Josep Maria Folch i Torres va crear fa un
segle per encàrrec una obra que s'ha acabat convertint en la més popular de
Catalunya
Les aventures de Lluquet i Rovelló van trencar
amb les cotilles religioses anteriors per acabar esdevenint la principal
"escola" de teatre per a actors i actrius
Durant els anys del franquisme va ser una de
les poques manifestacions públiques que es van fer en català
«Els Pastorets», patrimoni català de vigència
contrastada
A Catalunya, ningú no ha renegat mai tan bé
com el Satanàs de Folch i Torres. Les recargolades malediccions que perboca el
dimoni han quedat com un dels referents populars d’una cultura teatral catalana
que té en Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús un dels exponents de
més èxit. El Teatre Coliseu Pompeia de Barcelona estrenava el 24 de desembre
del 1916 aquesta obra nadalenca que havia estat encarregada pels Caputxins a
Josep Maria Folch i Torres, un dels autors més populars de l’època que va
escriure la peça en poc més d’una setmana.
Eren cinc actes en 18 quadres, tota una obra
magna protagonitzada per dos pastors que s’enfrontaven a les forces malignes
que pretenien “declarar la guerra al cel ara sempre i cada dia”. Una lluita
edulcorada i senzilla entre el Bé i el Mal envernissada de catalanitat i
desenvolupada a partir d’una trama que s’allunyava de les moralitats religioses
sobre les quals havien pivotat les representacions del naixement de Jesús des
del 1721, el primer any del que es té constància al país d’una recreació
teatralitzada d’aquestes característiques.
Folch i Torres va capgirar aquest concepte per
convertir-lo en un espectacle mengívol i fàcilment digerible per a tots els
públics, sobretot l’infantil. Francesc Foguet, doctor en Filologia Catalana de
la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en teatre català, indica a
NacióDigital que si Folch i Torres va reeixir en aquesta obra va ser gràcies al
seu domini de la narrativa infantil i juvenil, cultivada durant anys a la
revista En Patufet. “Va saber crear un artefacte teatral d’èxit que funcionava
bé tot i que era llarg”, explica Foguet. És del mateix parer l’actor Toni Albà,
conegut pel seu paper de Rovelló a Vilanova i la Geltrú, una de les “capitals”
folchitorrianes de Catalunya. “Els Pastorets de Folch i Torres simbolitzen una
reconversió de la tradició, perquè tot és més lúdic i divertit, més
suportable”, assegura.
Dos anys després de la seva estrena, l’obra
saltava al Teatre Romea de Barcelona, i per primer cop sortia referenciada als
diaris de l’època. El 19 de desembre del 1918, el diari La Veu de Catalunya
anunciava a les seves pàgines teatrals “el grandiós espectacle en cinc actes i
18 quadres d’en Folch i Torres”. Foguet explica que el pas a un gran teatre va
suposar un augment de l’espectacularitat d’algunes escenes. L’obra ho admetia,
i va ser a partir d’aquest moment que Els Pastorets es van començar a fer
coneguts a la capital i, després, arreu de Catalunya, on va anar guanyant
adeptes en els ambients teatrals municipals, vinculats molts d’ells a les
parròquies, que es van fer seva l’obra fins a convertir-la en una tradició
nadalenca que ha perviscut en el temps fins als nostres dies.
La seva popularitat, una molèstia pel
franquisme
Una de les claus d’aquest fet l’explica Foguet
pel component social que comporta la preparació d’una representació de gran
format com aquesta; “Desenes de persones es mobilitzaven i encara ho fan per
fer funcionar l’engranatge de l’obra, des d’actors a tècnics passant pels
responsables dels decorats i dels efectes especials. Això ha arrelat i ha
passat de pares a fills durant molts anys”, assegura el docent. L’actor Joan
Pera indica en aquesta tessitura que la peça de Folch i Torres va servir a
molts catalans per relacionar-se amb el teatre en èpoques de poca riquesa en
les cartelleres teatrals, i recorda la importància que va tenir per mantenir
viva la llengua catalana enmig de la dictadura franquista. "Aquesta obra
va ser de les poques manifestacions públiques que es feien en català”, indica.
Tot i la blancor de l’argument, l’obra va
molestar el règim de Franco, que va obligar a traduir-la al castellà del 1939
al 1946, una obligació que, segons Foguet, es saltaven els mateixos actors
durant la representació si sabien que no hi havia cap censor a la sala. La
popularitat d’un espectacle en català no agradava als franquistes, preocupats
per la difusió d’un català que, en alguns passatges, havia de tenir per força
una traducció enrevessada. S’ignora com la censura devia transmutar expressions
com “cucs de soca recorcada”, “coques recuites” o “caps de caragol sense
closca” que Satanàs deixava anar sempre que algun àngel, pastor o pecat capital
maldestre li ensorrava els plans per tenir “el món en un grapat” i fer creure
que l’esperat Messies no tenia “poder omnipotent”. Segons Foguet, hi ha un
document que acredita que el règim va deixar representar abans en català una
obra de Bertold Brecht que no pas els Pastorets, molt menys àcids en la crítica
social però, això sí, molt més populars.
Una escola d’actors
Que en moltes cases catalanes es visqués la
tradició d’interpretar personatges de l’obra va facilitar el primer contacte de
molts joves amb el teatre, primer com a espectadors i després com a part
implicada. Albà explica que Els Pastorets han servit d’escola per a desenes
d’actors catalans actuals. L’exemple de Vilanova i la Geltrú és dels més
paradigmàtics. A la ciutat s’han arribat a fer espectacles protagonitzats per
actors vilanovins famosos, entre els que destaquen, a part d’Albà, Sergi López,
Francesc Escribano o Guillem Albà. En aquest punt, Albà indica que la
interpretació dels personatges de Folch i Torres ha estat un aprenentatge a
partir del qual han anat creixent molts professionals de les taules en altres
obres, alhora que destaca que alguns els protagonistes de l’espectacle tenen
paral·lelismes amb els de la Commedia Dell’arte. “Jeremies és el típic
Tartaglia, Rovelló seria l’Arlecchino i Satanàs, un Capitano”, indica Albà.
I és que amb els anys, la peça teatral s’ha
anat assumint entre els afeccionats fins al punt que no és estrany veure
persones que són capaços de recitar l’obra sencera. Lleonard del Rio,
Coordinador General de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, explica que
la integració del text ha facilitat la transmissió de la tradició entre
generacions, i destaca que molts municipis han adaptat la versió original a la
realitat de cada indret, un fet que ha servit per innovar i per aproximar
l’obra a les particularitats de cada una de la setantena de poblacions que es
mobilitzen per posar en solfa les aventures de Lluquet i Rovelló, la parella de
còmics més coneguda de la història teatral catalana.
És habitual veure en les representacions
algunes “copletes” que versen sobre temes locals, i això, segons el director
general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la
Generalitat, Lluís Puig, “és una acció que fa que l’obra de Folch i Torres
sigui més popular que la resta de Pastorets que es munten a Catalunya”. Els més
coneguts són els de Ramon Pàmies i els de Frederic Soler àlies “Pitarra”, una
creació “plena de xavacaneries i irreverències” com va escriure el mateix Folch
i Torres al pròleg de la seva obra com per avisar que els seus personatges
parlarien com si formessin part de la mítica Lliga del Bon Mot, l'associació
barcelonina que combatia la grolleria.
Foguet explica que les gairebé 300
representacions que es fan cada any a Catalunya suposen un fenomen únic a
Europa pel que fa a arrelament i projecció d’una representació de matriu
religiosa com és l’episodi del naixement de Jesús en un estable, precisament el
lloc on acaben Els Pastorets després que Sant Miquel enviï Satanàs als abismes
“per sempre més”. I cada any igual. I ja en van cent.
Publicat per
Àlvar Llobet | 24/12/2016
«Els Pastorets» de Manlleu | Adrià Costa
