Sala Cabanyes l’encerta i prorroga amb el seu
‘Billy Elliot’
Malgrat que la gran envergadura de les obres
de rehabilitació realitzades a les dependències del Centre Catòlic van
hipotecar l’ús del teatre de la Sala Cabanyes durant els primers mesos de
l’actual temporada i fins i tot van retardar l’inici de les representacions
dels seus emblemàtics Pastorets, l’entitat no va estar perdent el temps. No. Va
aprofitar d’altres locals per continuar la seva dinàmica associativa i artística
i assajar-hi dos espectacles musicals de pes. Una estratègia eficaç per
mobilitzar un bon nombre d’efectius i per garantir dos plats forts que són
claus per rematar el curs amb bona nota.
El primer ha estat ‘Billy Elliot’, que ja ha
complert l’objectiu. I ho ha fet de primera: amb la implicació de més de cent
persones, entre intèrprets, creatius i tècnics, ha aconseguit un resultat d’una
qualitat considerable i ha captivat els gairebé quatre milers d’espectadors que
han omplert les funcions inicialment programades i les dues que s’han hagut de
prorrogar.
Cultura 2018, billy elliot
Basat en una pel·lícula britànica de l’any
2000, ‘Billy Elliot’ és un dels grans títols del teatre musical contemporani.
Estrenat a Londres el 2005 amb música d’Elton John, situa l’acció a
l’Anglaterra de les dures mesures neoliberals de Margaret Thatcher i narra les
peripècies d’un noi, fill petit i sense mare d’una família de minaires, que vol
ser ballarí. Viu en un poble de classe obrera on les mines signifiquen el pa de
tothom, per això hi ha una llarga lluita contra el seu desmantellament. En
aquest context la vocació del noi, que s’acabarà acomplint, fa aflorar
prejudicis sobre la condició masculina.
Direcció insòlita, maneres habituals
Al capdavant del muntatge que n’ha fet Sala
Cabanyes s’hi ha posat Pere Vàzquez, un dels directors més solvents de la casa,
expert en espectacles de format petit i proper en què el matís compta més que
el traç gruixut. Encara que inexpert en mogudes com les que implica un musical
de multituds, l’ajut oportú de Heidi Consegal a la direcció coreogràfica i de
Laura Martínez a la de les parts cantades li ha permès superar les servituds de
mimesi que el gènere sempre comporta i encaixar un bon treball coral que fa que
tot l’elenc executi els números de ball, els cants sobre melodies pregravades i
els diàlegs del llibret amb suficient destresa per aconseguir un balanç
positiu, que no és menor en les facetes tècniques.
Inqüestionablement, l’exercici satisfactori
que ha significat ‘Billy Elliot’ és fruit d’una suma sustentada en moltes
aportacions, tant personals com grupals. Però no es pot negligir la influència
del substrat centenari atresorat per Sala Cabanyes, almenys en tres aspectes.
Un és l’habitud a saber combinar des de sempre escena i música, siguin les
antigues sarsueles, els popurris de certes èpoques o l’emulació més recent de
peces consagrades per Broadway o el West End. Un altre és la pràctica a
desempallegar-se bé quan es tracta de representacions amb molta gent a
l’escenari i donar joc, com en aquesta ocasió, a un ventall intergeneracional
d’efectius, tant en rols destacats com de figurants. I el tercer és la intenció
formativa i la cura a facilitar papers escaients als més joves del seu abundós
planter d’actors i actrius. El d’ara també n’és un bon exponent, perquè l’encís
principal de cada funció ha estat la desimboltura i la gràcia amb què han
assumit les seves actuacions els tres vailets que s’alternaven en dos dels
personatges infantils que són centrals: Quim Font, Joan García i Josep Pons.
Memorables.
Amb aquest precedent, per la Fira, d’aquí a no
res, Sala Cabanyes ja té a punt ‘Els Miserables’, que serà un nou èxit i una
altra avinentesa per fer calaix. Merescudament.
Publicat per
Comas Soler
Dijous, 19 abril 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada