Tothom té la seva geografia particular.
Espais, paisatges, indrets, persones, recorreguts que al llarg de la nostra
vida o en part de la mateixa han tingut alguna significació, ha estat part de
les vivències i experiències. Tothom té les seves.
El “Círcol” Catòlic és un dels indrets de
referència de la geografia de la primera joventut. Com hi vam arribar ni ho
recordo, potser a través de les colles d’amics i també per ser els germans
petits d’una generació que ja hi anava i per una qüestió de mimetisme hi varem
arribar.
Les partides al ping-pong de l’entrada, la
sala de teatre, els camerinos tronats amb pòsters de representacions gairebé
prehistòriques, un primer pis amb un cafè que poques vegades havíem freqüentat.
Són imatges recordades manta vegades.
També veure les primeres obres de teatre i
començar a fer-hi alguns papers L’anell meravellós, La Ventafocs i alguna altre
peça de la que ja no recordem el nom..
Però en tot cas l’obra més emblemàtica per
molts de nosaltres va ser fer els Pastorets
I començar la “carrera artística” breu i
sense cap mena de ressò mediàtic. Diuen que els Pastorets han estat el bressol
de grans artistes al País. Així és, almenys dels pastorets del Catòlic n‘han
sortit gran artistes: Xavier Capdet, Sergi López ,Toni Albà, Dafnis Balduz,
Lluis Olivé, Marta Bayarri, Pere Tàpies i segur que ens en deixem algun, però
també hi han passat moltes persones anònimes, molta gent que s’ha quedat en el
no res teatral sense cap mena de problema.
Aquesta gent ha gaudit dels anys que n’ha
ha fet, s’ho han passat la mar de bé, ha rigut, hi ha trobat bona gent, hi ha
hagut en ocasions també els primers enamoraments i alguns han arribat lluny...
Doncs això, als pastorets hi vam començar a
fer de pastor del poble, sense dir res, ni piu o potser només repetir allò de
“és la bella nit” en el quadre de l’Anunciació, i només fer la gestualitat
pròpia del moment escènic, recordo al director, el Sr. Castelló, que enllaçava
amb el Catòlic de la postguerra i el tornava ressorgir, però els “meus
directors” han estat el Josep Maria Porta i el Nani Ràfols, molts diferents
però ambos amb una capacitat de dirigir, de llegir el text i fer-lo interpretar
i de treballar de manera excel·lent....
De pastor a dimoni ras, de dimoni ras a
pecat capital, l’enveja i la ira preferentment, de pecat capital a Banyeta i de
Banyeta a Satanàs..... en fi tota una carrera infernal.
I seguir al Catòlic fent el relleu dels
grans “clàssics”, Bienve i Quico, fent de còmics amb les seves mítiques,
esperades i celebrades sortides de guió o admirant Francesc Ràfols, el Satanàs
de referència o la també interpretació majestuosa de Ventura Orriols, dissortadament
desaparegut, amb qui vam mantenir més d’un duel de diàlegs a l’escenari.
També després amb més consciència
col·lectiva vam col·laborar en l‘organització del Cicle de Teatre, que va ser
un festival de referència amb un cert compromís cultural, social i polític.
Interpretar també de secundari un paper
estrany a l’obra El Condemnats de Baltasar Porcel dintre del Cicle de Teatre,
any en que l’escotilló hi va participar.
Però a la vida tot té el seu moment i ens
vam anar distanciant del Catòlic, els grups es van separant també de manera
natural i noves generacions van agafar el relleu dels llocs que anàvem deixant.
Ideològicament també estaven ja allunyats però això no treia que de tant en
tant hi retornéssim però altres horitzons s’obrien al davant nostre i altres
interessos ens separaven. Aquella colla que compartíem espai i la nostra
presència al Catòlic també s’anà desfent.
Però encara fa anys –potser n’havien passat
una vintena d’ençà del Catòlic- vam
tornar als Pastorets a La Unió i al teatre Principal un parell d’anys. Vam
tornar a fer el Satanàs en un escenari i dirigit altre cop pel Nani Ràfols.
Realment, ens ho vam passar bé. Vam donar una campanada.
Ens vam retrobar vells “actors” –per dir-ho
d’alguna manera- que ho havíem fet al Catòlic i ens ho vam passar bé mentre va
durar. I punt.
I ara en complir-se el cinquantenari de
l’Escotilló G.T., el grup del Catòlic rebíem una cordial invitació per si
volíem tornar a fer els Pastorets, un acte rememoratiu. Vam parlar amb la
Paquita Roig (ella si que ha mantingut amb constància la seva presència al
Catòlic) i convenim fer una petita escena fent de Satanàs i ens toca fer
“L’infern plega”.
I som-hi vas llegint el text i et tornar a
fluir amb una certa facilitat. Algun ressort mental et torna situar en el
moment en que ho havies ja fet. Rememores l’escena i et va tornant tot un
devessall de records. Però també hi ha un
moment en que pensés que hauries d’haver dit que no, que t’agafa mandra
que et poses nerviós pensant en el moment que hauràs de tornar a sortir a
l’escena.
Però després et vas il·lusionant i vas
parlant amb gent d’aquella època que també hi participarà i això anima a ser-hi
a no rebutjar l’amable convit. I arriba el dia, i molta gent als vestuaris, i
cues al maquillatge, aquí com que no surto fins gairebé al final doncs esperar
i veure com van les coses i els canvis positius que s’han produït, els vestits
són molt més acurats que a la nostra època, tecnologia punta, regidors d’escena
amb micros i comunicats, la tramoia elèctrica i ben estructurada, ja no hi
aquelles cordes per pujar i baixar els decorats, ja no s’enganxen al baixar, ja
no cal pujar i baixar el teló estirant de
les cordes,…tot s’ha modernitzat i sens cap dubte a millor.
I carai la gent més jove, els que fan ara
els personatges hi posen ganes, il·lusió, bona feina, dels còmics, només havíem
vist actuar al Martí Terés – que hi ha tornat també- tot plegats convencen i donen molt de joc
escènic..
Una direcció ara de dones, Anna Cabanes,
Paquita Roig i més gent. Una direcció de primera, cuidant els detalls, amb
poques paraules però ben dites situen l’escena, tothom al seu lloc i avant!. La
Paquita Roig dirigint un conjunt de música que deu-n’hi-do, res a veure amb
aquells quatre músic que nosaltres havíem vist més aviats grandets als que el
Ramon Castells –l’home que més músiques dels pastorets té enregistrades en
vells magnetòfons- els regalava un parell de puros en començar l’obra potser
per compensar els pocs diners que cobraven.
Acurat i exquisit tracte al maquillatge, porten
des del dia de Nadal passant hores pintant cares i creant expressivitat i bones
sensacions, ambient cordial.
I a mesura que s’acosta l’hora de sortir
les pessigolles a la panxa van creixent.
Repasses mentalment el text. Quatre
profundes respiracions i.. a escena!.
Tens però la garantia de que si et quedes
en blanc nomé amb una mirada creuada amb el traspunt el Xavier Andreu no caldrà
res més perquè et doni lletra...
Ja hi som hem tornat a l’escenari,
intueixes el públic, veus els cares de les primeres files.
I au! Text endavant, pim-pam-pum i fora.
Escena acabada. Amb poc minuts, això sí intensos, resolt.
Ja ho has fet
Relaxació…
Que bé. Sensació d’haver complert. D’haver
format part humilment i modesta d’aquesta celebració, haver aportat el tòpic
“granet” de sorra a una data commemorativa.
Formar part de molta gent, del col·lectiu i
retre homenatge als absents i també als presents…
D’haver estat un petita, molt petita baula,
d’una llarga història. I per una qüestió de corporativisme, veure en els que
han fet el teu mateix paper, l’experiència del Francesc Ràfols i la força i la
qualitat interpretativa dels que ho van fer darrera teu David Pérez, Carles
Serra i Jaume Batlle fent tots ells un Satanàs de bandera!!
En fi moltes gràcies a la gent del catòlic
des de qui ho va pensar, a qui ho ha dirigit, a qui ens ha maquillat, a (i en
són molts) sense sortir a escena van treballar de valent.., a tothom gràcies per aquets moments tant
entranyables!!
I escoltar de nou aquella veu dolça de
l’anunciació... Pastorets, bons pastorets...
Això, bona gent!
Fins el centenari.
Publicat per
Sixte Moral
21 de gener de 2018
Els Pastorets del Círcol Catòlic de
Vilanova en el seu 50è aniversari. Escotilló Grup de Teatre
