Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluís marco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluís marco. Mostrar tots els missatges

04 de desembre 2018

Los robots también lloran



Marc Artigau lleva al TNC una obra que gira alrededor de la inteligencia artificial con «Alba (o el jardí de les delícies)
Lluís Marco y Montse Guallar son los protagonistas de esta historia que cuenta con la joven Clàudia Riera como la androide, réplica del personaje de Guallar de joven Lluís Marco y Montse Guallar son los protagonistas de esta historia que cuenta con la joven Clàudia Riera como la androide, réplica del personaje de Guallar de joven

Quien crea que la identidad está marcada por la memoria, que somos lo que hemos sido, la posibilidad de crear un androide de inteligencia artificial será un monstruo en busca de usurparnos hasta la última gota de nuestra humanidad. Quien crea que la identidad está marcada más en lo que queremos ser, o sea una proyección nerviosa de nuestros deseos, entenderá que un androide de inteligencia artificial será una máquina en la que disparar nuestra imaginación y conseguir ser todavía más humanos de lo que hemos sido nunca. ¿De dónde vienen nuestros deseos sino precisamente de la memoria? Otra vez queda patente el error de pensar que de donde procede una idea es más importante o esencial que hacia donde se dirige. ¿La memoria? No es importante por qué deseamos, sino desear. La memoria es objetuar al ser, sujetarlo en el sentido foucaultiano del término. Es convertirlo en robot. La inteligencia artificial para contener nuestra memoria es una redundancia.

Los robots dan miedo, sin duda, como todo lo que no entendemos todavía. Stephen Hawking llegó a decir poco antes de morir que «el desarrollo de una completa inteligencia artificial podría deletrear el fin de la raza humana» y se supone que era una de las personas más inteligentes del mundo. Pero era una de esa personas que parecían convencidas que su memoria era el principio y final de su identidad. Él era lo que había sido, no lo que quería ser. Extraño en una persona que basó su vida en el conocimiento, en el deseo de comprender.

El magnate Elon Musk, otro tipo muy listo, suplica siempre por una regulación global para controlar esta inteligencia artificial porque, dice, «la carga el diablo». La carga el hombre. Para Musk el hombre es el diablo, ergo, eso, la inteligencia artificial es el diablo. Está claro que Musk también debe tener miedo a lo que ve en el espejo, vamos, pero es prácticamente seguro que nunca saltará la imagen que proyecta y le atacará. Si lo hace, todos deberíamos temer a los robots.

Pocas personas, sin embargo, piensan más allá del pasado para intentar comprender lo que es o será un robot, lo que es un error terrible. Sólo si pensamos en clave de futuro podremos empezar a entender toda su potencialidad y darnos cuenta que no deshumanizará, sino que nos hará mucho más humanos, o nos obligará a ser realmente humanos, no sólo una objetivación mecánica, una auténtica robótica de inteligencia artificial que existe desde que el hombre empezó a escribir y doblarse a sí mismo para poder verse y conocerse.

Todos estos temas y muchos más están detrás de la obra «Alba (o el jardí de les delícies)», la nueva obra de Marc Artigau que Raimon Molins lleva ahora a Temporada Alta y el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Montse Guallar y Lluís Marco protagonizan un montaje en la que la irrupción de un androide, una réplica de la propia Guallar cuando tenía 23 años, abre toda una serie de nuevos interrogantes en que los propios espectadores tendrán que intentar dar respuesta. «La obra se hace preguntas sobre la inteligencia artificial, pero sobre todo la utiliza para ver cómo los humanos reaccionamos ante ella y para hablar de relaciones personales», comenta Artigau.

Palabras con premio

Último Premio Quim Masó de teatro, la obra nos presenta a una profesora universitaria jubilada que prepara una conferencia sobre la simbología de «El jardín de las delicias», de El Bosco. Para vencer la soledad y conservar todos sus recuerdos y emociones vitales adquiere una réplica perfecta de ella misma a los 23 años, un sistema de inteligencia artificial, interpretado por Clàudia Riera, al que bautiza J-Alba. Cuando su viejo amigo, y antiguo amante, la visite y conozca a J empezará a sentir cierto desasosiego, sin entender quién es «eso» en realidad o si podría ser Alba por completo. «La inteligencia artificial no suprime la soledad, pero nos obligará a enfrentarnos de manera diferente a nosotros mismos», asegura Molins.

Fondo y forma adquieren aquí gran relieve homogéneo porque las proyecciones y efectos lumínicos se adueñan de la puesta en escena. La obra está dividida en tres actos, que reflejan el tríptico de «El jardín de las delicias», de El Bosco. Con el entramado técnico, el público podrá prácticamente sentir que entra dentro del cuadro mientras se escuchan fragmentos de la conferencia que Alba está preparando. «Hemos intentado que cuando Alba habla del cuadro en realidad esté explicando la obra y que sea la obra lo que realmente explique el cuadro», señala Artigau.

+ info – publicat per
Carlos Sala.
Barcelona.
Teatre Nacional de Catalunya. Pl. de les Arts, 1.
Cuándo: Del 29 de noviembre al 23 de diciembre

25 de març 2014

La venjança i la bondat es baten al Romea



publicat per
22 de març de 2014
Antoni Ribas Tur

Oriol Broggi estrena el clàssic xinès ‘L’orfe del clan dels Zhao’, amb Julio Manrique i Lluís Marco

L’ORIGEN DEL TEATRE XINÈS
Els actors Julio Manrique i Borja Espinosa interpreten Un metge ambulant i un general a l’obra L’orfe del clan dels Zhao.
Cheng Ying, un metge ambulant xinès del segle V aC, ho va donar tot per salvar l’últim supervivent de la dinastia Zhao. Du’an Gu, el cap de seguretat de l’imperi, va ordenar que exterminessin els 300 membres d’aquesta nissaga. A mitjans del segle XIII, el dramaturg Ji Junxiang va recollir aquests fets en l’obra La gran venjança de l’orfe Zhao i dimarts arrenquen al Teatre Romea les funcions de L’orfe del clan dels Zhao, l’adaptació d’aquest clàssic dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Marta Marco, Ernest Villegas, Borja Espinosa i Joan Garriga, el líder de La Troba Kung-Fú, que interpreta diversos temes en directe.

Per damunt d’aquesta història sobre l’instint de venjança i la bondat hi plana l’interrogant sobre “què està disposat a fer un individu perquè la col·lectivitat que l’envolta canviï”, diu Julio Manrique, que interpreta Cheng Ying. Per Marta Marco, que fa el paper de la Princesa, la mare de l’últim Zhao, l’obra és “un conte per a adults” en què la bellesa es troba en com està explicada la història.

Un treball d’actors molt fort

Broggi torna al Romea després d’ Incendis amb una altra obra d’alt voltatge emotiu i alè tràgic. I com va fer en l’obra de Wajdi Mouawad, ha tornat a capgirar la platea del Romea. A L’orfe del clan dels Zhao el públic envolta els actors pels quatre costats de l’escenari. “L’obra permet fer un treball d’actors molt fort”, explica Broggi. Tot i que “els actors van molt vestits de xinesos, estan despullats davant del públic”, subratlla el director. A més de Mouawad, en el text hi ressonen, segons Broggi, Sòfocles, Shakespeare - L’orfe del clan dels Zhao està considerat el Hamlet xinès- i Bertold Brecht. Malgrat aquests grans referents històrics, l’obra és plenament actual. “Em produeix plaer dir frases impactants que sostenen que l’home és ancestralment corrupte”, dir Lluís Marco, que interpreta un ancià que es retira després de veure com la corrupció fa estralls al govern del qual formava part.

Marco fa un paral·lelisme entre la corrupció dels polítics de l’obra i el govern del PP, i Manrique en fa un altre entre l’Holocaust i l’afany per acabar amb tota una dinastia. Ernest Villegas té la responsabilitat de posar-se en la pell de l’únic supervivent de la nissaga, el Cheng Bo, un noi de vint anys format tant en les humanitats com en la disciplina militar. La seva vida fa un gir quan Cheng Yi, el seu pare adoptiu, li revela la seva vertadera identitat. De fet, el noi té dos pares, ja que viu amb una identitat falsa al mateix palau que Du’an Gu, interpretat per Pablo Derqui, el cap de seguretat de l’imperi.

Malgrat que els actors no van voler avançar gaires detalls de la història, l’esperit de venjança torna a fer aparició al final de l’obra, tot i que els Zhao representen la possibilitat que la bondat s’imposi al mal en uns temps molt foscos. A més de la vigència pel que fa a la política, l’argument de L’orfe del clan dels Zhao sembla que hagi inspirat els guionistes de les històries de La guerra de les galàxies i els Cavallers Jedi.


Oriol Broggi tenia al cap la idea de dirigir L’orfe del clan dels Zhao quan encara no havia començat a treballar en el projecte Incendis. Abans de posar-se a treballar en la història de Ji Junxiang, en va veure l’adaptació lliure que la Royal Shakespeare Company va estrenar el novembre del 2012 al Swan Theatre. Tant la companyia britànica com el director català han fet una versió lliure del text. El dramaturg Marc Artigau ha sigut el responsable de portar el text original al terreny de Broggi i de crear diversos passatges per arrodonir el conjunt.

22 de desembre 2013

Fum, de Josep Maria Miró





publicat per
20 de desembre de 2013

Activitats entorn de l'obra

Josep Maria Miró és l'autor i director de Fum, una història de parelles, mentides i traïcions.
Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun en són els protagonistes.

Durant tres dies, dues parelles es veuran obligades a estar recloses en un hotel d'un país en conflicte. L’Àlex i l’Eva acaben d’arribar-hi, il·lusionats pel que els hi espera. En Jaume i la Laura fa anys que hi viuen confortablement i ara els han recomanat que és millor allotjar-se en un lloc segur i agafar el primer vol quan es torni a obrir l’aeroport.

Sala Petita
Fins al 26 de gener
Preus: d'11,5 a 23 €
Grups: 19,5 €. Reserveu a grups@tnc.cat
Entrades a la venda aquí

Activitats entorn de l'obra
Col·loqui amb Esteve Miralles
Dissabte 21 de desembre, després de la funció (entrada lliure).

La dona que perdia tots els avions, de Josep Maria Miró
Sala Tallers
Del 15 al 19 de gener de 2014
Amb Francesc Garrido, Lina Lambert i Mercè Mariné.
Preus: 3 € abonats i Carnet jove, i 6 € tarifa general.
Entrades aquí

Un mosquit petit, de Marc Artigau
Sala Tallers
Del 22 al 26 de gener de 2014
Amb Isaac Alcayde, Pep Cruz i Anna Ycobalzeta.
Preus: 3 € abonats i Carnet jove, i 6 € tarifa general.
Entrades a la venda properament aquí


Us hi esperem!

Teatre Nacional de Catalunya

13 de febrer 2013

Un ‘ibsen’ gèlid i sense emoció al TNC




CRÒNICA
‘Quan despertem d’entre els morts’ defrauda

publicat per
www.elperiodico.cat
10 de febrer de 2013
José Carlos Sorribes
foto :  Lluís Marco i Esther Bové.

Quan despertem d’entre els morts és el testament literari de Henrik Ibsen i no només perquè va ser l’última obra del pare de la dramatúrgia contemporània. En aquesta obra s’hi condensen els temes que van marcar la seva trajectòria, com el dilema entre art i vida, entre l’home i la societat, a partir de la història d’un vell escultor, Arnold Rubek (Lluís Marco), devorat pel fet de crear, de deixar empremta artística per a la posteritat.
Casat amb una dona més jove, Maja (Esther Bové), l’aparició d’Irene (Cristina Plazas), que va ser la model de la seva gran obra, farà brotar els seus dimonis interns. Al seu torn, Maja desfermarà el seu anhel de llibertat i d’abandonament de la rutina vital amb l’aparició d’un caçador ben animal (Ernest Villegas).
La posada en escena de Ferran Madico ajudarà poc a fer que aquest text, gairebé inèdit per aquí, agafi embranzida davant clàssics d’Ibsen com Casa de nines,
Hedda Gabler, Peer Gynt, Senyoreta Júlia o Un enemic del poble. Freda,
sense emoció ni punt de vista clar, i massa discursiva, la peça transcorre sense assolir l’impacte que s’espera del que es diu en escena. Al costat d’un vestuari d’època, l’espai escènic és molt més metafòric amb grans roques que serveixen tant per situar-nos al balneari de l’inici de l’obra, cobertes amb teles blanques, com per dur-nos als cims del desenllaç.
Lluís Marco i Cristina Plazas apel·len a la seva experiència per deixar els millors instants, no gaires, d’una obra en què també hi ha recursos gratuïts com la projecció del títol al quart d’hora o els moviments dels personatges que ha coreografiat Sol Picó entre cada acte.