El Teatre Romea presenta ‘Fedra’, dirigida por Luis Luque

La obra cuenta con un reparto de lujo encabezado por Lolita

Luis Luque dirige ‘Fedra’, de Jean Racine, con un reparto de lujo encabezado por Lolita.
En una producción del Teatre Romea, Fedra confiesa el amor que siente por su hijastro Hipòlit, del que está enamorada. Después de que éste la rechace, ella decide calumniarla en público.

+ info - publicat per
https://www.lavanguardia.com/cultura/teatro/20190103/453910577425/teatre-romea-fedra-sergi-belbel-estrenos.html

Poc agraciada

publicat per

www.totmataro.cat

31 de març de 2015

Comas soler

El Monumental ha acollit la tragèdia de ‘Fedra’ el Dia Mundial del Teatre

Divendres passat, 27 de març, s’esqueia el Dia Mundial del Teatre i, entre els diversos actes que es feien a la ciutat per celebrar-ho, al Monumental hi havia la cita amb ‘Fedra’, de Jean Racine (1639-1699), una de les tragèdies més assenyalades del classicisme francès.

Estrenada a mitjan gener al Teatre Romea, es tracta d’una versió que ha traduït i dirigit Sergi Belbel i que compta amb un repartiment de luxe. Emma Vilarasau hi fa el paper principal i l’acompanyen Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez, Xavier Ripoll, Mercè Sampietro i Lluís Soler.

Argument reiterat

Quan l’any 1677 Racine estrena la seva ‘Fedra’ per satisfer els gustos de la societat cortesana del París de Lluís XIV –l’anomenat Rei Sol–  manlleva un tema mític de l’antiguitat grecollatina. Des d’Eurípides, que al segle V abans de Crist ja va recollir-la en dues obres, la història tràgica de  la protagonista ha estat abordada teatralment per autors de moltes èpoques i de tendències estètiques diverses: Sòfocles, Ovidi, Sèneca, D’Annunzio, Unamuno, Villalonga i Espriu, entre d’altres. A tots, la trama bàsica es repeteix.

Fedra és l’esposa de Teseu, el rei d’Atenes,  i es consum d’amor pel seu fillastre Hipòlit, nascut d’un altre matrimoni anterior de Teseu amb Antíope, la reina de les amazones. En absència del marit, a qui suposa mort, confessa a Hipòlit la seva passió il·lícita i aquest la refusa perquè està enamorat de la noble i menystinguda Arícia, membre d’un clan rival. Quan inesperadament el rei retorna amb vida, la dida Enone calumnia Hipòlit acusant-lo de la falta imperdonable comesa per Fedra. Teseu s’empassa la mentida i conjura el déu Neptú perquè es revengi del seu fill, una represàlia que acabarà amb la vida d’Hipòlit i, de retruc, amb la Fedra i la d’Enone.

Assonàncies

Per la vàlua del director i dels intèrprets, del muntatge de Sergi Belbel se’n podia esperar un resultat més convincent del que es va veure al Monumental. En aquesta decepció hi deuen haver jugat múltiples factors. Alguns, vinculats amb les exigències no massa ben resoltes d’una posada en escena que peca d’excés formal, d’altres amb l’enfarfec de la dicció d’un text en vers que els intèrprets no despatxen prou bé; i potser també d’altres amb les dificultats que per a l’espectador pot tenir la recepció d’un gènere dramàtic que no s’adiu gaire amb les convencions del teatre que ara sovinteja.

Encara més enllà d’aquestes inconveniències, l’obstacle major el constitueix la traducció que Belbel ha fet del material líric de Racine. És un exercici acadèmic de mèrit, segurament, però que no rutlla a l’escenari. Tanmateix, adaptar al català els versos racinians suposa ben bé una quimera. Perquè és per l’excel·lència del domini poètic del llenguatge que l’autor francès va demostrar a ‘Fedra’ que l’obra ha estat considerada com un punt àlgid de la dramatúrgia clàssica. Amb un registre auster, lleuger i elegant, els seus 1.654 versos alexandrins de rima consonant apariada constitueixen una creació verbal inigualada. La llàstima és que gran part d’aquesta vàlua es perd en la transposició assonàntica de la versió de Belbel. I, com que la prosòdia grinyola, actors i actrius rellisquen cap a una declamació esbravada, plena de crits i fàtua. Pel que fa a l’escenografia, que amb clau simbòlica presenta un gran sol que s’eclipsa sobre un espai erm de sorra i pedregar, s’ha de dir que té un impacte estètic apreciable. La pega és que destorba les evolucions dels personatges fins a extrems il·lògics. El vestuari tampoc no els resulta massa afavoridor. D’uniformitat casernària els homes, de “soirée” les dues pretendents d’Hipòlit i d’estil ètnic les serventes. Tot plegat, un espectacle coix i una ‘Fedra’ poc agraciada.   

Fedra

publicat per

http://culturamataro.cat

Una de les grans obres de Jean Racine, considerat un dels mestres de la literatura francesa.

Basada en la tragèdia grega del mateix nom narra la història d’una dona enamorada del seu fillastre Hipòlit. Fedra no escolta el que li dicta la raó i, cegada per la passió, li confessa el seu amor. Ferida pel rebuig i deixant-se portar per la ràbia calumnia en públic al seu fillastre.

Emma Vilarasau interpreta un dels personatges femenins més atractius de la història del teatre: una dona independent, forta i decidida que, malgrat les seves virtuts, acaba sent víctima de la seva irrefrenable passió humana.

Un impactant retrat del desig femení, de l’amor no correspost, de la pulsió sexual soterrada i exorbitant, del sentiment de culpa, de l’autodestrucció, de la vulnerabilitat i dels perills de la passió i de la complexitat de les relacions familiars.

Direcció: Sergi Belbel

Amb: Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Queralt Casanyas, Jordi Banacolocha i Gemma Martínez

Activitats relacionades

Post-funció amb membres de la companyia.

Divendres 27 de març, un cop finalitzada la funció

Teatre Monumental

Col·loqui amb els membres de la companyia a l’entorn de l’espectacle.

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

Divendres 27 de març

21 h

Teatre Monumental

28 euros platea / 26 euros amfiteatre

Fedra: pasión y culpa, tragedia y deseo.

publicat per

http://loffit.abc.es

26 de gener de 2015

LA FEDRA DE RACINE SE SUBE A LOS ESCENARIOS CATALANES DE LA MANO DEL DRAMATURGO SERGI BELBEL Y EMMA VILARASAU COMO PROTAGONISTA.

Fedra es hija de Minos, rey de Creta, y la diosa Pasifae. Y es también hermanastra del famoso Minotauro, fruto de la pasión zoofílica de su madre por el hermoso toro blanco que emergió del Mediterráneo por orden de Poseidón. Del mismo Minotauro que Teseo liquidó en el laberinto de Creta gracias al hilo de Ariadna, la otra hermana (y ésta de verdad) de Fedra, su futura esposa. Claro que el amigo Teseo, años antes de ese matrimonio concertado con la princesa cretense, tuvo sus correspondientes escarceos con la bella amazona Antíope. De aquello nació Hipólito.

Como si toda esa historia de enredos y laberintos no fuera lo bastante compleja, nuestra Fedra recién casada con Teseo se enamora locamente de su hijastro —un Hipólito ya crecidito, por cierto— mientras éste anda con la cabeza perdida por la hija del peor enemigo de su padre. En fin, que con estos ingredientes la tragedia está servida. Y es Eurípides el primero en llevar a escena ese amor desgraciado e incestuoso que después versiona Séneca con alguna que otra variante.

Pero es Jean Racine quien allá por el 1677 compone una obra maestra de raíces jansenianas y versos alejandrinos de una musicalidad excepcional. Un retrato profundo, apasionante y conmovedor del deseo y la sexualidad femeninos cuya lírica traducida al catalán por el dramaturgo Sergi Belbel sube a Fedra al escenario del Teatro Romea de Barcelona. Interpretada de manera magistral por Emma Vilarasau, Fedra nos enfrenta de nuevo al deseo prohibido, a las pasiones desbordantes, a la culpa, a la mentira, a la traición. Sentimientos tan intensos que sólo pueden conducir al más trágico de los destinos. Un montaje clásico que conserva a la perfección la esencia de Racine y cuyo reparto se completa con actores de prestigio como Mercedes Sampietro, Lluís Soler y Xavier Ripoll, entre otros.

+Fedra

Teatro Romea. Bacelona

AUTOR: Jean Racine

DIRECCIÓN: Sergi Belbel

Fechas: 20 de enero al 15 de marzo de 2015