El Teatre Romea presenta ‘Fedra’, dirigida por Luis Luque

La obra cuenta con un reparto de lujo encabezado por Lolita

Luis Luque dirige ‘Fedra’, de Jean Racine, con un reparto de lujo encabezado por Lolita.
En una producción del Teatre Romea, Fedra confiesa el amor que siente por su hijastro Hipòlit, del que está enamorada. Después de que éste la rechace, ella decide calumniarla en público.

+ info - publicat per
https://www.lavanguardia.com/cultura/teatro/20190103/453910577425/teatre-romea-fedra-sergi-belbel-estrenos.html

Lolita encabeza una rebelión de mujeres en Mérida

publicat per

http://www.hoyesarte.com

27 de juliol de 2015

Lolita en Mérida. Foto: Javiera Naval

Teatro

Fecha:

Del 29 julio al 09 de agosto 2015

En: Mérida, Teatro Romano de Mérida

Juan Echanove se estrena como director en el Teatro Romano de Mérida con una versión satírica de 'La asamblea de las mujeres', una versión de Bernardo Sánchez a partir de la comedia que escribió Aristófanes en el año 392 a.C. Lolita Flores encabeza un reparto estelar que se completa con grandes nombres como el de Pastora Vega y María Galiana, entre otros.

El Festival de Teatro Clásico de Mérida se llena de farsa, del 29 al 2 y del 5 al 9 de agosto, de la mano de Juan Echanove, que participa en esta cita veraniega en su faceta menos habitual, la de director, que sólo había puesto en práctica con Visitando al señor Green (2005) y Conversaciones con mamá (2013). Lo hace con una comedia universal en la que un grupo de mujeres, hartas del mal gobierno de los hombres, urde un plan para hacerse con el poder de Atenas e instaurar el comunismo.

Mérida pone de nuevo a la mujer en el punto de mira con esta comedia que, en definitiva, propone una forma de política alternativa a la tradicional. A través del humor y la crítica, la obra pretende concienciar de que los problemas políticos actuales vienen ocurriendo a lo largo de los siglos. “¡Si fuera verdad! ¡Si las mujeres mandaran!”, exclama Echanove.

Así, la obra se ha reescrito haciendo guiños a la actualidad, como el grito puesto en boca de las asambleístas atenienses “¡Que nos devuelvan las ruinas!”, una incorporación al texto inspirada en una vieja reivindicación de Melina Merkoúri, la primera mujer griega en ser ministra, que reclamaba así la devolución de los mármoles del Partenón expoliados hace doscientos años por el conde de Elgin y que se encuentran desde entonces en el Museo Británico de Londres.

Lolita: "El meu cognom és Flores i això pesa; bé, a mi no"

publicat per

www.elperiodico.cat

15 abril 2015

Luis Miguel Marco

Interpreta al Teatre Goya el monòleg 'La plaça del Diamant' dirigida per Joan Ollé

Ara està més relaxada, instal·lada ja una temporadeta a Barcelona, al Teatre Goya. Allà hi seguirà fins al 2 de maig, asseguda en un banc atrotinat que té història, mà sobre mà, recordant en veu continguda les penúries del personatge creat per Mercè Rodoreda, “una dona perduda en mig del món, però amb un talent natural digne de tot el respecte”, segons la va descriure la seva autora. Una Colometa amb un vol que, de tan local, es va fer universal des de la seva publicació l’any 1962.

“Ara estaré més calmada –prossegueix Lolita–. Em faré els meus menjarets, dormiré les meves hores. El que et mata de les gires són precisament els viatges, quan dorms cada nit en un lloc, t’has d’aixecar d’hora i dinar i sopar en restaurants”. Això ho diu algú que assegura que, abans del migdia, no és persona.

Per tant, d’excessos, els justos.

Doncs sí. A mi el que m’agrada és cuinar a casa, fer-me els meus plats, les meves verdures, la meva quinoa, el meu pollastre a la planxa, perquè jo no menjo vedella. Jo em cuido, em cuido.

Lolita ha desplegat les seves pinturetes de guerra i, com fa sempre que té una entrevista i unes fotos en perspectiva, s’ha maquillat ella mateixa. Professionalment parlant, diguem-ho ja, està eufòrica. De fet, des que va estrenar aquesta obra al Teatro Español de Madrid, tot han sigut elogis. Fins i tot recorda que Vargas Llosa li va dir: “Estàs increïble”. Pel que es veu, encara s’ha d’explicar que Lolita, quan s’hi posa, és capaç de tirar endavant tot el que li proposin, des d’una comèdia sobre la menopausa (Sofocos) fins a un drama existencial amb la guerra civil i la postguerra com a escenari.

¿Està d’acord amb l’afirmació que el millor que es pot dir d’aquest muntatge és que Lolita no sembla Lolita?

Exactament. Però fixi’s que Lolita surt a explicar la història de la Colometa amb la cara rentada, una miqueta d’ombra als ulls, de rímel, els cabells recollits i s’ha acabat.

L’autor de l’adaptació i director, Joan Ollé, ¿li va lligar les mans al banc perquè no es mogués ni es toqués els cabells, vostè que és tant de coquetejar amb la seva melena?

No va fer falta perquè jo sóc molt disciplinada. I de la mateixa manera que sé moure els braços i les mans a l’hora de cantar i ballar, també em sé quedar quieta asseguda en un banc. Van ser quatre mesos d’assajos i el resultat, aquí el tenim, és una gran feina de contenció. Gesticulo molt poc, és veritat. Són els meus ulls i la meva veu els que expliquen la història. Joan Ollé volia aquesta sobrietat per emfatitzar el text. Volia que no em sortís la gitaneria, és clar. Perquè, és clar, jo sóc gitana, però el personatge no.

¿Com jutja aquesta dona?

Jo la veig una dona fràgil només en aparença. I és una de les discussions que vaig tenir amb Ollé. “La Colometa és forta”, li deia jo, perquè per arribar a pensar a matar els seus fills per no veure’ls patir, que és el més fort que et pot passar, s’ha de tenir molt de coratge. I t’ho dic com a mare: això és d’una enorme valentia. Una persona covarda posaria el cap sota l’ala.

Sobre la figura de la Natàlia, la Colometa, s’han escrit tractats. I, simplificant, hi ha des de veus que la descriuen com una pàmfila fins a la mateixa Rodoreda, que la disculpa perquè es trobava, com tantes altres dones, perduda enmig d’un món sense sentit.

“Aquesta òrfena estava perduda –segueix Lolita–. Supeditada a un marit, el Quimet, que era qui portava els diners a casa. El que ell deia era la Bíblia. Fins que s’ha d’enfrontar a la realitat. En el text no ho diu, però jo crec que al Quimet no li va agradar gens que ella es posés a treballar.

¿Ha pensat que aquesta realitat encara passa?

Sí, és clar. I a molts llocs. Nenes a qui eduquen per casar-se perquè aquesta és l’única finalitat per a la qual estan predestinades. Estem parlant d’història passada, però pensi en el que passa avui en països en conflicte, a Sierra Leone, a Síria o a Angola. I, desgraciadament, no tan lluny. I sense estar en guerra.

A vostè aquest text la deu traslladar al barri de Gràcia i al record del seu pare, ¿oi?

Totalment. El meu pare m’explicava que quan van bombardejar Barcelona des del mar gairebé se li va parar el cor de l’ensurt. I, encara que el que li va parar finalment el cor va ser l’absència del meu germà Antonio, aquell horror no el va oblidar mai. Fixi’s que jo crec que aquesta obra és un regal que em fa el meu pare.

¿Qui li va oferir el paper?

A mi em demana que faci de la Colometa Natalio Grueso, que era l’antic director del Teatro Español. M’ho penso, perquè, francament, em costava veure-m’hi. Parlo amb Joan Ollé per telèfon i m’ho segueixo pensant. Fins que un dia rebo una trucada de Joan Manuel Serrat i em diu que no m’ho pensi tant i que ho faci, perquè anirà molt bé. I, és clar, li faig cas, perquè jo a Serrat l’admiro i li tinc un carinyo enorme des de sempre. Fixi’s com deu ser que jo és que crec que després de cantar amb ell Mediterráneo ja em puc morir tranquil·la.

En la vida professional de Lolita, com en la de tots els artistes, hi ha moments i supermoments. I no perdrem aquí el temps recordant aquella criatura que cantava Amor, amor… quan no li tocava. Però sí que recordarem que ha tingut dos grans regals. Un va ser cinematogràfic, li va venir de la mà de Miguel Albadalejo i es va titular Rencor. L’altre es diu La plaza del Diamante.

“Això és veritat. Jo he fet moltes coses en la meva vida, algunes d’afortunades i d’altres no tant. En 40 anys de professió he tingut moments molt alts i moments baixos, per què no dir-ho també, moments en què la meva música, per exemple, semblava que no interessava. I en el cine és veritat que hi ha algunes petites joies que són aquí, guardades al meu cor, com Fuerte Apache, que vaig rodar a Barcelona amb Juan Diego. Però sobretot Rencor, que va ser com diu un regalàs. Miguel em va oferir aquell paper i jo em vaig tirar a la piscina, i no m’hauria importat que no hi hagués hagut aigua”.

Però, encara que va guanyar el Goya a actriu revelació el 2002 amb aquella pel·lícula, tampoc és que se la rifessin després els directors. ¿Recels?

Exacte. Vaig fer La princesa del polígono, Fuerte Apache i res més de cine. I algunes sèries de televisió. Bé. Em dic Flores i aquest cognom pesa molt; bé, a mi no, però a una altra gent sí. Sense anar més lluny, després he sabut que diverses persones li van dir al Joan Ollé que com se li havia acudit comptar amb mi per a això. Hi ha ­certs prejudicis i no tothom s’arrisca a apostar per mi. Però crec que això canviarà. Ves per on tinc aquesta sensació.

¿Es tornarà a reinventar, com diuen que farà ara les revistes del cor?

Jo respecte a això no diré res. Bé, que estic bé. I que Pablo i jo estem separats i hem quedat com a amics, que és com han d’acabar les coses quan s’acaben.

Poseu aquí un silenci llarg. I nosaltres aprofitem l’incís per recordar que Pablo és Pablo Durán i confirmar, com va fer Lolita a la revista ¡Hola! la seva separació de mutu acord. I l’afegitó que “han començat a refer les seves vides”. L’actor cubà i la filla de la Faraona han posat fi a quatre anys de matrimoni i nou anys de vida en comú, que van començar quan es van conèixer a l’obra de teatre Ana en el trópico. Per afegir-hi més carnassa, l’exprimer marit i pare dels seus dos fills, Guillermo Furiase, va tenir al mes de gener un infart cerebral del qual, “afortunadament, s’està recuperant”.

“I per cert –prossegueix Lolita–, a mi aquesta paraula de ‘reinventar-se’ no m’agrada gens, perquè jo ja estic inventada fa 57 anys, que són els que compliré el 7 de maig. A mi no em serveix de res reinventar-me a aquestes altures. El que sí que he notat és que la gent ja s’ha adonat que Lolita Flores no és només la que cantava Sarandonga, o la d’Amor amor. Que Lolita té, no sé si dir el talent, la sort, l’avantatge o el poder de ficar-se en altres personatges diferents, com ara aquesta Colometa.

Lolita sap que una versió llegida d’aquest mateix text la van fer Ana Belén i Jessica Lange. Va ser el 2008, l’any del centenari de Mercè Rodoreda, quan Borja Sitjà i l’Institut Ramon Llull li van encarregar a Ollé una versió de l’obra en castellà i en anglès.

¿Ha volgut revisar aquests treballs?

No. I sé que hi ha hagut altres versions teatrals, dirigides també per Ollé, encara que m’imagino que també devien ser diferents d’aquesta. És que jo tampoc vaig voler veure la sèrie de televisió amb Sílvia Munt i Lluís Homar, perquè no me’n quedés res. Jo volia fer la meva Colometa. I per això tampoc m’he llegit l’obra sencera. N’he llegit només els fragments que hi ha al monòleg. Quan l’acabi d’interpretar sí que tinc la intenció de llegir-me-la sencera, llavors sí. Però abans no vull captar coses que no hi ha al monòleg, perquè no les vull deixar anar.

Abans de posar-se a Barcelona, la seva Colometa ja ha volat per Catalunya. ¿Alguna anècdota?

Doncs sí. A Salt, a Girona, on vam estar tres dies, una senyora molt catalana se’m va acostar una nit després de la funció. “Et vull dir una cosa”. “Vostè dirà”. “Doncs que fins que no has acabat, no m’he fixat si estaves parlant en castellà o en català”. Bé. Doncs jo crec que això és el millor que m’han pogut dir. Miri. Jo tenia molt de respecte a aquesta obra. I el segueixo te­nint. Sé que La plaça del Diamant forma part de la literatura universal, però també que és una obra molt catalana, que ha sigut lectura obligada a les escoles i als instituts. Per tant, és una responsabilitat sortir en cada funció.

¿Pateix amb aquest relat?

Gens. Jo arribo al camerino i em poso en el personatge així que em vesteixo de Colometa i em veig al mirall. Després durant la funció em puja l’adrenalina i surto contenta, encara que quan la gent m’aplaudeix al final jo m’afarti de plorar. Però allà es queda tot. Al teatre.

Lolita, ¿s’ha adonat que hem parlat, no ho sé, 20 minuts, i la seva mare no ha sortit a escena?