publicat per
15 abril 2015
Luis Miguel Marco
Interpreta al Teatre Goya el monòleg 'La plaça del Diamant'
dirigida per Joan Ollé
Ara està més relaxada, instal·lada ja una temporadeta a
Barcelona, al Teatre Goya. Allà hi seguirà fins al 2 de maig, asseguda en un
banc atrotinat que té història, mà sobre mà, recordant en veu continguda les
penúries del personatge creat per Mercè Rodoreda, “una dona perduda en mig del
món, però amb un talent natural digne de tot el respecte”, segons la va
descriure la seva autora. Una Colometa amb un vol que, de tan local, es va fer
universal des de la seva publicació l’any 1962.
“Ara estaré més calmada –prossegueix Lolita–. Em faré els
meus menjarets, dormiré les meves hores. El que et mata de les gires són
precisament els viatges, quan dorms cada nit en un lloc, t’has d’aixecar d’hora
i dinar i sopar en restaurants”. Això ho diu algú que assegura que, abans del
migdia, no és persona.
Per tant, d’excessos, els justos.
Doncs sí. A mi el que m’agrada és cuinar a casa, fer-me els
meus plats, les meves verdures, la meva quinoa, el meu pollastre a la planxa,
perquè jo no menjo vedella. Jo em cuido, em cuido.
Lolita ha desplegat les seves pinturetes de guerra i, com fa
sempre que té una entrevista i unes fotos en perspectiva, s’ha maquillat ella
mateixa. Professionalment parlant, diguem-ho ja, està eufòrica. De fet, des que
va estrenar aquesta obra al Teatro Español de Madrid, tot han sigut elogis.
Fins i tot recorda que Vargas Llosa li va dir: “Estàs increïble”. Pel que es
veu, encara s’ha d’explicar que Lolita, quan s’hi posa, és capaç de tirar
endavant tot el que li proposin, des d’una comèdia sobre la menopausa (Sofocos)
fins a un drama existencial amb la guerra civil i la postguerra com a escenari.
¿Està d’acord amb l’afirmació que el millor que es pot dir
d’aquest muntatge és que Lolita no sembla Lolita?
Exactament. Però fixi’s que Lolita surt a explicar la
història de la Colometa amb la cara rentada, una miqueta d’ombra als ulls, de
rímel, els cabells recollits i s’ha acabat.
L’autor de l’adaptació i director, Joan Ollé, ¿li va lligar
les mans al banc perquè no es mogués ni es toqués els cabells, vostè que és
tant de coquetejar amb la seva melena?
No va fer falta perquè jo sóc molt disciplinada. I de la
mateixa manera que sé moure els braços i les mans a l’hora de cantar i ballar,
també em sé quedar quieta asseguda en un banc. Van ser quatre mesos d’assajos i
el resultat, aquí el tenim, és una gran feina de contenció. Gesticulo molt poc,
és veritat. Són els meus ulls i la meva veu els que expliquen la història. Joan
Ollé volia aquesta sobrietat per emfatitzar el text. Volia que no em sortís la
gitaneria, és clar. Perquè, és clar, jo sóc gitana, però el personatge no.
¿Com jutja aquesta dona?
Jo la veig una dona fràgil només en aparença. I és una de
les discussions que vaig tenir amb Ollé. “La Colometa és forta”, li deia jo,
perquè per arribar a pensar a matar els seus fills per no veure’ls patir, que
és el més fort que et pot passar, s’ha de tenir molt de coratge. I t’ho dic com
a mare: això és d’una enorme valentia. Una persona covarda posaria el cap sota
l’ala.
Sobre la figura de la Natàlia, la Colometa, s’han escrit
tractats. I, simplificant, hi ha des de veus que la descriuen com una pàmfila
fins a la mateixa Rodoreda, que la disculpa perquè es trobava, com tantes
altres dones, perduda enmig d’un món sense sentit.
“Aquesta òrfena estava perduda –segueix Lolita–. Supeditada
a un marit, el Quimet, que era qui portava els diners a casa. El que ell deia
era la Bíblia. Fins que s’ha d’enfrontar a la realitat. En el text no ho diu,
però jo crec que al Quimet no li va agradar gens que ella es posés a treballar.
¿Ha pensat que aquesta realitat encara passa?
Sí, és clar. I a molts llocs. Nenes a qui eduquen per
casar-se perquè aquesta és l’única finalitat per a la qual estan predestinades.
Estem parlant d’història passada, però pensi en el que passa avui en països en
conflicte, a Sierra Leone, a Síria o a Angola. I, desgraciadament, no tan
lluny. I sense estar en guerra.
A vostè aquest text la deu traslladar al barri de Gràcia i
al record del seu pare, ¿oi?
Totalment. El meu pare m’explicava que quan van bombardejar
Barcelona des del mar gairebé se li va parar el cor de l’ensurt. I, encara que
el que li va parar finalment el cor va ser l’absència del meu germà Antonio,
aquell horror no el va oblidar mai. Fixi’s que jo crec que aquesta obra és un
regal que em fa el meu pare.
¿Qui li va oferir el paper?
A mi em demana que faci de la Colometa Natalio Grueso, que
era l’antic director del Teatro Español. M’ho penso, perquè, francament, em
costava veure-m’hi. Parlo amb Joan Ollé per telèfon i m’ho segueixo pensant.
Fins que un dia rebo una trucada de Joan Manuel Serrat i em diu que no m’ho
pensi tant i que ho faci, perquè anirà molt bé. I, és clar, li faig cas, perquè
jo a Serrat l’admiro i li tinc un carinyo enorme des de sempre. Fixi’s com deu
ser que jo és que crec que després de cantar amb ell Mediterráneo ja em puc
morir tranquil·la.
En la vida professional de Lolita, com en la de tots els
artistes, hi ha moments i supermoments. I no perdrem aquí el temps recordant
aquella criatura que cantava Amor, amor… quan no li tocava. Però sí que
recordarem que ha tingut dos grans regals. Un va ser cinematogràfic, li va
venir de la mà de Miguel Albadalejo i es va titular Rencor. L’altre es diu La
plaza del Diamante.
“Això és veritat. Jo he fet moltes coses en la meva vida,
algunes d’afortunades i d’altres no tant. En 40 anys de professió he tingut
moments molt alts i moments baixos, per què no dir-ho també, moments en què la
meva música, per exemple, semblava que no interessava. I en el cine és veritat
que hi ha algunes petites joies que són aquí, guardades al meu cor, com Fuerte
Apache, que vaig rodar a Barcelona amb Juan Diego. Però sobretot Rencor, que va
ser com diu un regalàs. Miguel em va oferir aquell paper i jo em vaig tirar a
la piscina, i no m’hauria importat que no hi hagués hagut aigua”.
Però, encara que va guanyar el Goya a actriu revelació el
2002 amb aquella pel·lícula, tampoc és que se la rifessin després els
directors. ¿Recels?
Exacte. Vaig fer La princesa del polígono, Fuerte Apache i
res més de cine. I algunes sèries de televisió. Bé. Em dic Flores i aquest
cognom pesa molt; bé, a mi no, però a una altra gent sí. Sense anar més lluny,
després he sabut que diverses persones li van dir al Joan Ollé que com se li
havia acudit comptar amb mi per a això. Hi ha certs prejudicis i no tothom
s’arrisca a apostar per mi. Però crec que això canviarà. Ves per on tinc
aquesta sensació.
¿Es tornarà a reinventar, com diuen que farà ara les
revistes del cor?
Jo respecte a això no diré res. Bé, que estic bé. I que
Pablo i jo estem separats i hem quedat com a amics, que és com han d’acabar les
coses quan s’acaben.
Poseu aquí un silenci llarg. I nosaltres aprofitem l’incís
per recordar que Pablo és Pablo Durán i confirmar, com va fer Lolita a la
revista ¡Hola! la seva separació de mutu acord. I l’afegitó que “han començat a
refer les seves vides”. L’actor cubà i la filla de la Faraona han posat fi a
quatre anys de matrimoni i nou anys de vida en comú, que van començar quan es
van conèixer a l’obra de teatre Ana en el trópico. Per afegir-hi més carnassa,
l’exprimer marit i pare dels seus dos fills, Guillermo Furiase, va tenir al mes
de gener un infart cerebral del qual, “afortunadament, s’està recuperant”.
“I per cert –prossegueix Lolita–, a mi aquesta paraula de
‘reinventar-se’ no m’agrada gens, perquè jo ja estic inventada fa 57 anys, que
són els que compliré el 7 de maig. A mi no em serveix de res reinventar-me a
aquestes altures. El que sí que he notat és que la gent ja s’ha adonat que
Lolita Flores no és només la que cantava Sarandonga, o la d’Amor amor. Que
Lolita té, no sé si dir el talent, la sort, l’avantatge o el poder de ficar-se
en altres personatges diferents, com ara aquesta Colometa.
Lolita sap que una versió llegida d’aquest mateix text la
van fer Ana Belén i Jessica Lange. Va ser el 2008, l’any del centenari de Mercè
Rodoreda, quan Borja Sitjà i l’Institut Ramon Llull li van encarregar a Ollé
una versió de l’obra en castellà i en anglès.
¿Ha volgut revisar aquests treballs?
No. I sé que hi ha hagut altres versions teatrals, dirigides
també per Ollé, encara que m’imagino que també devien ser diferents d’aquesta.
És que jo tampoc vaig voler veure la sèrie de televisió amb Sílvia Munt i Lluís
Homar, perquè no me’n quedés res. Jo volia fer la meva Colometa. I per això
tampoc m’he llegit l’obra sencera. N’he llegit només els fragments que hi ha al
monòleg. Quan l’acabi d’interpretar sí que tinc la intenció de llegir-me-la
sencera, llavors sí. Però abans no vull captar coses que no hi ha al monòleg,
perquè no les vull deixar anar.
Abans de posar-se a Barcelona, la seva Colometa ja ha volat
per Catalunya. ¿Alguna anècdota?
Doncs sí. A Salt, a Girona, on vam estar tres dies, una
senyora molt catalana se’m va acostar una nit després de la funció. “Et vull
dir una cosa”. “Vostè dirà”. “Doncs que fins que no has acabat, no m’he fixat
si estaves parlant en castellà o en català”. Bé. Doncs jo crec que això és el
millor que m’han pogut dir. Miri. Jo tenia molt de respecte a aquesta obra. I
el segueixo tenint. Sé que La plaça del Diamant forma part de la literatura
universal, però també que és una obra molt catalana, que ha sigut lectura
obligada a les escoles i als instituts. Per tant, és una responsabilitat sortir
en cada funció.
¿Pateix amb aquest relat?
Gens. Jo arribo al camerino i em poso en el personatge així
que em vesteixo de Colometa i em veig al mirall. Després durant la funció em
puja l’adrenalina i surto contenta, encara que quan la gent m’aplaudeix al final
jo m’afarti de plorar. Però allà es queda tot. Al teatre.
Lolita, ¿s’ha adonat que hem parlat, no ho sé, 20 minuts, i
la seva mare no ha sortit a escena?
