L’any 2013, Cia. Sargantana obríem il·lusionats La Vilella
Teatre com a evolució del treball fet des del 2009 a l’estudi Sargantana.
Veníem d’un 2012 on semblava que el panorama teatral a Barcelona despertava, i
vam decidir fugir del mobbing immobiliari que patíem, buscar un nou espai que
ens permetés potenciar el treball de recerca, creació, formació i exhibició
començats i seguir aportant el nostre granet de sorra des d’un nou espai.
Des dels inicis de La Vilella vam fixar unes línies
artístiques i uns indicadors que ens permetessin avaluar la salut del projecte:
1- Implicació de la societat en forma de socis en el
projecte.
2- Poder seguir desenvolupant recerca, creació, formació i
exhibició seguint els valors de risc, recerca de llenguatges i aplicació a
temàtiques político-socials que ens afectessin com a societat.
Coneixíem la dificultat del projecte, a l’estudi havíem
pogut explorar moltes de les idees que creixien amb La Vilella, però creiem
fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però
quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies
simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit.
Per això, 7 anys després d’obrir, ha arribat el moment
d’abaixar la persiana.
En aquest període hem pogut constatar que la crisi que
semblava millorar l’any 2012 segueix existint, i que és d’una magnitud molt
superior a la que s’entreveu. Tan sols l’autoexplotació d’una part molt
important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu. En totes
aquestes temporades nosaltres mateixos hem patit aquest camí de
l’autoexplotació i hem conviscut amb moltíssimes companyies que sobrevivien
gràcies a invertir, com nosaltres, els seu temps, la seva energia i els seus
diners en projectes amb els quals creien. Però no creiem que un sector
professional pugui mantenir-se en aquestes condicions sense el perill
d’esdevenir cada vegada més amateur, i no ens sentim còmodes afavorint-ho com a
espai.
Any rere any hem anat reformulant el projecte,
transformant-lo per trobar la millor forma de perseguir aquells ideals que ens
van portar a obrir i que no hem volgut perdre.
Ara, més que mai, toca fer balanç a partir dels indicadors
del projecte, i a través de la quantitat de socis podem dir que no hem
aconseguit el mínim necessari per a poder portar a terme un projecte
professional i seriós. Veiem que, tot i
acabar cada temporada amb mitjanes al voltant del 60%, la quantitat de públic
d’arts escèniques és insuficient i que la majoria de professionals estan
absorbits per la pròpia supervivència.
Si prenem com a referència l’indicador de la recerca i
creació, podem afirmar que no hem aconseguit trobar la forma de mantenir una
proposta de recerca escènica professional a Barcelona. La primera senyal
d’alarma va saltar per nosaltres l’any passat quan vam haver d’aturar «La
cuina», el laboratori de la companyia. Els suports en aquesta branca van ser
impossibles d’assolir i els creadors participants havien de dedicar cada vegada
més temps a feines que els permetessin seguir pagant el seu dia dia fins que,
finalment, els era impossible participar en la recerca.
Si prenem com a referència la creació i l’exhibició, ens
adonem de les dificultats per a la majoria de companyies per a poder arriscar i
crear més enllà dels marcs excessivament estrets que els permeten accedir al
mercat.
Si es vol canviar el rumb actual, cal un canvi urgent que
englobi la totalitat del fet teatral, que el pensi en la seva totalitat. Des
d’un espai tan petit com el nostre, hem intentat nombroses iniciatives, però
cap ha aconseguit el ressò i el suport suficients.
Si a la complexitat de mantenir un projecte d’arts
escèniques a Barcelona hi afegim els problemes de gentrificació, tenim la
tempesta perfecta.
Després d’un període llarg lluitant per mantenir en
condicions l’espai, abocant diners a mantenir unes infraestructures que una
vegada i una altra es deterioraven pel mal estat de l’edifici, ja no ens queda
energia, temps, ni diners per seguir amb la lluita.
L’empitjorament de les condicions físiques de l’edifici ha
malmès material important per a la creació, terres i altres elements de
l’espai, i ha augmentat el nivell d’humitat fins a fer impossible un treball
saludable.
L’estat de l’espai, juntament amb el soroll dels veïns en
horaris de funció, ens reclamaria dedicar-nos a una altra lluita davant la qual
ens sentim esgotats.
En tots aquests anys, La Vilella ha seguit viva gràcies la
gestió no remunerada de l’espai duta a terme per un nombrós grup de persones
que han cregut en el projecte; teníem l’esperança d’aconseguir els suports
necessaris per a poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i
professional.
Però els suports han estat insuficients i no volem que la fe
en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor. I no veiem, a curt termini,
cap possibilitat de millora en aquest sentit.
L’ofec actual ens porta a prendre la decisió d’aturar La
Vilella i dirigir els nostres esforços a la resta de projectes de cia.
Sargantana.
Seguim creient amb la necessitat d’iniciatives com La
Vilella per a Barcelona, però també constatem que potser la ciutat ara mateix
mira cap a una altra banda.
Moltíssimes gràcies a totes i a tots els que heu format part
de La Vilella, als que l’heu fet viure amb el vostre treball desinteressat i
als socis que ens heu acompanyat en aquest viatge.
Marxem satisfets d’haver pogut oferir espai a noves
companyies i projectes que han iniciat el seu camí amb nosaltres, satisfets del
treball de recerca i creació que ens ha permès l’espai, així com d’aquells
projectes d’acció directa amb el barri que seguiran més enllà de l’edifici.
Mort al teatre, visca el Teatre.
