La mort i la primavera és la novel·la més terrorífica i
estranya de Mercè Rodoreda. Escrita al mateix temps que La plaça del diamant,
als anys 60, la història sobre dos adolescents que busquen fugir d’un poble
totalitari imagina un món estrany on els morts són enterrats amb ciment a la
boca i on cada arbre allotja un difunt. La força poètica i l’univers oníric de
la novel·la, com també els missatges implícits, han estat els motors pels quals
el director Joan Ollé ha decidit traslladar el relat rodorerià a l’escenari.
Protagonitzada per Francesc Colomer i Sara Morera, La mort i
la primavera es va estrenar ahir dins el festival Temporada Alta, i a partir de
dijous vinent es podrà veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.
“Va ser un cop de cor. Després de llegir la novel·la vaig veure clarament que
calia transportar-la als escenaris”, explica Ollé, que el 2004 ja va traslladar
al teatre una altra obra de Rodoreda, La plaça del Diamant. Si bé les
diferències narratives entre l’una i l’altra són notables, Ollé s’hi ha
aproximat d’una manera similar. “El món diabòlic i infernal també apareix a La
plaça del Diamant ”, assenyala el director de teatre, que subratlla el rol de
la distopia en l’espectacle. “En aquest sentit, Rodoreda va ser una pionera. La
revolta en un entorn totalitari és el paisatge autèntic de la novel·la”,
afegeix Ollé. Per a l’adaptació teatral, s’ha basat en l’edició de Núria Folch
que es va publicar el 1986 i que Club Editor va recuperar fa dos anys.
En el llibre, un noi de 14 anys viu sotmès en un poble on
els desitjos sexuals són reprimits i on es fan sacrificis humans al riu. Els
cavalls, les abelles, les papallones i els arbres prenen una rellevància
excepcional en aquest món mig màgic. La novel·la està inacabada i juga constantment
amb les metàfores i l’ambigüitat literària. “Ens ha obligat a prendre moltes
decisions i a treballar conjuntament per entendre els personatges -assenyala
l’actriu Sara Morera-. Rodoreda deixa moltes portes obertes”. Morera encarna la
madrastra del protagonista, una noia òrfena i que ha viscut al carrer. “És la
boja del poble sense ser-ho realment, una dona que juga amb el que té i que viu
el dia a dia perquè ho ha perdut tot”, destaca l’actriu. El muntatge, d’una
hora i mitja de durada, compta amb les interpretacions de Joan Anguera, Pepo
Blasco, Rosa Renom i Roger Vilà.
Més enllà de resumir-lo, Ollé no ha tocat “ni una frase” del
text de l’escriptora. A l’hora d’introduir alguns dels elements més complexos
de la història, com ara el poble on viuen els protagonistes, ha optat per
fer-ho “a través de les paraules”, “evitant així redundàncies”. Precisament,
l’organització i els costums que regeixen la vila és un dels aspectes que han
interessat més el director. “Rodoreda imagina un sistema de convivència molt
diferent, que fa pensar en com s’estructurava un camp de concentració nazi”,
destaca Ollé. Des del seu punt de vista, també té certes reminiscències amb la
societat de Corea del Nord. “Es fan sacrificis als déus i a la natura, però tot
són excuses. Al final el relat és la imposició d’un senyor -apunta Ollé-. I
crec que Rodoreda ho va escriure per la por que en ple segle XX o XXI aquests
costums i normes socials poguessin ser una realitat terrorífica”.
+ info
Núria Juanico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada