L’interès de la programació actual de la Sala d’Argentona va quedar també patent dissabte passat amb la tercera proposta teatral: ‘Neus Català. Un cel de plom’. Aquest muntatge en forma de monòleg, interpretat per Mercè Arànega, estava inclòs en els actes del 8 de març, Dia Internacional de les Dones i per això es va iniciar amb la lectura del manifest aprovat per a l’ocasió pel ple de l’Ajuntament de la vila.
Estrenada amb molt d’èxit de públic i de crítica al Festival Grec de l’estiu passat, ‘Neus Català. Un cel de plom’ és una obra plantejada de manera militant contra l’oblit. I alhora com un homenatge. Perquè el seu objectiu és recordar i explicar les gestes de dignitat, de resistència i de supervivència de Neus Català i de totes les dones que han lluitat i lluiten contra el feixisme, per una societat democràtica, lliure i justa.
Les oblidades dels oblidats
Neus Català va néixer l’any 1915 al Priorat, en el si d’una família pagesa dels Guiamets. És l’última supervivent catalana dels camps d'extermini nazi. Membre delPSUC, el 1937 es va implicar com a infermera en la lluita a favor de la República. El 1939, a les acaballes de la guerra, va creuar la frontera amb 180 criatures refugiades que tenia al seu càrrec en una colònia a Premià de Dalt. El 1943 va ser detinguda juntament amb el seu marit per participar activament en la resistència francesa contra l’ocupació alemanya. Empresonada i torturada, l’any següent va ser deportada al camp de Ravensbrück.
Va poder sobreviure gràcies a la força moral i a la solidaritat entre les companyes que s’obligaven a mantenir-se vives per tal de poder relatar tot l’infern que patien, quan fossin alliberades. Per això durant tota la seva centenària vida, ha continuat mantenint una intensa activitat política centrada sobretot en la preservació de la memòria. Dintre aquesta necessitat de recordar, Neus Català, reivindica especialment que cal fer justícia i reconèixer el paper heroic de moltes dones republicanes lluitadores i represaliades, que ella anomena “les oblidades dels oblidats”.
Amb aquesta intenció el 1984 va publicar “De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas”. També havia col·laborat amb Montserrat Roig a “Els Catalans als camps nazis”, tant amb el seu testimoni personal com facilitant el contacte amb companyes de captiveri. El 2012 els seus records van ser novel·lats per l’escriptora Carme Martí al llibre “Un cel de plom”, que és el text a partir del qual s’ha muntat l’obra de teatre.
Sense artifici
Tant la dramatúrgia de Josep Maria Miró com la direcció de Rafel Duran han optat a ‘Neus Català. Un cel de plom’ per una representació del tot sòbria, a fi de remarcar de forma contundent la importància del relat.
Amb només una pantalla de fons on es projecten algunes imatges, una mena d’escultura de ferro que limita l’espai escènic per on es mou l’actriu senzillament vestida de negre i una il·luminació zenital que se centra en ella, s’aconsegueix que l’atenció quedi focalitzada en Mercè Arànega i allò que diu. I ho diu magníficament. Durant més d’una hora és Neus Català que parla al públic amb gest i entonació continguts i una gran riquesa de matisos.
La narració, que corprèn, flueix amb naturalitat tant quan explica atrocitats i horrors com en els instants en què l’humor i l’amor es fan presents. Totes les frases són precises, sense artifici. Tan intenses i plenes de sensibilitat que passen amb elegància una maroma subtil entre el dolor insuportable i el desig de viure. És un teatre de qualitat, dur, intens, ple de convicció i d’humanitat, que desperta emocions compartides i que dóna sentit al consell que Neus Català diu que li va donar el seu pare: no abaixar mai els ulls davant de la ignomínia.
Sigues el primer a comentar!