Daniel Anglès i Joan Vázquez i, per a la posada en escena,  compten amb quatre músics: Gustavo Llull, Gerard Alonso, Anna Follia i Laura Marín.

Publicat per

Laia Mulà

http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/41939-els-mataronins-marc-flynn-i-anna-herebia-protagonitzen-aquests-cinc-anys

Musical oportú

Sala Cabanyes l’encerta i prorroga amb el seu ‘Billy Elliot’

Malgrat que la gran envergadura de les obres de rehabilitació realitzades a les dependències del Centre Catòlic van hipotecar l’ús del teatre de la Sala Cabanyes durant els primers mesos de l’actual temporada i fins i tot van retardar l’inici de les representacions dels seus emblemàtics Pastorets, l’entitat no va estar perdent el temps. No. Va aprofitar d’altres locals per continuar la seva dinàmica associativa i artística i assajar-hi dos espectacles musicals de pes. Una estratègia eficaç per mobilitzar un bon nombre d’efectius i per garantir dos plats forts que són claus per rematar el curs amb bona nota.

El primer ha estat ‘Billy Elliot’, que ja ha complert l’objectiu. I ho ha fet de primera: amb la implicació de més de cent persones, entre intèrprets, creatius i tècnics, ha aconseguit un resultat d’una qualitat considerable i ha captivat els gairebé quatre milers d’espectadors que han omplert les funcions inicialment programades i les dues que s’han hagut de prorrogar.

Cultura 2018, billy elliot

Basat en una pel·lícula britànica de l’any 2000, ‘Billy Elliot’ és un dels grans títols del teatre musical contemporani. Estrenat a Londres el 2005 amb música d’Elton John, situa l’acció a l’Anglaterra de les dures mesures neoliberals de Margaret Thatcher i narra les peripècies d’un noi, fill petit i sense mare d’una família de minaires, que vol ser ballarí. Viu en un poble de classe obrera on les mines signifiquen el pa de tothom, per això hi ha una llarga lluita contra el seu desmantellament. En aquest context la vocació del noi, que s’acabarà acomplint, fa aflorar prejudicis sobre la condició masculina.

Direcció insòlita, maneres habituals

Al capdavant del muntatge que n’ha fet Sala Cabanyes s’hi ha posat Pere Vàzquez, un dels directors més solvents de la casa, expert en espectacles de format petit i proper en què el matís compta més que el traç gruixut. Encara que inexpert en mogudes com les que implica un musical de multituds, l’ajut oportú de Heidi Consegal a la direcció coreogràfica i de Laura Martínez a la de les parts cantades li ha permès superar les servituds de mimesi que el gènere sempre comporta i encaixar un bon treball coral que fa que tot l’elenc executi els números de ball, els cants sobre melodies pregravades i els diàlegs del llibret amb suficient destresa per aconseguir un balanç positiu, que no és menor en les facetes tècniques.

Inqüestionablement, l’exercici satisfactori que ha significat ‘Billy Elliot’ és fruit d’una suma sustentada en moltes aportacions, tant personals com grupals. Però no es pot negligir la influència del substrat centenari atresorat per Sala Cabanyes, almenys en tres aspectes. Un és l’habitud a saber combinar des de sempre escena i música, siguin les antigues sarsueles, els popurris de certes èpoques o l’emulació més recent de peces consagrades per Broadway o el West End. Un altre és la pràctica a desempallegar-se bé quan es tracta de representacions amb molta gent a l’escenari i donar joc, com en aquesta ocasió, a un ventall intergeneracional d’efectius, tant en rols destacats com de figurants. I el tercer és la intenció formativa i la cura a facilitar papers escaients als més joves del seu abundós planter d’actors i actrius. El d’ara també n’és un bon exponent, perquè l’encís principal de cada funció ha estat la desimboltura i la gràcia amb què han assumit les seves actuacions els tres vailets que s’alternaven en dos dels personatges infantils que són centrals: Quim Font, Joan García i Josep Pons. Memorables.

Amb aquest precedent, per la Fira, d’aquí a no res, Sala Cabanyes ja té a punt ‘Els Miserables’, que serà un nou èxit i una altra avinentesa per fer calaix. Merescudament.

Publicat per

Comas Soler

Dijous, 19 abril 2018

http://totmataro.cat/component/k2/item/41811-musical-oportu

Revenja de titelles

‘La visita de la vella dama’ mostra com el poder del diner compra consciències

El quart espectacle inclòs a l’actual programació del Teatre Monumental ha estat ‘La visita de la vella dama’, de Friedrich Dürrenmatt, un muntatge de la companyia Farrés Brothers dirigit per Jordi Palet que es va estrenar l’octubre passat al Festival Temporada Alta. 

Dürrenmatt (1921-1990) és un escriptor suís en llengua alemanya que es va distingir com a autor dramàtic, narrador, autor de guions radiofònics, director d’escena i pintor. Les seves principals peces teatrals s’inscriuen en el corrent de la paràbola grotesca, que ofereix una mirada a les xacres de societat moderna sota un prisma de desengany i d’humor negre.

Iniquitat

Escrita el 1955, ‘La visita de la vella dama’ va significar el reconeixement de l’autor com a dramaturg de dimensió internacional. L’argument presenta la situació de greu declivi econòmic de Güllen, una vila imaginària. Els seus habitants esperen treure profit del retorn, després de molts anys, d’una antiga veïna que s’ha fet multimilionària. Ella ofereix efectivament una suma immensa de diners on tots hi podran sucar, però exigeix a canvi una venjança: l’execució de l’home que de jove la va deixar embarassada, la va abandonar i va motivar que hagués de marxar avergonyida del poble, abocada a la mala vida. Es tracta d’una pretensió totalment contrària a dret, però l’afany de lucre anirà tergiversant la consciència i els escrúpols ètics de tothom i acabarà propiciant la mort de l’afectat. L’obra, doncs, constata el caràcter voluble de la justícia, que sempre es decanta a favor de qui és capaç de comprar-la.

Els Farrés Brothers són una companyia de prestigi especialitzada sobretot en teatre per a públic familiar fet amb titelles, objectes i material de gran capacitat expressiva. A la producció d’ara, adreçada als espectadors adults, han optat per esporgar el text original de Dürrenmatt i reduir molt el nombre de personatges. Fan pivotar la interpretació sobre una actriu i un actor per als dos rols protagonistes i la complementen amb un conjunt de titelles de dimensió humana per a la resta de papers. Es tracta d’una aposta de risc que té, potser, l’interès estètic i al·legòric dels titelles com a visualització burlesca de la inconsistència moral i la submissió gregària dels vilatans de Güllen a l’atractiu del diner i del consum. Però la temptativa de seguida perd vigor i ritme, perquè la falta d’una sintaxi adequada entre els diferents llenguatges que hi volen fer jugar la torna carregosa. Ni el mèrit d’una esforçada Vicky Peña, ni el gràcil additament de la música que hi aporten en directe Adrià Bonjoch a la guitarra i Pep Coca al contrabaix aconsegueixen compensar les mancances de fons. 

Una representació precursora

Fa molt de temps, durant el decenni d’entre mitjans els anys seixanta i setanta del segle passat, Dürrenmatt va tenir un període de predicament a Catalunya i a l’estat espanyol, principalment en els col·lectius del que llavors s’anomenava teatre independent. Entre ells va destacar el Grup de Teatre Xaloc de Mataró, amb seu al Casal del carrer de Bonaire. Per això cal consignar que el maig de l’any 1970 ja va representar a la ciutat precisament ‘La visita de la vella dama’ amb un singular treball col·lectiu encapçalat per Carles Maicas.

Publicat per

Comas Soler

11 abril 2018    

http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/41719-revenja-de-titelles

El primer Lorca de Broggi

El director de La Perla 29 ha portat al Monumental les seves ‘Bodas de sangre’

          

El cap de setmana de Rams, en doble sessió de dissabte i diumenge, la programació del Monumental ha acollit una altra producció d’Oriol Broggi i de la companyia La Perla 29. Aquest cop es tractava de la versió de ‘Bodas de sangre’, de Federico García Lorca (1898-1936), presentada l’estiu passat amb molt d’èxit a la Biblioteca de Catalunya.

Més enllà de la tragèdia rural

Tot i ser la vuitena peça teatral escrita per García Lorca, ‘Bodas de sangre’, que es va estrenar l’any 1933, va ser la primera a aconseguir una difusió i un reconeixement generals a la societat de la seva època. Basada en un fet real i situada en un paisatge ple d’arquetips de l’Andalusia rural, la història que conta combinant prosa i vers és la del casament infortunat d’una parella jove. La persistència d’una passió amorosa anterior, fa que la noia planti el nuvi i fugi amb el seu amant immediatament després de les núpcies. Així ressorgeixen velles enemistats familiars i es desencadena la necessitat d’una venjança que sigui inapel·lable en termes d’honor i que acabarà amargament amb la mort dels dos antagonistes masculins.

Malgrat el context que descriu, ‘Bodas de sangre’ va més enllà del ruralisme per esdevenir un referent notori de teatre poètic que aborda tràgicament temes universals com la vida, la mort, el desig o l’amor. També tracta el rerefons social que hi ha en la confrontació entre l’ordre dictat per la moral tradicional i la llibertat individual, que sempre determina adversament la condició de la dona. Per això els personatges nuclears de l’obra són femenins.

Tres encerts

Essent aquesta la primera vegada que ha muntat una obra de Lorca, Oriol Broggi ha procurat apuntalar la seva proposta amb tres recursos plens d’encert. El primer és la sobrietat. Això ja s’acomplia a les funcions inicials fetes a la Biblioteca de Catalunya, però ara encara més, perquè en l’adaptació feta per a teatres convencionals, com és el cas del Monumental, ha hagut de prescindir dels tombs reiterats que feia un cavall de carn i ossos. Així, amb una nuesa escenogràfica gairebé total, res no destorba el fluir de la densitat lingüística i expressiva del text, que recrea registres populars i està ple de sensualitat, patetisme i d’elements simbòlics.

Un segon recurs és la solvència interpretativa. Aquí destaquen Nora Navas i Clara Segura, que entomen i es combinen els diversos papers de les dones protagonistes i que fins i tot, als antípodes del realisme, hi afegeixen la personificació de la Mort i de la Lluna com a dues màscares tràgiques que determinen el desenllaç de la trama. Ivan Benet i Pau Roca resolen amb destresa els seus personatges masculins i Anna Castells i la mataronina Montse Vellvehí també compleixen bé uns rols que tot i que són secundaris no estan exempts de significació.

I en tercer lloc s’ha d’assenyalar l’armadura sonora que aporta a la funció la creació musical de Joan Garriga, interpretada en directe per ell mateix, conjuntament amb Marià Roch i Marc Serra. Melodia i cant no són només un acompanyament de l’acció dramàtica, sinó també el nexe eficaç de la seva evolució i, en determinats moments, fins i tot acompleixen una funció explicativa similar a la que fa el cor en una tragèdia clàssica. Per això aquesta mateixa setmana ha rebut el reconeixement com a millor música teatral del 2017 en els XX Premis de la Crítica de les Arts Escèniques.

Publicat per

Comas Soler

Dimarts, 27 Març 2018

http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/41604-el-primer-lorca-de-broggi

Identitat robada

‘Claudia’, un testimoni real a La Sala d’Argentona

 

La inclinació calidoscòpica que té la programació de La Sala d’Argentona fa que doni cabuda a propostes provinents de circuits ben diversos. Divendres passat, per exemple, s’hi va poder veure ‘Claudia’, una mostra de teatre-document que la companyia La Conquesta del Pol Sud va estrenar a finals de juliol de 2016 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dintre el Festival Grec.

Cas verídic

La singularitat de ‘Claudia’ és que la història que narra no només és veraç, sinó que qui l’explica a l’escenari és ni més ni menys que la persona que l’ha patit. Es tracta de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera argentina filla de José i de Gertrudis, dos militants progressistes arrestats, torturats i assassinats en un centre clandestí de detenció dels molts que hi havia durant la dictadura militar encapçalada pel tinent general Videla, que va controlar el país des de l’any 1976 fins al 1983.

Com en centenars de casos similars d’infants de desapareguts, quan ella va ser  sostreta als seus pares era molt petita i va ser entregada a la família d’un militar addicte al règim, que la va criar com si fos pròpia, anomenant-la Mercedes, amagant-li qui era realment i educant-la en les idees mantingudes pels repressors. No va ser fins als vint-i-dos anys que gràcies a l’esforç i a les indagacions de familiars i de les àvies lluitadores de la Plaza de Mayo, va poder saber la seva identitat real.

Superació i denúncia

La crisi interior pel sorgiment d’aquesta sobtada veritat, el dol per superar les ferides provocades per tanta ocultació i tanta mentida, i la necessitat d’encarar-se als usurpadors, constitueixen els aspectes nuclears del relat de la protagonista, que cobra tot el seu sentit amb les reflexions que figura que fa a la seva filla Guadalupe, una nena de vuit anys.

Per tot el que té de denúncia documentada de la crueltat amb què van actuar els botxins i còmplices dels  dictadors, ‘Claudia’ és un exemple de teatre necessari. Tant i més, si es té present que amb la revelació del cas va començar la fi de la seva impunitat. Ara bé, a la translació a l’escena, tot i que té la virtut de defugir el sentimentalisme i compta amb la força del testimoni oral i directe, li sobren alguns accessoris videogràfics i les incursions quasi inintel·ligibles del director i de l’escenògraf del muntatge.

Publicat per

Comas Soler

Dimarts, 13 Març 2018 

http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/41453-identitat-robada

"El resultat és un muntatge arriscat i valent"

Parlem amb el mataroní Marc Salicrú que debuta en la direcció teatral amb Pool (No Water) a la Sala Beckett

Un moment a escena de Pool (No Water) fins el 25 de març a la Sala Beckett

Pool (No Water) és l'espectacle teatral que es pot veure fins al 25 de març a la Sala Beckett de Barcelona sota la direcció conjunta del mataroní Marc Salicrú, amb Anna Serrano i Elena Martín.

Des del Col·lectiu artístic VVAA vau decidir muntar l'espectacle Pool (No Water). Per què aquesta elecció?

Amb l'Anna Serrano i l'Elena Martín, amb les quals formem el col·lectiu VVAA, ja havíem treballat junts en altres espectacles i, en aquest cas, una companyia lleidatana anomenada Íntims Produccions ens va demanar que els dirigíssim aquesta producció que volien muntar.

És la primera vegada que codirigeixes un espectacle.

Vaig estudiar escenografia i il·luminació a l'Institut del Teatre i normalment m'ocupava d'això i prou. Per la manera com treballàvem amb l'Anna i l'Elena, vam decidir que aquesta vegada també dirigís amb elles, perquè era un procés natural. Habitualment, fent l'escenografia, aquesta ja marcava un punt d'inici que feia que l'espectacle agafés una direcció concreta, entrava a determinar alguns elements de la dramatúrgia. El resultat és un muntatge arriscat i valent que hem creat entre tots sense jerarquies amb una estructura horitzontal de tot l'equip.

Perquè és arriscat i valent?

Som gent que rondem els 25 anys que bevem d'un teatre europeu que es fa a Berlín, Holanda o Bèlgica, un teatre immersiu en què l'espectador és una persona activa. No veu el que passa des de la distància, sinó que s'implica i forma part del que els personatges li estan explicant. Cal destacar que el públic i els personatges comparteixen espai i temps.

Deies que també has dissenyat l'escenografia. Com és la de Pool (no Water)?

Juguem amb les escenografies que creen una bombolla perquè l'espectador entri en un altre món i aparti la seva vida. És una atmosfera que et transporta a permetre que t'expliquin coses. El fet que l'acció passi a tot l'entorn de l'espectador fa que aquest sigui actiu i estigui involucrat dins l'escena. Ens agrada que quan anem al teatre l'estómac ens vibri, per això optem per una estètica molt marcada.

Què té d'especial el text d'aquesta obra?

Es tracta d'un text molt fort que està contextualitzat en el món de l'art i parla d'enveges, de la fragilitat de l'amistat, el fracàs, l'èxit, les perspectives de futur... El text és una veu narrant sense personatges i nosaltres hem optat per col·locar les persones a escena afegint imatges i textos per acabar creant el muntatge. Volem portar la fragilitat emocional al nostre terreny. El text parla buidant l'estómac de tot el que pensem, dient les bestieses que pensem sense embuts, removent un interior que normalment no ens permetem expulsar. Un espai on ens obrim en canal i podem dir tot el que ens pot passar pel cap.

Publicat per

Laia Mulà

http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/41479-el-resultat-es-un-muntatge-arriscat-i-valent

La Sala s'atreveix amb Billy Elliot

Pere Vàzquez dirigeix el popular musical que ha triomfat a Londres i Nova York sobre la passió per la dansa d’un nen a l’Anglaterra dels anys 80

El teló de la Sala Cabanyes torna a alçar-se i ho fa per a una ocasió més que especial: 'Billy Elliot', el popular musical de gran èxit a Londres i Nova York. Pere Vàzquez dirigeix un muntatge en què una quarantena d’actors i actrius canten i ballen en una història sobre els somnis i la lluita contra els estereotips. De Billy Elliot se’n faran deu representacions a l’escenari de la Sala

L’acció d'aquesta popular pel·lícula i musical se situa al comtat de Durham, al nord d’Anglaterra, a mitjans dels anys 80, en un moment de gran conflictivitat social en plena vaga dels miners contra el govern de Margaret Thatcher. Billy Elliot (Joan García / Quim Font) és un nen d’onze anys que creix en aquest entorn. Orfe de mare (Lídia Rovira), Billy viu amb el seu pare (Xavier Codony) i el seu germà (Pol Martínez), que treballen a la mina, i la seva àvia (Paquita de la Hoz).

La Sala ofereix un pack d'entrades per 'Billy Elliot' i 'Els Miserables' per 29 euros, un descompte del 15 per cent

El seu pare l’apunta a boxa al casal del poble, però malgrat els esforços de l’entrenador George (Quim Llorens) i la companyia del seu millor amic Michael (Quim Font / Josep Maria Pons), a en Billy no li agrada la boxa. Un dia que es queda fins més tard al casal, es troba per casualitat a la classe de dansa de la senyora Wilkinson (Mercè Bellido) i s’enamora del ballet clàssic. El noi començarà a fer classes d’amagat amb la senyora Wilkinson, que li veu possibilitats d’entrar a una de les acadèmies de dansa més importants de Londres, però també haurà de lluitar contra els prejudicis de bona part del seu entorn per poder fer realitat el seu somni.

Molt cant i ball

El cant i el ball són dues potes fonamentals perquè el muntatge tiri endavant: la direcció musical va a càrrec de Laura Martínez i les coreografies són de Heidi Consegal. En total, a “Billy Elliot” hi ha involucrades més de 70 persones entre intèrprets i equip tècnic.

Publicat per

http://totmataro.cat/cultura/espectacles/item/41338-la-sala-s-atreveix-amb-billy-elliot

Ambiciosa temporada d'hivern de La Sala

Un gran nombre d'espectacles de teatre, música i dansa visitaran aquest espai entre els mesos de febrer i maig de 2018

       

A partir del 2 de febrer es podran adquirir les entrades i abonaments per la nova temporada d'hivern de La Sala d'Argentona, la qual tindrà lloc entre els mesos de febrer i maig. La programació d’espectacles de la nova temporada d’hivern de teatre, música i dansa, comptarà amb un marcat accent teatral. Alguns dels espectacles programats són Paraules encadenades o Mala Broma i compta amb noms a la direcció com Sergi Belbel o Marc Angelet.

El cartell d'aquesta nova temporada comptarà amb nou espectacles i també amb propostes musicals, com el concert de la Gramophone All Stars Big Band el dia 23 de febrer. La presència argentonina també participarà d'aquesta programació amb espectacles com Rudo o Ensemble Méridien.

Entrades i abonaments

Les entrades i abonaments es poden adquirir al web municipal (www.argentona.cat), a l’Ajuntament d’Argentona i en horari d’atenció al públic a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC). Pels que prefereixin gaudir de descomptes, es poden adquirir abonaments fets a mida amb l'única condició de triar un mínim de tres espectacles.

Publicat per

Laia Mulà

25 Gener 2018

http://totmataro.cat/maresme/argentona/item/40979-ambiciosa-temporada-d-hivern-de-la-sala

Vint-i-cinc anys als escenaris

T de Teatre, que està d’aniversari, ha tornat al Monumental amb ‘E.V.A.’

Encara no fa un mes el Monumental tancava immillorablement la programació del trimestre passat amb ‘Mur’, una performance de circ creada a Mataró que va demostrar una gran vàlua artística i social. I ara ja ha engegat la nova temporada amb un títol que també ha atret un públic nombrós: ‘E.V.A.’. És la darrera producció de la companyia T de Teatre, que es va estrenar al Romea a finals de juny dintre el Festival Grec de Barcelona i ha servit per commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari.

Va ser l’any 1991 quan cinc alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre es llancen a formar la seva pròpia companyia i irrompen amb força en el panorama escènic del país amb un muntatge molt senzill però ple de mordacitat. Són Mamen Duch, Rosa Gàmiz, Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca, que donen vida a ‘Petits contes misògins’, a partir de narracions de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith.

Des de llavors, amb algunes altes i baixes en el grup, han posat en escena deu altres espectacles teatrals ben diversos, molts dels quals s’han pogut veure al Monumental, sempre amb protagonismes femenins. Si els dels primers moments acostumaven a tenir una configuració feta a base d’esquetxos, després es decantaran per obres amb més estructura argumental gràcies a la col·laboració de dramaturgs experimentats com Javier Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró o Ciro Zorzoli. Sigui com sigui, T de Teatre és de les poques companyies de per aquí que al llarg de la seva trajectòria pot comptar per milers les funcions que ha realitzat i el nombre dels seus espectadors amb molts més zeros al darrera. D’altra banda, a partir de l’any 2000, es dediquen també amb èxit a fer televisió amb ‘Jet Lag’, una comèdia de situació de la que se n’emeten més de vuitanta capítols i que les fa encara molt més populars. I segurament les encasella massa en uns clixés interpretatius arquetípics.

Drama soterrat

‘E.V.A.’ la peça que presenten ara respon a les sigles d’Escala Visual Analògica, que és un mètode que en medicina s’usa per observar el dolor percebut pels pacients. En aquesta ocasió han comptat amb un text escrit per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també n’assumeix la direcció, per orquestrar una comèdia dramàtica que descriu progressivament els relats paral·lels de les experiències de quatre antigues companyes d’escola. El dolor hi és present, soterrat de formes diferents, en cadascun dels fils vitals que la representació va desembullant i que prenen sentit al final quan s’uneixen en un passat comú. Les temences d’una actriu, el patiment físic i interior d’una professora, el bloqueig sentimental d’una anestesista i la tristor per por a l’envelliment d’una venedora d’immobles, els personifiquen amb moments d’encert Àgata Roca, Carme Pla, Marta Pérez i Rosa Gàmiz, però perden gruix quan afloren els arquetipus que les T de Teatre mai no s’acaben de treure de sobre. Pel que fa als rols auxiliars, Albert Ribalta, Jordi Rico i la jove Carolina Morro els serveixen amb eficàcia.

Hi ha també un dispositiu escenogràfic ben trobat. Ve a ser com una gran caixa que té uns quants elements mòbils i aixopluga amb enginy els diversos espais que la trama evoca: des d’un restaurant a un pis per llogar, passant per un quiròfan o un armari, entre altres. En canvi, unes projeccions videogràfiques no hi afegeixen gaire res.

Comptat i debatut, el balanç d’un quart de segle d’activitat i la bona acollida que aconsegueixen arreu són la millor prova que les T de Teatre tenen ganxo, talent i corda per continuar la seva història d’èxits durant molts anys més. Ara bé, a les cròniques aquesta ‘E.V.A.’ no quedarà pas com una de les seves millors propostes.

Publicat per

Comas Soler

Dimecres, 24 Gener 2018

http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/40965-vint-i-cinc-anys-als-escenaris

“Els Pastorets de Mataró” s’estrenaran el 6 de gener

Marc Molina dirigirà Els Pastorets encapçalant un equip que compta amb Jordi Lluch com a director musical i Maria Garriga com a responsable de les coreografies

Els Pastorets de Mataró, l’espectacle centenari que cada Nadal es representa a la Sala Cabanyes, s’estrenaran el dissabte 6 de gener, diada de Reis. Després de les obres d’adequació de la Sala que s’han dut a terme en el darrer mig any, l’estrena d’Els Pastorets s’ha hagut d’endarrerir. Però un dels esdeveniments més representatius de les festes de Nadal no podia faltar a la seva cita amb els espectadors i, finalment, aixecarà el teló un any més. Dels Pastorets se’n faran deu representacions fins al diumenge 4 de febrer.

L’espectacle s’ha presentat aquest dilluns en una roda de premsa que ha comptat amb el nou director dels Pastorets, Marc Molina; la presidenta de Sala Cabanyes, Anna Gené; l’autor del cartell de l’obra, Enric Punsola; i una de les impulsores del Joc dels Pastorets, Raquel Codolà.

El nou director d’Els Pastorets de Mataró, Marc Molina (Mataró, 1982), té una llarga experiència com a director, productor i actor teatral. A Els Pastorets de Mataró, Molina hi ha participat fent gairebé tots els papers de l’auca, des de follet del pròleg fins a Mataties, passant per pastor sense text o ajudant de direcció.

A la Sala Cabanyes, ha dirigit “Aventures a la Gàl·lia” o “El Mikado”, la popular opereta de Gilbert i Sullivan que es va representar l’any 2011 i va fer gira per tot Catalunya en el marc del projecte “Espai A” del Departament de Cultura. Molina és també el director de La SaCa, l’escola de teatre de la Sala Cabanyes, i el director artístic de la productora Factea.

Molina s’ha envoltat d’un equip que aporta una mirada nova a l’espectacle, en el qual destaquen Jordi Lluch en la direcció musical i Maria Garriga com a nova coreògrafa.

Un nou pròleg

La part de l’espectacle que experimenta més canvis és el pròleg, un dels elements més particulars d’Els Pastorets de Mataró. La llum d’una fada farà de fil conductor de tot el pròleg, que comptaran amb unes bruixes molt diferents de les que hem vist en els darrers anys. “He intentat que el concepte de ‘la llum cegadora de l’Estel’, que és una frase dels Pastorets, sigui el fil conductor del pròleg”, ha explicat Molina. En el pròleg també hi jugarà un paper important el nou vestuari, dissenyat per Marina Pineda.

Més enllà del pròleg, un altre dels canvis dels Pastorets d’enguany és la revisió de la mètrica del text de Ramon Pàmies. Al llarg dels 101 anys que fa que es representa a la Sala Cabanyes, el text d’Els Pastorets de Mataró s’ha anat modificant, bàsicament per adaptar-lo a la nova normativa del català. Ara, amb la col·laboració de Pep Comas i M. Roser Trilla, s’ha treballat el text perquè tingui el nombre de versos corresponents, recuperant l’estructura basada en decasíl·labs i heptasíl·labs.

Pel que fa a l’estructura, Molina manté la divisió dels Pastorets en tres actes, però passa l’escena del Temple al final del Primer Acte, en comptes del principi del segon, on s’ha ubicat els darrers anys.

Cartell d’Enric Punsola

Els Pastorets de Mataró també canvien d’imatge amb un nou cartell, creat per l’artista mataroní Enric Punsola. El cartell, on damunt un fons vermell i negre s’hi llegeix el títol de l’espectacle, està inspirat en l’escena de l’Infern. Damunt els colors vermell i negre, hi apareixen traços de llum blanca, que representen “la llum cegadora de l’Estel” a què es fa referència en el text.

El joc dels Pastorets

Aquest any, Els Pastorets presenten com a novetat la creació d’un joc familiar que gira al voltant de l’espectacle. El joc, el primer material didàctic que hi ha al voltant de L’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies, l’han elaborat conjuntament la Sala Cabanyes i l’Associació Cultural ...i15! A més, el joc compta amb la col·laboració de la direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i del departament de Promoció Econòmica.

El joc conté un teatrí que representa la Sala Cabanyes, on els nens i nenes poden dur a terme els seus propis Pastorets, amb els decorats de cada quadre i els personatges més característics de l’obra. A més, un conjunt de cartes fan possible molts altres jocs relacionats amb l’espectacle. El joc es podrà comprar a la Sala Cabanyes durant les representacions d’Els Pastorets i també a establiments de la ciutat.

Abonament per a tres obres

En aquesta temporada, la Sala Cabanyes ofereix la possibilitat d’adquirir un abonament per a tres dels muntatges que s’hi representaran: Els Pastorets, Billy Elliot i Els Miserables. Per un import de 43 euros, els espectadors poden comprar el pack “Per Nadal, regala teatre” amb les localitats per a totes tres obres, la qual cosa els suposarà un descompte del 15% respecte al preu de comprarles per separat. Billy Elliot i Els Miserables són dues de les grans apostes de la Sala Cabanyes per aquesta temporada, que es podran veure a l’escenari mataroní el febrer i el maig, respectivament.

Dies de representació: 

Dissabte, 6 de gener de 2018, a les 19.00 hores

Diumenge, 7 de gener de 2018, a les 17.00 hores

Dissabte, 13 de gener de 2018, a les 19.00 hores

Diumenge, 14 de gener de 2018, a les 17.00 hores

Dissabte, 20 de gener de 2018, a les 19.00 hores

Diumenge, 21 de gener de 2018, a les 17.00 hores

Dissabte, 27 de gener de 2018, a les 19.00 hores

Diumenge, 28 de gener de 2018, a les 17.00 hores

Dissabte, 3 de febrer de 2018, a les 19.00 hores

Diumenge, 4 de febrer de 2018, a les 17.00 hores

Lloc:

Sala Cabanyes (La Riera, 110-120)

Preu:

18 €

Venda de localitats:

http://entrades.salacabanyes.cat/Espectacle/ShowId/10935/els-pastorets-de-matar%C3%B3

Per Reis, teló amunt dels Pastorets

Ses Majestats assistiran a la representació d’aquest dissabte, la primera de les deu que mobilitzen més de 390 persones

          

Cultura 2018, pastoretsEls Pastorets de Mataró aixecaran el teló aquest dissabte, dia de Reis arribant 'in extremis' per representar-se a la Sala Cabanyes, 101 anys després de la seva primera representació. L’engranatge d’“Els Pastorets de Mataró” fa setmanes que treballa preparant l’estrena del 6 de gener, que s’ha hagut d’endarrerir a causa de les obres d’adequació de la Sala dels darrers mesos. L’estrena comptarà amb uns convidats ben especials: Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran la seva tradicional visita a la Sala Cabanyes per adorar el nen Jesús a l’escena del Naixement.

Marc Molina s’estrena com a director de l’espectacle al capdavant d’un equip de més de 300 persones. L’acompanyen en la direcció Jordi Lluch com a director musical i Maria Garriga com a responsable de les coreografies. Molina ha canviat l’estructura de l’espectacle, tot mantenint només dos entreactes, com és habitual els darrers anys. L’escena del Temple passa al final del Primer Acte, la qual cosa equilibra la durada dels tres actes.

Tot i començar tard, la Sala farà les deu representacions de consuetud.Marc Molina s'estrena de director en un any marcat per les obres d'adequació al teatre.

Pròleg renovat

On més es notarà l’empremta del nou director és al pròleg. Aquesta part de l’espectacle –un dels elements més particulars d’Els Pastorets de Mataró– incorpora el personatge d’una fada que, portant una llum, fa de fil conductor de tot el pròleg. Les nimfes, les bruixes i els personatges de l’Infern apareixen canviats respecte a les edicions anteriors gràcies al nou vestuari dissenyat per Marina Pineda.

També en el pròleg, Els Pastorets compten amb una novetat a l’escena de l’Infern. El prestigiós taller d’escenografia Castells-Planas de Cardedeu s’ha encarregat les darreres setmanes de l’elaboració d’un nou decorat, que es penja a les estructures laterals en una de les escenes més espectaculars del muntatge. Ja fa uns anys que Sala Cabanyes duu a terme una política de restauració i renovació dels decorats d’Els Pastorets de Mataró.

Publicat per

Foto: Daniel Ferrer

Divendres, 05 Gener 2018 

http://www.totmataro.cat/cultura/espectacles/item/40792-per-reis-telo-amunt-dels-pastorets

Una volta més.

Pere Vàzquez es reitera a ‘Reconstruint Frankenstein’
         
Pel març, fa tot just uns quants mesos, el programa “Fet a Mataró” que promou la creació escènica vinculada a la ciutat ja va acollir a Can Gassol un muntatge del director mataroní Pere Vàzquez amb el títol de ‘Frankenstein’. Consistia en una escenificació basada en la cèlebre novel·la de Mary Shelley publicada l’any 1818, tot un referent de la literatura fantàstica. I aquest cap de setmana hi ha hagut com una repetició de la jugada. Amb l’ajut del mateix programa, a la nau municipal del carrer de Prat de la Riba s’hi han fet tres funcions de ‘Reconstruint Frankenstein’, una posada en escena presentada com una nova aproximació a l’obra de l’escriptora anglesa.

Antecedents
De Pere Vàzquez es pot dir que les seves múltiples propostes teatrals acostumen a tenir la virtut de l’atreviment saludable. Opten per la indagació i es delecten a maquinar alguna originalitat. Bé sigui l’ús d’un espai insòlit, bé el recurs a textos d’atractius rars, bé la troballa d’un enfocament impensat o bé la rotunditat del frec amb els espectadors.

Quan aquest mateix any a ‘Frankenstein’ ja va escometre el repte de transposar a l’escenari el mite del científic que arriba a crear una deformitat humana vivent, Vàzquez buscava també posar-hi el tret de gosadia pròpia. Per això va adoptar una mirada allunyada de clixés, més propera a la criatura hominoide que no pas al seu creador, en un exercici de síntesi  marcat per la fragmentació d’escenes i per una volguda simplicitat escenogràfica. Tanmateix va ser un exercici meritori, ben rebut pel públic, en què destacava l’actuació de l’actor Pol Martínez encarnant el monstre fet de cadàvers. Però on la dramatúrgia, plena de llacunes, no acabava de fer el pes.

Objectiu voluntariós
Segurament conscient d’aquesta carència, a la temptativa d’ara el director diu haver revisat el text, retocat els personatges i canviat el repartiment per posar a ‘Reconstruint Frankenstein’ un accent més contemporani i aconseguir que la seva representació sigui més fluïda i compacta. Un objectiu tan voluntariós com poc perceptible, perquè la tenacitat de Vàzquez, que és lloable, no passa de donar una volta més al que ja havia mostrat. I en aquesta circumlocució, que potser peca de complaença, els retocs operats no arriben a la reparació de les flaqueses dramatúrgiques preexistents. Pel que fa a la interpretació, torna a sobresortir-hi l’esforçada aportació personal de Pol Martínez, que hi suma rivets èpics. La resta de papers es debaten entre el desdibuixament i la deriva paròdica.

Publicat per
Comas Soler
http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/40682-una-volta-mes

Els Reis portaran els Pastorets

Les obres a la Sala Cabanyes fan endarrerir l’estrena de l’espectacle, que estrena Marc Molina de director

Aquestes festes de Nadal hi haurà Pastorets de Mataró, quasi de penal i a l’últim minut. Les obres estructurals al Centre Catòlic han endarrerit el calendari previst i no serà fins el 6 de gener que l’obra nadalenca per antonomàsia farà pujar el teló de la Sala Cabanyes. Marc Molina s’estrena al capdavant d’una obra que ha hagut de preparar sense disposar del seu espai natural, amb assajos dividits en espais diferents i sense haver pogut pujar a l’escenari fins mitjans de desembre. La tenacitat de la gent de la Sala, però, és a prova de tot tipus de contratemps i finalment hi haurà Pastorets amb les deu representacions conveniades concentrades en tots els dissabtes i diumenges compresos entre el 6 de gener –funció molt especial, amb ses Majestats els Reis d’Orient fent acte de presència– i el 4 de febrer.

La Sala ja veu la llum cegadora de l’Estel de Natzaret al final del túnel de les obres. Precisament la llum és una de les principals novetats enumerades pel flamant director Marc Molina. “Aquesta llum, representada per una fada, canvia el modus vivendi dels éssers protagonistes del Pròleg” explica Molina. El director ha confiat la música en Jordi Lluch i la part coreogràfica en Maria Garriga, que hi aporta elements de contemporània. Com fan tots els directors, Molina ha experimentat amb el pròleg. Anuncia canvis importants de vestuari amb especial incís a les Bruixes i una tècnica de dansa renovada. Aparcades les innovacions de tipus tècnic per no haver pogut assajar de forma normal, l’altra punta de llança de la proposta de Molina és el text. Ha encarregat una revisió en profunditat perquè l'obra mantingui el decasíl·lab genuí i Pep Comas i Roser Trilla s'hi han esmerçat. S'han rescabalat versos originals i és probable que en alguna escena es percebi aquesta restauració literària.

Assajos condicionats

Molina admet que no ha pogut assajar Els Pastorets amb normalitat –no és el mateix l'escenari que el gimnàs del Damià Campeny– i que ha deixat "coses al tinter" per la propera temporada. La Sala renova la imatge sempre que l'Estel de Natzaret canvia de direcció i Enric Punsola s'ha inspirat en els decorats de l'infern i la llum cegadora per la nova proposta gràfica.

La presidenta de Sala Cabanyes Anna Gené ha agraït l'esforç dels membres de l'entitat per haver assajat l'obra i per ajudar a que in extremis la tradició no falli dins el parèntesi temporal de les festes de Nadal. Els Reis portaran finalment l'obra i, amb ella, l'altra gran novetat: un joc infantil dels Pastorets que han tirat endavant la Sala i l'associació i15! i que combina diferents jocs i un teatrí. Segurament hores abans de l'estrena de l'obra apareixerà embolicat a diferents llars mataronines pels petits –a partir de tres anys– de casa. I per tota la família, un pack d'entrades: Sala Cabanyes farà temporada especial amb muntatges de gran format i oferta enllaçar els tiquets per Pastorets, Billy Elliot i Els Miserables.

Publicat per

Cugat Comas

http://www.totmataro.cat/cultura/espectacles/item/40556-els-reis-portaran-els-pastorets

Manel Bonany: “L'obra ens mostra una dona transgènere lluitant fins a l'últim moment”

Aquest dissabte 2 de desembre al vespre estrena a l'espai de Can Gassol de Mataró la seva obra 'La pell escrita', dins el Cicle Fet a Mataró

La Pell Escrita arriba a Can Gassol

La protagonista és una dona transgènere. Per què l'elecció d'aquest personatge i d'aquesta temàtica?

La temàtica transgènere és una metàfora de la construcció de la identitat perquè crec que tots construïm la nostra en lluita contra la realitat perquè aquesta no ens ho posa fàcil. Vaig escollir que la protagonista fos transgènere per portar-ho a l'extrem, perquè ells viuen una situació límit. El primer combat el tenen amb el seu propi cos i després viuen en una constant i enorme batalla.

Miriam Marcet encarna la protagonista de l'obra. Per què vau escollir aquesta actriu?Ens coneixíem d'haver col·laborat al Cor de la Ciutat i hem col·laborat en diversos projectes audiovisuals des de llavors. L'obra la vaig voler portar al teatre fa 10 o 12 anys però en aquell moment la temàtica era molt extrema i no va ser ben rebuda. Fa poc vam pensar que potser era un bon moment per fer-la i vam trobar suports de professionals i companys per fer-ho. Ara la temàtica ja no sembla tant estranya.

Això vol dir que intueixes que la consciència social entorn el tema ha canviat o evolucionat?

Cada vegada més casos de persones transgènere surten a la llum i se'ls dóna més visibilitat. Se'n parla a pel·lícules, series i es creen associacions. Cada vegada la societat va veient que hi ha una part de la població que no ens imaginàvem que estiguessin en aquesta situació i cal normalitzar-la.

De què tracta l'obra?

L'obra ens mostra una dona transgènere lluitant fins a l'últim moment perquè aquestes persones es veuen abocades a una lluita tota la vida. És una naturalesa que no han triat i en el moment que ho accepten comencen una lluita de per vida tant amb el seu entorn, com per trobar feina i molt més. El text ens mostra els elements bàsics que l'han format com a dona i com ha estat la lluita en contra una societat que es mou amb unes pulsions de rebuig en manada.

Ajuda d'alguna manera a conscienciar als espectadors de la necessitat d'acceptar aquesta diversitat?

Exacte, perquè ens mostra una persona que té una sèrie de punts que l'han construït com la persona que és i que són els mateixos que ens han construït a nosaltres. Mostra una total identificació entre el que viuen ells i el que ens passa a tots, una base comuna. És una lluita en la qual tots ens veiem abocats perquè tots hem hagut de construir la nostra identitat.

El personatge és mort però encara té consciència. Per què optes aquest personatge?

Perquè es troba en moltes cruïlles i és un personatge dinàmic. Està a la frontera entre els homes i les dones perquè fa el trànsit, entre la pèrdua i l'esperança, la vida i la mort, la joventut i la maduresa, i molt més. Són punts en els quals tots estem immersos, uns eixos fonamentals que ens fan completament iguals.

Publicat per

Laia Mulà

http://totmataro.cat/cultura/teatre/item/40488-manel-bonany-l-obra-ens-mostra-una-dona-transgenere-lluitant-fins-a-l-ultim-moment

Una pallassa que és un àngel

Pepa Plana combina diversió i denúncia a ‘Paradís pintat’

          

Seguint el costum de programar dintre la temporada estable del Monumental alguna peça de teatre no convencional i apte per a tota mena de públic, dissabte passat es va presentar ‘Paradís Pintat’, de Pepa Plana. Es tracta d’un muntatge en principi dirigit als adults però que resulta igualment atractiu per als petits. Es va estrenar al Festival Grec de Barcelona l’estiu de 2016 i des de llavors no ha parat de representar-se arreu

Pepa Plana (Valls, 1965) és una actriu-pallassa que des de fa més de vint anys reivindica el llenguatge de clown amb una òptica femenina, ja que és un tipus d’humor tradicionalment en mans dels homes. Alguns dels seus espectacles els ha rodat per tot el món, sovint en expedicions de Pallassos sense Fronteres. D’ella a Mataró s’ha pogut veure ‘Giulietta’, el 2009 dins el Festival Shakespeare, i ‘Penèlope’, el 2011 a Can Gassol. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos guardons entre els quals destaca el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’any 2014. Ha col·laborat amb el Cirque du Soleil i ha dirigit també el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra. Una de les característiques dels seus treballs és que solen comptar amb la mirada externa de dramaturgs i directors que l’ajuden a enriquir-ne tant la forma com els continguts.

Drama al fons del mar

A ‘Paradís Pintat’ ha estat dirigida per l’italià Ferruccio Cainero, prolífic actor i creador que utilitza un llenguatge quotidià inspirat en la tradició de la Commedia dell’Arte, però sempre connectat amb la realitat actual. L’obra, que té dos fils conductors, parteix d’un quadre on uns àngels amb cara de bons nois canten infatigablement el ‘Nigra sum’ de Pau Casals. En el primer, un d’ells, l’angeleta Pepa, avorrida de la seva vida monòtona decideix fugir del marc i amb voluntat de volar comença a prendre iniciatives que la fan explorar una sèrie d’elements familiars. Una caixa de música, un coixinet d’agulles o una troca de llana originen un seguit de gags, alguns molt clàssics i d’altres molt seus. En el segon es veu com decideix anar a treballar d’àngel de la guarda al fons del mar i és allà on descobreix que el paisatge ideal de silenci, coloraines i peixos amaga una realitat difícil de suportar: cossos i més cossos de persones que s’han ofegat intentant buscar una sortida a la seva terrible situació vital. Aquí l’espectacle canvia de registre, esdevé més oníric i sacseja el públic perquè l’esglai i la impotència de l’angeleta entremaliada fan que hagi de tornar al quadre celestial d’on ha sortit.

Aflicció final

A ‘Paradís pintat’ Pepa Plana, sola a l’escenari, gairebé no parla. Però l’expressivitat del seu gest fa perfectament entenedors tots els neguits i estats d’ànim que representa. Hi ajuda també el to just i precís del vestuari, l’escenografia, la il·luminació i algunes projeccions. El ritme volgudament lent i  la dura realitat del tema, que no permet un final feliç, deixen potser en l’espectador una sensació que no és la que s’espera d’un espectacle de clown. Sigui com sigui, tal com diu el programa de mà, l’obra vol obrir portes a l’esperança i servir d’homenatge a tots els que han mort mentre demanaven l’oportunitat de tenir una vida millor.

PUBLICAT PER

Comas Soler

http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/40368-una-pallassa-que-es-un-angel

La Saleta, renovada

Josep Maria Rabassa dirigeix ‘Oleanna’ per reobrir l’espai

          

Després d’uns quants mesos d’atur en la cartellera de Sala Cabanyes, degut a l’envergadura de les obres de rehabilitació que s’estan fent a totes les dependències del Centre Catòlic, aquest final d’octubre s’ha pogut reobrir el seu espai petit, la Saleta, amb elements estructurals i instal·lacions ja reformats.

Com si fos una metàfora de les innovacions fetes, la històrica Saleta s’ha estrenat amb una peça contemporània d’un autor fins ara inèdit al repertori de la casa: ‘Oleanna’ de David Mamet. L’ha dirigida en Josep Maria Rabassa amb la interpretació d’Anna Capdaigua i Genís Mayola. Una proposta encertada.

Èxit internacional

Nascut a Chicago l’any 1947, David Mamet és dramaturg, director, assagista, novel·lista i poeta. Nombrosos premis l’avalen com a un gran creador d’històries i un escriptor acreditat. Les seves obres, en les quals s’ha assenyalat la influència d’autors del realisme americà com Arthur Miller o Eugene O’Neill i també de l’avantguarda teatral europea com Samuel Beckett o Harold Pinter, ofereixen una visió crítica de la societat imperant als Estats Units. Amb un ús molt hàbil del llenguatge, estableix temes, situacions i personatges fent que sovint la ficció teatral interpel·li l’espectador perquè construeixi les seves pròpies conclusions.

Mamet va estrenar ‘Oleanna’ l’any 1992. Fou un gran èxit internacional, que va estar acompanyat amb força polèmiques per la manera com hi aborda un episodi de confrontació entre generacions i sexes. Dos anys més tard, ell mateix en va fer i dirigir l’adaptació cinematogràfica. John, un professor universitari, rep en el seu despatx una jove alumna, la Carol, que hi acut preocupada per una mala nota i per les seves dificultats de comprensió a classe. En aquesta i posteriors trobades, enmig de controvèrsies i retrets mutus, el cas anirà evolucionant i el desconcert inicial d’ella es tornarà rebel·lia, primer, i finalment revenja. El posat condescendent i iconoclasta de John, percebut per Carol com una impostura paternalista, originarà una denúncia que posarà en qüestió la idoneïtat d’ell com a docent i acabarà amb la seva incriminació per assetjament sexual, la pèrdua del lloc de treball i la imputació penal. En el rerefons d’aquesta obra David Mamet blasma l’ús retorçat de la comunicació i de les relacions interpersonals com a mecanismes de procuració de poder. Hi reprotxa també els tics autoritaris, les disfuncions socials i la meritocràcia o el puritanisme de conveniència presents al sistema universitari que li és conegut.

Proposta convincent

El mateix Mamet, en un dels seus textos teòrics sobre la interpretació teatral, defensa que els actors han de ser circumspectes per comunicar d’una manera natural l’obra al públic. Aquesta sembla ser l’opció que ha triat Josep Maria Rabassa per dirigir ‘Oleanna’, una peça que coneix bé i que s’estima. Així ha aconseguit d’Anna Capdaigua i de Genís Mayola un treball molt meritori en contenció i intensitat, capaç de donar curs a les discussions, girs i rèpliques picades del conflicte entre els dos personatges. Són convincents i serveixen tota la maquinació verbal que conté la faula de Mamet sense maniqueismes, amb el suspens necessari, de manera que la sentència final, si n’hi ha d’haver, només la faci l’espectador.

Publicat per

Comas Soler

http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/40322-la-saleta-renovada