Ballar, recordar

“Somos el Árbol Memoria”. Aquest vers, cantat amb ritme de trilla i tonás –cantes flamencs camperols, vinculats al treball de la terra–, tanca Una oda al tiempo, l’últim espectacle de la companyia de la bailaora i coreògrafa sevillana María Pagés (1963), que es va representar per primera vegada la primavera passada a Madrid i divendres es va estrenar a Catalunya, dins la programació del Festival Castell de Peralada , en què el 2015 ja es va poder veure el seu Yo, Carmen. Una oda al tiempo es presenta com “una coreografia flamenca sobre el que és efímer, la permanència i l’eternitat”, una obra de maduresa en què Pagés, aliada amb el seu company de vida i d’art, l’escriptor i dramaturg d’origen marroquí El Arbi El Harti, reflexiona sobre el pas del temps i la memòria: la memòria del ball flamenc, que és la seva pròpia memòria, però també la memòria en general, la personal i la col·lectiva, tan necessària, en molts casos, per recordar i per intentar no repetir.

S’obre l’espectacle amb la imatge imponent d’un enorme pèndol de rellotge anant d’extrem a extrem de l’escenari. El flamenc crea l’ambient i el sentiment, però els ballarins i els músics –veu, guitarra i percussió, però també violoncel i violí– transiten per una frontera invisible en què, de sobte, creuen a àmbits més propis d’una creació contemporània i universal. Amb elements tradicionals com la bata de cua i els mantons, sola o en coreografies col·lectives, María Pagés crea figures tan belles com poderoses, però en realitat no necessita complements: els seus braços blancs dibuixen figures úniques sobre la foscor de l’escenari. En la recta final d’aquesta oda al temps i a la memòria –que, oportunament, va coincidir divendres amb la solidària Nit de l’Alzheimer, a Peralada–, els ballarins van representar en moviment i en quadres estàtics de gran expressivitat la crueltat humana (El odio es nuestro libro) abans de deixar oberta una porta a l’esperança amb la redempció de la primavera, que renova el cicle vital.

Una oda al tiempo

María Pagés Cía.

Festival Castell de Peralada, divendres 20 de juliol

Publicat per

Xavier Castillón

el punt avui

Txe Arana protagonitza 'La pell eixorca', un muntatge amb textos de Salvador Espriu i T.S. Eliot

publicat per

www.ara.cat

ACN

28 de juliol de 2013

El muntatge s'ha estrenat aquest dissabte al Teatre Municipal el Jardí, dins la programació del Festival Castell de Peralada

El Teatre Municipal el Jardí de Figueres ha acollit aquest dissabte l'entrena de 'La pell eixorca (o la terra de brau)', un espectacle de teatre i poesia amb l'actriu Txe Arana com a única protagonista. El muntatge s'ajuda d'elements teatrals i projeccions per narrar una història sobre la decadència dels valors, les guerres i la devastació, però també sobre la reconciliació, la llibertat i la pàtria. Sota la direcció i dramatúrgia de Francesc Cerro-Ferran, l'obra es basa en fragments de 'La pell de brau', de Salvador Espriu, i 'The waste land', de T.S. Eliot, i forma part de la programació del Festival Castell de Peralada, així com de l'Any Espriu.

El muntatge s'endinsa en l'univers d'Espriu on Sepharad pot ser un espai de trobada, de llibertat, de convivència, però també pot ser un espai d'opressió, de lluites pel poder i de sang. És precisament aquest segon escenari, el de la guerra i la devastació, l'escollit a 'La pell eixorca', amb un muntatge que busca la plasticitat. Es tracta d'un drama sobre la barbàrie de la guerra, l'obsessió pel poder i la decadència dels valors.

El text, però, també apel·la a la fe, a la comunicació i a l'esperança per arribar a la llibertat i a la reconciliació. "Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures", clamava Txe Arana durant la seva interpretació com a única actriu dalt de l'escenari i amb l'ajuda de la veu en off de Jaume Comas. Un esforç, el de narrar la història passant per diferents registres i emocions, que el públic ha reconegut amb una llarga ovació al final del muntatge.

L'espectacle, que té una durada d'uns cinquanta minuts, és una producció del Teatre Municipal el Jardí, l'Ajuntament de Figueres i el Consorci Transversal Xarxa d'Activitats, i ha comptat amb la col·laboració del Festival Castell de Peralada. Aquest últim ha fet una aposta per incloure'l a la seva programació i sortir així del municipi. 'La pell eixorca' es representarà també al Teatre Bartrina de Reus el 26 d'octubre en la programació de tardor.

'Follies', pur teatre, pura vida

PUBLICAT PER : MARTA PORTER  29/07/2012  WWW.ARA.CAT

Vicky Peña és una de les protagonistes de Follies, nova incursió de Mario Gas en l'univers Sondheim. CASTELL DE PERALADA

Sondheim no s'acaba mai. Les seves obres són retrats de les contradiccions humanes, de la infelicitat, de les decisions equivocades. Després de Golfus de Roma , Sweeney Todd i A little night music , Mario Gas aborda el seu quart Sondheim, Follies , segurament l'obra mestra de l'autor, cim de creativitat, concentració de tots els seus grans temes i destil·lació de la grandesa del seu teatre.

Estrenada el 1971 en un mític muntatge de Harold Prince (amb Yvonne De Carlo i Alexis Smith!), Follies parla amb cruesa i insòlita fondària del pas del temps encarnat en un vell teatre de varietats que ha de convertir-se en garatge. Però els seus anys d'esplendor reviuran durant una nit gràcies als artistes que hi van triomfar i que s'hi retroben convidats pel productor. Allà es desfermaran els records de les dues parelles protagonistes, marcades a foc per una dolorosa equivocació sentimental del passat. La insatisfacció, com sempre en Sondheim, és troncal a Follies , i, com sempre, Mario Gas serveix les seves paraules i la seva música amb absoluta netedat, força i clarividència. El seu és un muntatge d'una mestria poc freqüent en aquest país, amb un repartiment sensacional i que podria programar-se perfectament a Broadway. Per la idiosincràsia de la peça -pensada per al lluïment particular de cada actor- cal la connivència d'una companyia brillant. I Gas la té. Tots assoleixen un gran nivell, sobretot els quatre protagonistes, per la seva força torrencial i la versemblança que injecten als seus rols. Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius i Pep Molina fan meravelles amb els seus respectius solos.

Gas juga a fons les cartes que Sondheim li proposa i carrega amb munició pesant la connotació metateatral del text. Follies és teatre sobre el teatre i Gas omple el muntatge d'una poderosa càrrega simbòlica. El director confia en Massiel per al paper de Carlota, una diva ancorada en el passat que canta un energètic i divertidíssim I'm still here . I també fa pujar a l'escenari Asunción Balaguer -86 anys- per regalar-nos l'encantador Broadway baby. L'ensordidor aplaudiment ens brolla de l'ànima. L'entrega de la companyia és tan contundent que, fins i tot amb la interrupció de l'obra per problemes de so, en surt victoriosa. Quan s'enfila el segon acte i l'acció conflueix en la dissort dels protagonistes, l'espectador queda hipnotitzat per la lúcida fletxa fatalista de Sondheim, que retrata la solitud i el descontentament humans, tant amb el burlesc de la revista ( Buddy's blues ) com amb el dramatisme més desesperat (Live, love, laugh ).

Follies és un muntatge memorable que, si les coses anessin com han d'anar, hauria de fer temporada a Barcelona i esgotar localitats. Ningú s'hauria de perdre aquest homenatge al teatre, aquest últim xou que, malgrat tot, exclama amb veu ensordidora que l'espectacle ha de continuar.

'Follies', pur teatre, pura vida

PUBLICAT PER : MARTA PORTER  29/07/2012  WWW.ARA.CAT

Sondheim no s'acaba mai. Les seves obres són retrats de les contradiccions humanes, de la infelicitat, de les decisions equivocades. Després de Golfus de Roma , Sweeney Todd i A little night music , Mario Gas aborda el seu quart Sondheim, Follies , segurament l'obra mestra de l'autor, cim de creativitat, concentració de tots els seus grans temes i destil·lació de la grandesa del seu teatre.

Estrenada el 1971 en un mític muntatge de Harold Prince (amb Yvonne De Carlo i Alexis Smith!), Follies parla amb cruesa i insòlita fondària del pas del temps encarnat en un vell teatre de varietats que ha de convertir-se en garatge. Però els seus anys d'esplendor reviuran durant una nit gràcies als artistes que hi van triomfar i que s'hi retroben convidats pel productor. Allà es desfermaran els records de les dues parelles protagonistes, marcades a foc per una dolorosa equivocació sentimental del passat. La insatisfacció, com sempre en Sondheim, és troncal a Follies , i, com sempre, Mario Gas serveix les seves paraules i la seva música amb absoluta netedat, força i clarividència. El seu és un muntatge d'una mestria poc freqüent en aquest país, amb un repartiment sensacional i que podria programar-se perfectament a Broadway. Per la idiosincràsia de la peça -pensada per al lluïment particular de cada actor- cal la connivència d'una companyia brillant. I Gas la té. Tots assoleixen un gran nivell, sobretot els quatre protagonistes, per la seva força torrencial i la versemblança que injecten als seus rols. Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius i Pep Molina fan meravelles amb els seus respectius solos.

Gas juga a fons les cartes que Sondheim li proposa i carrega amb munició pesant la connotació metateatral del text. Follies és teatre sobre el teatre i Gas omple el muntatge d'una poderosa càrrega simbòlica. El director confia en Massiel per al paper de Carlota, una diva ancorada en el passat que canta un energètic i divertidíssim I'm still here . I també fa pujar a l'escenari Asunción Balaguer -86 anys- per regalar-nos l'encantador Broadway baby. L'ensordidor aplaudiment ens brolla de l'ànima. L'entrega de la companyia és tan contundent que, fins i tot amb la interrupció de l'obra per problemes de so, en surt victoriosa. Quan s'enfila el segon acte i l'acció conflueix en la dissort dels protagonistes, l'espectador queda hipnotitzat per la lúcida fletxa fatalista de Sondheim, que retrata la solitud i el descontentament humans, tant amb el burlesc de la revista ( Buddy's blues ) com amb el dramatisme més desesperat (Live, love, laugh ).

Follies és un muntatge memorable que, si les coses anessin com han d'anar, hauria de fer temporada a Barcelona i esgotar localitats. Ningú s'hauria de perdre aquest homenatge al teatre, aquest últim xou que, malgrat tot, exclama amb veu ensordidora que l'espectacle ha de continuar.

Comediants cierra el Festival de Peralada

Joan Font, director del grupo teatral, recibirá la Medalla de Honor del certamen

El grupo teatral Comediants cerrará hoy la 25 edición del Festival Castell de Peralada con una gran fiesta durante la cual su director, Joan Font, recibirá la Medalla de Honor de este certamen. En un comunicado, la organización ha informado de que Carmen Mateu de Suqué, que preside la Asociación Cultural Castell de Peralada, entregará esta noche el galardón a Font.
Comediants ha preparado una gran fiesta popular y gratuita que arrancará a las siete de la tarde en la población de Peralada (Girona) y que luego continuará a las 22:30 horas en los jardines del castillo. La compañía quiere "esparcir por Peralada" referencias de los seis espectáculos que ha representado en este festival y por la noche hará una heterodoxa interpretación de las fiestas del calendario mediterráneo.
Comediants se estrenó en este festival en 1992 con el espectáculo "Mediterrània" y su trayectoria está muy ligada a la de este certamen, pues volvió en 2001 para representar "Bi: dos mons, dues mirades", o bien abrió la edición de 2005 con el espectáculo "La verbena de La Paloma". Por otra parte, el bailarín Ángel Corella recibió la noche del sábado la medalla de honor con la que se conmemoran los 25 años de este evento cultural.

publicat per
www.lavanguardia.com
16 agost de 2011