Àlex Rigola portarà al Temporada Alta una instal·lació de teatre documental sobre violència masclista

El festival se celebrarà del 5 d'octubre al 9 de desembre

El director teatral Àlex Rigola estrenarà al Temporada Alta 'Macho Man', una instal·lació de teatre documental sobre la violència masclista. Aquest serà de ben segur un dels plats forts del festival, que se celebrarà enguany del 5 d'octubre al 9 de desembre.

Altres noms i muntatges destacats seran el director teatral belga Guy Cassiers, que dirigirà a Lluís Homar a 'La néta del senyor Linh', on l'actor tornarà a pujar sol sobre l'escenari en un muntatge; l'argentí Claudio Tolcachir, que presentarà la versió catalana de l'aclamada obra 'L'Omissió de la família Coleman'; Lali Ayguadé i Ghilhem Chatir que presentaran 'Here' i el director teatral Stefan Kaegi visita per primera vegada el festival amb la reconeguda companyia berlinesa Rimini Protocoll amb l'espectacle 'Uncanny Valley'. El certamen ha programat aquest 2018 17 coproduccions, dels quals 10 són d'autoria catalana. Altres noms catalans són Sergi Belbel dirigirà 'Kassandra', una obra protagonitzada per Elisabet Casanovas i Carol López portarà a escena 'Epodermis'.

Un dels plats forts és 'Macho man' d'Àlex Rigola, una instal·lació de teatre documental sobre la violència masclista. 'Macho man' és una coproducció del Festival amb Heartbreak Hotel i Titus Andrònic, el Grec i el Teatre del Canal. Una dona que ha sofert violència de gènere actua com a guia dels espectadors pels diversos espais. "És una macro-instal·lació, no hi ha actors i el tema és la violència de gènere vist des de molts angles diferents", ha recalcat.

El Temporada Alta ha recalcat que "fa un salt" en la internacionalització de les produccions. Enguany, el festival se centra en dues línies a nivell de produccions internacionals. Per una banda, "col·laborar amb companyies, equipaments i festivals de fora del país" i, per altra, "apostar per crear aliances entre equips artístics i tècnics catalans i estrangers perquè col·laborin conjuntament en les produccions". "Ens hem centrat en l'eix que treballin junts gent d'aquí amb gent de fora; l'autoria catalana i col·laboracions amb produccions de companyies o teatre d'aquí amb textos que no són catalans".

Lluís Homar serà l'únic actor a 'La néta del senyor Linh', de Philippe Claudel, dirigida per un vell conegut del Temporada Alta: el director teatral belga Guy Cassiers. Interpretarà els papers del narrador, el senyor Linh i el senyor Bank, i jugarà amb els recursos escènics. Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, ha explicat que 'La néta del senyor Linh' tracta sobre l'exili i la solitud, i l'autor reclama "una mirada diferent sobre l'emigrant i l'exiliat".

'La néta del senyor Linh' és una coproducció del Teatre Lliure i el teatre Toneelhuis d'Anvers. Aquest darrer teatre du a terme un projecte que proposa representar el muntatge en quatre ciutats europees sempre amb la direcció de Cassiers, però canviant el repartiment amb un equip de cada territori. L'any 2020 el teatre La Colline de París acollirà les quatre versions del muntatge en anglès, català, francès i flamenc.

'L'Omissió de la família Coleman'

L'argentí Claudio Tolcachir presentarà la versió catalana de l'aclamada obra 'L'Omissió de la família Coleman'. El repartiment estarà format per Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Cesca Piñón, Vanessa Segura, Marc Rodríguez, Ireneu Tranis i Sergi Torrecilla. El muntatge s'estrenarà al festival i farà temporada posteriorment al Teatre Romea i una gira per Catalunya.

Seguint amb les produccions amb creadors catalans i estrangers, Lali Ayguadé i Ghilhem Chatir presentaran 'Here'. L'obra comptarà amb la soprano Astrid Stockman, el multi-instrumentista Josep Maria Baldomà i la dramaturga i escenògrafa Aïda Gabriêls. La proposta s'emmarca dins el programa Pyrenart de cooperació territorial de la Unió Europea. 'Here' és una coproducció de Temporada Alta 2018 en el marc del projecte europeu i de ICI-CNN Montpellier / Occitanie.

Stefan Kaegi

El director teatral Stefan Kaegi visita per primera vegada el festival amb l'espectacle 'Uncanny Valley' acompanyat per la companyia berlinesa Rimini Protocoll. L'espectacle reflexiona sobre la relació entre els homes i les màquines. Ha col·laborat en l'obra l'escriptor i dramaturg Thomas Melle, qui, com ha explicat el Temporada Alta, ha acceptat que es realitzi una còpia d'ell en format robot animatrònic. "No hi haurà actors, només hi haurà un robot", ha declarat Sunyer.

Més estrenes

Temporada Alta també estrenarà 'La set i la revolució' de Piero Steiner, Andrés Corchero, Pep Ramis i Enric Ases, que posaran en comú la seva mirada sobre el món de l'escena; 'Kassandra', una obra protagonitzada per Elisabet Casanovas, de l'uruguaià Sergio Blanco dirigida per Sergi Belbel centrada en la figura de la mitologia grega Cassandra; 'Troia, una veritable odissea!' de Cor de Teatre; 'Epodermis', amb direcció i dramatúrgia de Carol López; 'Una lluita constant' de Carlota Subirós i la Ruta 40; 'Una Ilíada' dirigida per Juan Carlos Martel protagonitzada per Eduard Farelo; 'La lleugeresa i altres cançons', dirigida i escrita per Ivan Benet i Víctor Borràs; 'Mili kk' de Marc Angelet i 'Els ocells', una col·laboració en la producció amb la companyia La Calòrica i Decadència d'Steven Berkoff amb direcció de Gloria Balañà.

Per altra banda, es tornaran a organitzar dues de les cites ja clàssiques al Temporada Alta: Llibràlegs i el VIII Torneig de Dramatúrgia.

Nou cartell

El cartell de la nova edició està firmat per l'artista valenciana Carmen Calvo, que com ha explicat el certamen "la composició de la peça pot recordar a l'essència d'una obra breu de teatre d'objectes". Una de les altres novetats és una nova imatge gràfica del festival, que inclou una nova pàgina web.

IVA

Sobre la polèmica de l'IVA, Sunyer ha reiterat que no hi ha novetats després que un jutge acceptés les al·legacions que es van presentar, en relació al pagament de l'IVA que exigia Hisenda. Una xifra que s'enfilava fins al 1,4 milions d'eurs, i que el festival no podia assumir. "Recorrem als tribunals i ara es poden tardar tres o quatre anys".

Ajudes del Ministeri de Cultura

Una de les altres novetats és que el Ministeri de Cultura atorgarà entre 30.000 i 35.000 euros al Temporada Alta. Una ajuda que van rebre fa més de dues setmanes i feien dos anys que no en rebien.

Publicat per

Dimarts, 12 de juny de 2018 

El director teatral Àlex Rigola, als Premis de la Crítica 2015 © ACN

ACN / Gironès / Girona

https://www.gerio.cat/noticia/335177/alex-rigola-portara-al-temporada-alta-una-installacio-de-teatre-documental-sobre-violencia

‘Vania’ para 60 espectadores dentro de una caja

Àlex Rigola destila la esencia de Chéjov en los Teatros del Canal con 'Vania', un proyecto para cuatro actores y 60 espectadores.

 canal

Del 23 noviembre 2017 al 07 de enero 2018

En: Madrid, Teatros del Canal

Los Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid presentan 'Vania (escenas de la vida)', con adaptación y dirección de Àlex Rigola e interpretación de Ariadna Gil, Irene Escolar, Luis Bermejo y Gonzalo Cunill. Esta versión libre de la obra de Anton Chéjov, concebida para 60 espectadores dentro de una caja, se podrá ver hasta el 7 de enero en la Sala Negra.

Vania (escenas de la vida) tiene como tema central la vida, que se puede observar a través de la visión de los personajes y de sus respectivas miserias. A Vania/Luis lo ha guiado el deber y sólo ha vivido para los demás postergando sus propios anhelos. Vive con su sobrina Sonia/Irene, que está enamorada del doctor Astrov/Gonzalo. La cotidianidad de éstos se ve perturbada con el regreso del profesor, ex cuñado de Vania/Luis y padre de Sonia/Irene, y su actual esposa, Elena/Ariadna, una mujer considerablemente más joven y de gran belleza.

Como explica Rigola, “necesitaba que casi no hubiera diferencia entre personaje y actor. Se llaman por sus nombres, cada día vendrán vestidos de casa de manera diferente, como ellos van normalmente por la calle. Es importante esa confusión entre no saber si está hablando Luis Bermejo o Vania. De hecho es una mezcla de ambas cosas, eso es lo interesante. Hay una búsqueda de que el actor no interprete, sino que esté. Ellos han tenido que encontrar como defender cada uno sus argumentos y qué se reproducía en su propia vida en este texto”.

Espacio austero

En una caja de madera de seis metros de ancho por ocho de largo el dramaturgo encierra a 60 personas. Convidado por un clima íntimo y un espacio austero, el espectador, guiado por unos post-it pegados en el suelo con un árbol dibujado, entra en la caja en la que “está continuamente interpelado por los actores con sus pensamientos. No es un lugar en el que los actores están en un sitio y el público en otro, sino que los espectadores pasan a formar parte de esta familia, son casi como los psiquiatras que escuchan sus lamentos”, señala el director sobre la puesta en escena.

Para Rigola, más de un siglo después, el texto de Chéjov permite reflexionar sobre la pérdida de rumbo como si hasta ahora no hubiéramos aprendido nada. La propuesta muestra una visión trágica del mundo contemporáneo donde sus protagonistas descubren que la vida no es como se la habían imaginado y donde todo lo que se proyectaba como futuro ha quedado despojado por una realidad que solo deja entrever desilusión y tristeza.

Este Vania, segundo Chéjov de Rigola tras el Ivanov que realizó la temporada pasada en el Teatre Lliure de Barcelona, es la primera propuesta teatral de la nueva temporada de Teatros del Canal. El trabajo artístico de Rigola tendrá su continuidad en marzo con Who is me. Pasolini (Poeta de las cenizas).

Publicat per

http://www.hoyesarte.com/evento/2017/11/vania-para-60-espectadores-dentro-de-una-caja

Àlex Rigola homenatja Pasolini a 'Who is me'

Després d'estrenar-se al Temporada Alta, arriba al Mercat de les Flors el muntatge de format reduït que parteix del poema autobiogràfic 'Poeta de les cendres'

Poc després de ser assassinat el 1975, en un calaix de Pier Paolo Pasolini (1922-1975) va aparèixer un poema sense acabar titulat Poeta de les cendres. A partir d’aquest testimoni autobiogràfic, Àlex Rigola presenta el muntatge Who is me. Pasolini al Mercat de les Flors per acostar al públic el text i l’autor italià d’una forma peculiar i intimista. L’actor Gonzalo Cunill interpreta aquest text pòstum dins d’una caixa de sis per quatre metres, com les utilitzades per transportar obres d’art de gran valor, davant de només 30 persones. Després d’estrenar-se en el festival Temporada Alta i passar per Madrid, París i Sevilla, la proposta arriba al Grec 2017 fins al 23 de juliol.

Rigola, un dels directors catalans amb més projecció internacional, ja havia abordat altres cèlebres artistes com Federico García Lorca (El público) i Andy Warhol, a part d’adaptar al teatre la novel·la Incerta glòria de Joan Sales. Ara, fascinat per la figura de Pasolini, s’enfronta a aquest text en vers on l’autor fa balanç de la seva vida relatant els seus èxits i els seus fracassos.

LLUITA I ESCÀNDOL

Amb una posada en escena austera i les dimensions d’un espectacle de cambra, el director recrea una entrevista imaginària amb un crític de cine nord-americà a través de la qual es poden entreveure alguns dels trets més característics de la personalitat de Pasolini, que va escandalitzar al segle XX per la seva forma de viure, els seus escrits i els seus films (Decameron, Teorema). Més enllà d’endinsar-se en el pensament ètic de l’italià, l’obra ofereix un viatge a moments clau del seu passat, com l’assassinat del seu germà a mans de militants comunistes i la relació amb el seu pare, un simpatitzant del feixisme.

«El que més m’atrau d’ell és el seu paper de lluitador: no s’entén Pasolini sense la seva lluita diària a través dels diaris, davant una societat de principis dels anys 60 amb una alienació per culpa de la televisió», va assegurar Rigola en la presentació de l’obra. «El que més m’enganxa és que avui dia podem fer una valoració exactament igual de la nostra societat, però amb les xarxes socials», va afegir.

Publicat per

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/alex-rigola-homenatge-pasolini-who-is-me-grec-2017-6144644

‘El público’ o el valor para romper con el pasado

Del 25 noviembre al 18 de diciembre 2016

Madrid, Teatro de La Abadía

Àlex Rigola regresa al Teatro de La Abadía (Madrid) con 'El público', una producción conjunta con el Teatre Nacional de Catalunya que permanecerá en cartel hasta el 18 de diciembre. Este texto de Federico García Lorca (1898 - 1936) permite adentrarse en la indómita imaginación del poeta granadino con una pieza de enorme belleza poética que habla sobre el amor, la identidad y el arte.

Escrita en su mayor parte en Cuba, Lorca leyó la obra a un grupo de amigos en 1930 y en 1936, pero permaneció inédita hasta 1976, cuando fue publicada en versión incompleta. Su título ya evidencia la centralidad de la figura del público, y es muy premonitorio e inquietante, pues la pieza reflexiona sobre ese gran desconocido, ese colectivo anónimo que asiste a la representación teatral y al que los espectadores reales nunca llegan a ver.

El poeta granadino pretende que el público se vea reflejado como si tuviera un espejo delante. Con este texto denuncia al público convencional, una crítica compartida en el contexto europeo vanguardista de la década de 1920, es decir, a la burguesía frívola y materializada que no quiere que se les haga pensar sobre ningún tema moral. Toda la vida artística de Lorca acusa este dilema interior entre escribir a gusto del público para hacerse respetar o romperlo todo para que los dogmas se purifiquen y las normas tengan nuevo temblor.

“¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro!”, exclamaba Lorca en esta obra, con la que aspiraba a iniciar un nuevo camino. Y de eso habla El público, del valor para romper con el pasado, con las inercias, la tradición, la represión, tanto en plano artístico como en el afectivo, y emprender aquello que cada cual desea. Además de hablar de teatro, el texto habla también del deseo a través de un juego de máscaras en el que se superponen ficción y realidad, en el que las identidades se encuentran en continua metamorfosis, persiguiendo sin cesar la autenticidad, la honestidad y la libertad.

Reivindicación del amor

Pero en la obra se proponen dos tramas, la ya comentada artístico-social y otra amorosa e íntima, donde se sirve de la homosexualidad para reivindicar el amor como suceso esencial que se manifiesta más allá de los márgenes de lo establecido, y que supera las barreras de identidad, género, voluntad humana o convencionalismos que lo constriñen.

Lo radicalmente nuevo es la forma y compleja estructura que emplea Lorca para hacer esta reflexión sobre el amor, sobre la verdadera identidad y sobre el arte. Las fronteras entre ambos universos teatrales (teatro al aire libre versus teatro bajo tierra) no se mantienen nítidas en ningún momento de la pieza. La acción sólo ocurre en la mente del protagonista, el director de escena. Se utiliza una lógica poética, una estructura propia de los sueños, un ritmo cinematográfico, un tiempo que es el tiempo interior del director.

“La grandeza de Lorca no termina con el texto, sino que comienza en él, pues la potencia de las imágenes visuales es enorme. No pretendo añadir capas o interpretaciones al material, sino dejarlo desnudo y descubrir cómo puede esta poesía conectar con el público de hoy”, asegura Rigola, que dirige a un numeroso reparto compuesto por Nao Albet, Jesús Barranco, David Boceta, Juan Codina, Laia Duran, Irene Escolar, María Herranz, Jaime Lorente, David Luque, Pau Roca, Pep Tosar, Jorge Varandela, Nacho Vera y Guillermo Weickert.

De miércoles a viernes a las 20.30 h. / Sábados a las 18.30 h. / Domingos a las 19.30 h.

Publicat per

hoyesarte.com

http://www.hoyesarte.com/evento/2016/11/el-publico-o-el-valor-para-romper-con-el-pasado/?utm_source=Boletin_20161124_1817&utm_medium=boletin&utm_campaign=boletin

Álex Rigola, sinónimo de modernidad e innovación escénica

Algo "muy bueno" para el teatro en general y de Madrid en particular porque es "lo mejor de lo mejor", opina el que era desde su creación director de Teatros del Canal, Albert Boadella, sobre su sucesor, Álex Rigola (Barcelona, 1968), que deja este verano, tras siete años, la Bienal de Teatro de Venecia.

Rigola, director desde 2010 de la sección de teatro de la Bienal de Venecia y del Teatre Lliure entre 2003 y 2011, es "muy catalán, sí", pero también, según reveló ayer mismo Boadella, "el único director en Cataluña" que le ofreció su teatro cuando Els Joglars tenía "serias dificultades" para actuar allí debido a sus "diferencias políticas".

La decisión anunciada hoy por la Comunidad de Madrid, de quien dependen los teatros, es que Rigola esté a cargo de la Sala Verde del coliseo -en su configuración clásica, 444 butacas aunque con posibilidad de hasta 788- y que la "comisaria de artes escénicas" Natalia Álvarez Simó se ocupe de la Sala Roja -843 butacas-.

A esas salas se une la Negra, con 180 plazas, aunque la Comunidad no detalla de quién de los dos dependerá.

Rigola dirigió por primera vez con 27 años, el texto de Heiner Müller, "Camino de Volokolamsk". A esta le siguieron, todas ellas para el Festival Internacional de Teatro de Sitges, "Kafka: El proceso" (1997), "Las troyanas", de Eurípides (1998) y "The water engine", de David Mamet (1999), con la que obtuvo su primer premio de la crítica.

En 2000 hizo "Un cop baix", de Richard Dresser, para el Festival Grec de Barcelona; "Tito Andronico", en la que comienza su indagación en Shakespeare, caracterizada por la radical reescritura del texto.

Al año siguiente dirige "Suzuki I & II", de Alexei Xipenko, para el Lliure; " Woyzeck", de Georg Büchner, para el Grec, Y "Las variaciones Goldberg", de George Tabori, para el Teatro Nacional de Catalunya (TNC).

En 2002 acomete su segundo montaje de Shakespeare, "Julio Cesar", para el Lliure y le sigue "Ubú", de Alfred Jarry, su primera incursión fuera de Cataluña, en el Teatro de la Abadía de Madrid, con el que desde entonces tiene una relación habitual.

Vuelve a Mamet con "Glengarry Glen Ross", para el Lliure (2003), y después monta "Cançons d'amor i drog", del que también es autor junto a P. Sales, A. Pla y J. Farrés, para el Lliure.

En 2004 hace su primer Brecht, "Santa Joana dels escorxadors", para el Grec, y después "Ricardo III", de Shakespeare, para el Festival de Teatro Clásico de Almagro.

Dos años después dirigió un texto casi de culto de la dramaturgia contemporánea, "La nit just abans dels boscos", de B-M. Koltès, para el festival Temporada Alta", y "Largo viaje hacia la noche", de O'Neill, en La Abadía.

2007 será el año de "2666", el texto inacabado de Roberto Bolaño, realizado para el Grec y que ha sido galardonado desde entonces con el premio Internacional Terenci Moix de Artes Escénicas, el Qwerty, o dos Max, entre otros.

Luego, en 2013, hizo otro Bolaño, "El policía de las ratas", y ha montado "Rock'n'Roll" (2008), de Tom Stoppard; "Nixon-Frost", de Peter Morgan (2009); "La gata sobre el tejado de zinc", de Tennessee Williams (2010) o "The end", escrita por él mismo (2011).

El año pasado hizo "El público", de Lorca, para la Abadía y el TNC; "Maridos y mujeres", de Woody Allen, para la Abadía, e "Incerta gloria", de Sales, para el TNC,

En ópera, ha firmado la dirección escénica de "Madama Butterfly", de Puccini, para la Fenice de Venecia; "El holandés errante", de Wagner, para el Teatro Real, y "El cancionero de palacio", de Juan del Encina, para el Castell de Peralada.

Sus obras han girado por Francia, Italia, Alemania, Austria, Portugal, España, Rusia, Bosnia, Polonia, Rumanía, Chile, Venezuela, Colombia, México, Taiwan y Australia.

Natalia Álvarez Simó comenzó en 2010 realizar las labores de coordinación y comisariado en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Entre 2013 y 2015 formó parte del proyecto europeo LEIM y desde 2007, ha trabajado en la Unidad Técnica de Iberescena, una red internacional dependiente de la SEGIB y que apoya la creación en américa Latina.

En la actualidad coordina el proyecto "The Hundred?" para la European Dancehouse Network (EDN).EFE

Publicat per

http://www.lavanguardia.com

Concha Barrigós.

Madrid, 28 jul (EFE).-

Enllaç

http://www.lavanguardia.com/vida/20160728/403531019781/alex-rigola-sinonimo-de-modernidad-e-innovacion-escenica.html

Àlex Rigola y Natalia Álvarez, nuevos directores de los Teatros del Canal

La Comunidad de Madrid ha anunciado que los Teatros del Canal estarán codirigidos a partir de la próxima temporada por Àlex Rigola y Natalia Álvarez Simó. El Gobierno regional ha tomado esta decisión teniendo en cuenta los currículos de ambos directores y su reconocido prestigio.

La nueva dirección colegiada responde a la necesidad de optimización de cada una de las salas de este espacio cultural. Así, desde la denominada Sala Verde, el director de escena, dramaturgo y escenógrafo Àlex Rigola llevará a cabo una profunda labor en torno al hecho teatral con la mirada puesta en la escena internacional pero sin olvidar el trabajo español. Rigola viene avalado por su paso por la Biennale de Venecia, que lo ha convertido en referente indiscutible en el universo de las artes escénicas. Anteriormente, de 2003 a 2011, dirigió el Teatre Lliure.

Por su parte, la comisaria de artes escénicas Natalia Álvarez Simó se centrará en la Sala Roja, con una importante programación en torno a la danza y a la nueva creación latinoamericana. Entre los dos desarrollarán una programación equilibrada en la que se combinará lo más actual del panorama nacional e internacional, con títulos clásicos y propuestas para todos los públicos.

Los Teatros del Canal, que han estado dirigidos por Albert Boadella desde su inauguración en 2009, cuenta con una amplia programación que combina montajes nuevos y clásicos, de la mano de creadores consolidados o prometedores, en la que tienen cabida los distintos géneros y modalidades escénicas.

Publicat per

http://www.hoyesarte.com

31 de juliol de 2016

Foto Luis Martín

Enllaç

http://www.hoyesarte.com/artes-escenicas/teatro/alex-rigola-y-natalia-alvarez-nuevos-directores-de-teatros-del-canal_229988/?utm_source=Boletin_20160801_2048&utm_medium=boletin&utm_campaign=boletin

Àlex Rigola, nou director dels ‘Teatros del Canal’ de Madrid

Autor d'espectacles molt impactants, el creador català és un dels més vitals i internacionals de l'escena actual

El director de teatre i òpera i autor Àlex Rigola (Barcelona, 1969) és el nou director dels Teatros del Canal de Madrid. Rigola, que va estar al capdavant del Teatre Lliure des del març del 2003 fins a l'estiu del 2011, quan va ser rellevat per Lluís Pasqual, i que dirigeix la secció de teatre de la Biennal de Venècia des del 2010, és un dels creadors més internacionals de la nostra escena i és àmpliament reconegut com un dels seus directors més innovadors. Rigola comptarà amb l'actriu i directora Carlota Ferrer en la direcció artística del Canal. Entre els seus nombrosos muntatges figuren alguns tan impactants com la versió escènica de la monumental novel·la 2666 de Roberto Bolaño, traduïda en un espectacle de més de cinc hores i estrenada el 2007, Nixon-Frost, de Peter Morgan, sobre l'entrevista que va rematar al president mentider, o la seva recent i aplaudida versió de El públic de Lorca.

Rigola, que es va graduar en interpretació a l'Institut del Teatre de Barcelona, i que va començar com a actor, s'ha atrevit amb el registre complet del teatre mundial i ha portat a escena, sempre amb un estil molt personal caracteritzat especialment per una estètica contemporània i un ús molt hàbil de les projeccions, el vídeo, la dansa i sobretot la banda sonora, grans clàssics de Tennesse Wiliams, Eugene O’Neill, Alfred Jarry, Georg Büchner, Brecht o Eurípides. Ha freqüentat també Shakespeare amb muntatges impactants de Titus Andrònic (un dels quals li va donar fama per la seva sorprenent radicalitat, al 2000), Juli Cèsar i Coriolà (la seva trilogia romana), Macbeth (MCBTH, 2012) i Ricard III (Ricardo 3º, 2005). Tom Stoppard i David Mamet figuren així mateix entre els dramaturgs que ha triat per representar. L'any passat es va atrevir a portar a escena, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Incerta Glòria, la gran novel·la sobre la Guerra Civil de Joan Sales. Entre els seus muntatges més populars hi ha la seva versió de Marits i mullers de Woody Allen. En òpera ha dirigit L'holandès errant o Madama Buterfly. Entre els seus projectes de la temporada que ve destaca un Ivonov de Txékhov al Lliure (abril).

La irrupció de Rigola a l'escena catalana –i després a la de la resta d'Espanya-, amb el suport d'un elenc de joves intèrprets que s'han consolidat com alguns dels noms més interessants de l'escena del país, va suposar un corrent d'aire fresc als escenaris. La trobada amb el Lliure va significar una fita en la seva carrera i una etapa de sorprenent canvi i injecció de nova vitalitat en el col·lectiu, sumit llavors, després de la mort de Josep Montanyès i la renúncia de Pasqual, en una crisi de direcció i model. L'estampa del director arribant al Lliure en la seva moto Harley Davidson vestit de negre i amb botes de vaquer van marcar una època, com ho van fer les seves avantguardistes programacions.

Independent d'idees estètiques molt bressolades en el teatre modern en alemany (Castorf, Ostermeier), que és un dels seus grans referents, molt conscienciat políticament i social, obert a les noves idees, eficient gestor i excel·lent coneixedor del teatre europeu, Rigola, un home afable i amb sentit de l'humor, és sens dubte una esplèndida elecció per dirigir un gran centre teatral. Fonts socialistes expliquen que els grups parlamentaris de l'Assemblea de Madrid PSOE, Podem i Ciutadans han demanat sempre que s'obri a concurs aquest càrrec, però Cifuentes mai ha volgut.

PUBLICAT PER

http://cat.elpais.com/cat

15 DE JULIOL DE 2016

JACINTO ANTÓN

FOTO El director Àlex Rigola, en una imatge d'arxiu. GIORGIO ZUCCHIATTI

ENLLAÇ : http://cat.elpais.com/cat/2016/07/14/cultura/1468512349_448577.html

Marits i mullers al Monumental aquesta nit

Publicat per

http://culturamataro.cat

Àlex Rigola firma aquesta adaptació teatral del film homònim de Woody Allen de l'any 1992.

El director ja va portar Marits i mullers al Teatro de la Abadía de Madrid l'any 2013, i ara ha preparat la versió en català de l'adaptació de la pel·lícula de Woody Allen, considerada un dels millors guions del director i premiada pels BAFTA al Millor Guió Original.

Marits i mullers reflexiona sobre la complexitat de l'ésser humà mitjançant els conflictes de diferents relacions de parella fent-ne un retrat cru i obscè a través de l'humor. L'Andreu, escriptor i professor de literatura, i la seva dona, la Mònica, que treballa en una revista d'art, queden atònits quan s'assabenten que els seus millors amics, la Sandra i en Joan, aparentment una parella perfecta, han decidit separar-se. A partir d'aquesta notícia la parella es comença a plantejar si el seu matrimoni es basa en una relació sòlida.

+ info

Basat en un guió de Woody Allen

Traducció, adaptació i direcció: Àlex Rigola

Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva

Escenografia: Max Glaenzel

Vestuari: Sílvia Delagneau

Il·luminació: Maria Domènech

Ajudant de direcció: Carlos Briones

Cap de producció: Jordi Puig 'Kai'

Producció executiva: Titus Andrònic i Trànsit Projectes

Realització esceongrafia: Teatro de la Abadía

Confecció vestuari: Nené Fernández i Eugeni Caireta

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

Dissabte 30 de gener

21 h

Teatre Monumental

24 euros platea / 19 euros amfiteatre

Àlex Rigola se sumerge en la mente de Lorca en 'El Público'

publicat per

http://www.lavanguardia.com

15/12/2015 15:37

BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS)

El director teatral Àlex Rigola se sumerge en la mente del dramaturgo Federico García Lorca en 'El Público', un texto con el que el poeta granadino reflexionó sobre el teatro y el deseo y que llega al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) tras su exitoso paso por el Teatro La Abadía de Madrid.

El director teatral Àlex Rigola se sumerge en la mente del dramaturgo Federico García Lorca en 'El Público', un texto con el que el poeta granadino reflexionó sobre el teatro y el deseo y que llega al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) tras su exitoso paso por el Teatro La Abadía de Madrid.

En rueda de prensa en Barcelona, Rigola ha explicado este martes que es un texto con el que se tiene la posibilidad de "meterse en la cabeza" de un autor, que lo escribió en una época de plena crisis personal y artística, cosa que plasma a través de su imaginación en la obra.

La voluntad de sumergirse en la mente de Lorca no es solo del elenco artístico, sino que la propia escenografía de la Sala Gran del TNC quiere involucrar al espectador en el viaje de "un texto sin límites" que propone Lorca, ha explicado Rigola.

Rigola ha afirmado que es una pieza que trata de la deshonestidad personal y artística, del "hasta dónde se dan pasos" para cambiar, a través de un director de escena 'alter ego' del propio Lorca, y en el que también aparecen las pulsiones sexuales del dramaturgo.

Por la obra discurren una cuarentena de personajes, interpretados por más de una decena de personajes con Pep Tosar como el director de escena, en una pieza que Rigola ha definido como "un poema" en el que el espectador se tiene que dejar llevar.

Se ha mostrado convencido de que será una obra que recordará siempre "con una sonrisa", y ha alabado que los actores se hayan dejado llevar a ciegas y que el elenco fuera de escena haya podido desplegar sus conocimientos artísticos.

Tosar se ha preguntado qué pensaría Lorca de su propio texto, casi 80 años después de su asesinato, cuando fue una obra que entregó a Rafael Martínez Nadal para que se la guardara, y si aparecerá alguna versión perdida de 'El Público'.

El estreno de 'El Público' en el TNC, que se podrá ver desde este jueves hasta el 3 de enero, vendrá acompañado de un coloquio con el escritor cubano Abilio Estévez al finalizar la sesión del 18 de diciembre.

El público

publicat per

http://www.notodo.com

Teatro de la Abadía. Madrid

"¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro!", dice el protagonista. Y hay espectáculos imprescindibles. Obras que ponen sobre las tablas un universo tan irrepetible, perturbador y onírico que no hay más que acercarse al teatro para poder saber de qué estamos hablando. Para vivirlo. Y el montaje de Álex Rigola de El público (en el Teatro de la Abadía de Madrid) es una de estas funciones. Porque Rigola ha conseguido trasladar a escena de forma onírica pero perfectamente inteligible el complejísimo, surrealista y poco representado texto de Federico García Lorca (hubo hace años un montaje de Lluis Pasqual y el año pasado una versión operística). "Ahora no está preparado el público, pero seguro que en 10 o 20 años será un éxito", decía el autor.

Un escenario cubierto de tierra (con montañas de corcho triturado) y unas cortinas de brillantes tiras cercan a los personajes. Y un universo freudiano, una historia que se desarrolla en la mente de un director de escena que lucha entre el teatro convencional y el verdadero arte (el teatro al aire libre y el teatro bajo la arena), la represión y la libertad, la hipocresía burguesa y las pulsiones sexuales, todo espejo traslúcido de su homosexualidad y hablando del amor (erótico y artístico) como motor transformador y vital. Mil imágenes que navegan en este mar de arena, que acosan al director pugnando por salir a la superficie, como esos caballos a punto de descbocarse.

No hablaré mucho más sobre la función, porque hay que verla (aunque no sea apta para todos los públicos). Sólo decir que los elementos se conjugan mágicamente para crear una verdadera pieza de arte, desde el vestuario, hasta el diseño sonoro y de iluminación hasta la escenografía o un reparto en el que todos y cada uno de los intérpretes resultan perfectos para su papel (aunque, por poner un pero, tal vez el Director de Pep Tosar resulta algo apagado). Y si hay que destacar algo, podría ser ese cuadro de Julieta (interpretada por una increíble Irene Escolar) o el Solo del Pastor Bobo interpretado por Nao Albet y bailado por Laia Duran. Estremecedor. Un sueño hecho teatro, hipnótico y emocionante, que nos habla sobre el arte y el amor sin máscaras. Bravo por Lorca, bravo por Rigola, bravo por el equipo y por este poético, bellísimo y liberador El Público.

+ info

Nombre del montaje: El público

Disciplina: teatro contemporáneo

Director: Álex Rigola

Autor: Federico García Lorca

Reparto: Nao Albet, Jesús Barranco, David Boceta, Juan Codina, Laia Duran, Irene Escolar, María Herranz, Jaime Lorente, David Luque, Pau Roca, Pep Tosar, Jorge Varandela, Nacho Vera y Guillermo Weickert

Dirección: Àlex Rigola

Espacio escénico: Max Glaenzel

Iluminación: Carlos Marquerie

Vestuario: Silvia Delagneau

Espacio sonoro: Nao Albet

Colaboración dramatúrgica: Eleonora Herder

Ayudante de dirección: Carlota Ferrer

Dónde: Teatro de la Abadía

Dirección: Fernández de los Ríos, 42. Madrid

Hasta: 29.11

Horario:

De miércoles a viernes, 20:30 h. Sábado, 19 y 21:30 h.

Domingo, 19:30 h.

Precio: De 19 a 25 €.

Venta de entradas: www.teatroabadia.com

Marits i mullers

publicat per

http://www.somnisdeteatre.com

26/09/2015

Gema Moraleda

Woody Allen i Àlex Rigola. Àlex Rigola i Woody Allen. Sobre el paper, la proposta m’entusiasmava, dos noms que considero referents creatius units en el mateix muntatge. Feia molts mesos que maldava per no poder anar-ho a veure a Madrid (on es va estrenar al Teatro de La Abadía) quan vaig conèixer la notícia que La Villarroel l’estrenaria i, a més, amb un repartiment de luxe. Música per a les meves oïdes.

I no em va decepcionar. Al contrari, em va entusiasmar. Marits i mullers és un d’aquells textos cent per cent Woody Allen que analitza el matrimoni i les relacions de parella amb cruesa, ironia i des de tots els angles possibles. Seria fàcil muntar-lo a l’estil del cineasta de Nova York, recórrer a la interpretació clàssica a la que estem acostumats i vestir-lo d’una escenografia moderna i chic. Però no. Rigola tria el camí difícil i decideix fer seu el text, marcar una interpretació sòbria i muntar-lo al voltant d’una taula.

Aquesta darrera és, potser, la decisió més original de totes. Rigola posa l’escenari al mig de la sala i n’ocupa el centre amb una taula baixa. Encercla el perímetre amb sofàs on els actors es barrejaran amb públic i, en comptes de desenvolupar l’acció al centre de l’escenari, com és el normal, fa que tot es desenvolupi al voltant de la taula. No al centre, sinó a la periferia de l’escenari. I ho fa sense que els actors donin l’esquena a públic en cap moment ni aquest tingui la sensació que s’està perdent alguna cosa. Una autèntica filigrana escènica que no vaig percebre en el moment (estava massa submergida a la història) sinó uns dies més tard, mentre pensava en el muntatge.

El repartiment, com deia, és de luxe. A part dels meus admiradíssims Joan Carreras i Andreu Benito, fidels escuders del director en tots els seus darrers muntatges, trobem també unes esplèndides Mònica Glaenzel, Sandra Monclús i Mar Ulldemolins. Tanca el repartiment Lluís Villanueva, en un paper molt allunyat del seu recordat personatge de Plats Bruts. Tots sis ens regalen interpretacions sòbries i contingudes, fins i tot en els moments més còmics, que busquen en tot moment la complicitat del públic. Un repartiment molt ben compenetrat que, sobre aquest escenari despullat, carrega amb el pes de la funció sobre les seves espatlles.

Marits i mullers no és un text amable ni una comèdia fàcil. És divertit, molt, però també planteja interessants reflexions sobre què significa compartir la vida amb algú, estimar, desitjar o estar enamorat, i la posada en escena d’Àlex Rigola permet que el missatge arribi al públic amb tota la força i intel·ligència que desplega Woody Allen en la seva feina.

Més que recomanable, imprescindible.

Marits i mullers

Basada en el guió de: Woody Allen. Direcció: Àlex Rigola. Repartiment: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Coproducció: Heartbreak Hotel, Teatro de La Abadía, Trànsit Projectes i La Villarroel.

Sala: La Villarroel. Data: 20/09/2015. Fotografia: (c) Projecte Fonamentum.

El talent de Woody Allen convertit en obra de teatre

publicat per

http://lameva.barcelona.cat

7 de setembre de 2015

Àlex Rigola adapta "Marits i dones", del 16 de setembre al 18 d'octubre a la Villarroel

La pel·lícula ens va encantar, i la tornaríem a veure qualsevol dia, encara que sigui de 1992. "Marits i mullers" deslliga un dels millors guions de Woody Allen, en un film on el pes interpretatiu recau sobre les seves pròpies espatlles, i les de la formidable Mia Farrow.

Atrevir-se a oferir una versió diferent, canviant de format i d'actors, d'un guió tan efectiu com el de Woody Allen, requereix de molt talent. Àlex Rigola ja va portar aquest espectacle al Teatre de l'Abadia de Madrid el 2013, i ara estrena la versió en català per a La Villarroel.

En aquesta comèdia sobre les relacions de parella trobem a personatges com Andreu, escriptor i professor de literatura, i la seva dona Mònica, que treballa en una revista d'art. Andreu i Mònica no poden creure que els seus millors amics, Sandra i Joan, aparentment una parella perfecta, hagin decidit separar-se. A partir d'aquesta notícia, tots dos comencen a plantejar-se si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

+ info

http://www.lavillarroel.cat

"Marits i mullers"

Dies: del 16 de setembre al 18 d'octubre

Espai: La Villarroel

Preu: 24 €

Àlex Rigola: “Al teatre necessites el públic, però no t’ha d'esclavitzar”

publicat per

www.ara.cat

13 agost de 2015

Laura Serra, Barcelona

Àlex Rigola va tancar diumenge la tercera -i última, si no hi ha sorpeses- Biennal de Venècia de teatre com a director. En sis anys, l’ha girat com un mitjó: ha convertit un festival en un campus creatiu d’alt rendiment. Per això li han demanat que l’any que ve es dediqui a fer el traspàs al següent director, a qui demanaran que mantingui el format. Ja lluny dels canals, Rigola farà tres dies justos de vacances abans d’encarar-se als dos projectes més imminents, Marits i mullers (que anirà a La Villarroel al setembre) i El público de Lorca (que es veurà a l’octubre al Teatro de la Abadía i al desembre al Teatre Nacional).

¿Transformar la Biennal en un college amb grans mestres internacionals i joves artistes d’arreu del món ha donat més fruits que fer un festival convencional?

Molts més. Hem doblat els espectadors amb una tercera part del pressupost, que és el que em va quedar a mi [1 milió d’euros a l’any], i el festival s’ha posicionat de manera més forta en l’ecosistema internacional, per la seva especificitat: hi ha espectacles de grans mestres i workshops. Ells ho aprofiten per investigar i nosaltres volem que transmetin els seus coneixements. Al món no hi ha cap altre lloc on un artista que ja està format pugui tenir un input de coneixements tan potent. Tampoc no hi ha cap festival que en dues setmanes tingui una programació de tan alt nivell.

¿S’ha de revisar el format de festival que només exhibeix?

No. Jo vaig buscar aquest format analitzant què havia de ser i què podia donar la Biennal. Teníem un problema d’ocupació baixa, perquè el ciutadà venecià està treballant tot el dia en serveis. D’altra banda, és una ciutat petita, de 50.000 habitants, però té dues universitats. No és perquè sí: fora del centre, la ciutat és confortable i apta per a la concentració i l’estudi. No en va Stravinsky hi va anar, i Donna Leon i Yasmina Reza hi tenen casa, no és una qüestió romàntica. En tercer lloc, és una ciutat internacional amb 23 milions de visitants a l’any. Això em va donar les pistes del que podia ser. Volia que la Biennal de Venècia estigués a l’altura del festival de Nàpols o RomaEuropa però amb un presupost molt més petit.

Al dream team d’aquest any hi havia Oskaras Koršunovas, Christoph Marthaler, Falk Richter, Thomas Ostermeier, Lluís Pasqual, Romeo Castellucci... Què tenen en comú els grans creadors europeus?

Que són molt diferents. Cadascun té el seu llenguatge personal, una forma de narrar i comunicar-se amb l’espectador. Pots reconèixer la seva pinzellada. És una cosa en què crec. I això és molt difícil de transmetre teoritzant si no és estant a prop d’ells. Per això els work-shops sempre són molt pràctics.

Els catalans Agrupación Señor Serrano van rebre el Lleó de Plata a la innovació i ho van aprofitar per denunciar la manca de suport i la seva precarietat.

Amb la crisi, han desaparegut a Espanya i a Catalunya els espais i les ajudes a la creació d’aquest tipus de companyies. És evident que a una companyia de teatre de text, que arriba a més públic, li han continuat donant suport amb millors o pitjors condicions, però a les petites companyies que estan innovant o els ha desaparegut l’espai o les condicions de treball són molt penoses. Com que la desaparició és tan lenta, no te n’adones, però l’espectador deixa d’estar acostumat a veure-les i els artistes s’arribaran a rendir. No hem de deixar que aquestes companyies es perdin. I això té a veure amb les polítiques públiques. Hi ha molta indiferència davant del món cultural. Pensar a nodrir de coneixement els adults sembla que no és necessari ni prioritari i en realitat suposa una pèrdua de qualitat de l’ésser humà i, a la llarga, de les seves llibertats.

Has obert les portes a artistes catalans. Has sentit aquesta responsabilitat?

Sí, la sento. I ho he fet, sempre creient que eren artistes que estaven en el nivell, el moment i el lloc oportú per fer-ho, perquè no es girés en contra seu.

¿La Biennal et portarà a dirigir altres institucions?

Hi estic obert perquè també m’agrada, però en aquests moments no agafaria un Lliure, un Nacional o un CDN, un festival potser sí. No envejo ni un segon Lluís Pasqual i Xavier Albertí. Evidentment que et dóna unes possibilitats com a artista, però tu has de donar molt més, en un equipament d’aquestes dimensions. Jo ja vaig donar la meva dosi. Vaig deixar el Lliure per dues raons. Una personal, per la meva carrera. I l’altra, perquè penso que en una institució o festival, més de 8 o 10 anys no hi ha d’estar ningú, del maquinista al director.

Deixar el Lliure et va alliberar per anar per camins més abstractes. Semblava que fessis obres com Rock’n’Roll i Nixon-Frost pel fet que eres al Lliure.

Hi ha una cosa malaltissa amb aquests equipaments, que és l’índex d’ocupació. És el que et demana la gent que té poc coneixement d’arts escèniques. I això acaba sent malaltís. I malgrat que a mi m’agradés fer Rock’n’Roll, hauria preferit anar per camins més incerts, que m’he pogut permetre després per lliure. Ensopegar és molt important en aquesta carrera. Jan Lauwers deia que “L’art és allò que hi ha entre dos errors”.

És fàcil anar de freelance ?

No és fàcil. Has d’assumir certes responsabilitats, i ho trobo bé. Per exemple, anar a taquilla. Però les estructures no estan fetes per ajudar les companyies, sinó més a les empreses privades. Es col·loca tothom en un mateix sac, però es dóna molts més diners a les empreses privades que a les companyies, que són entitats artístiques tancades i amb una línia. Què vol dir això? Que si bé els polítics van canviant cada quatre anys, hi ha una sèrie d’empreses privades que porten més de 20 anys repartint diners públics i decidint quins artistes i companyies els han de rebre. És pervers. Als llocs d’Europa on es produeix el teatre més interessant, a Bèlgica, Alemanya i França, el territori públic i privat està més diferenciat.

Parlem de produccions concretes. Quin regust t’ha deixat Incerta glòria ?

Boníssim. Per haver fet l’adaptació de la novel·la i haver aconseguit ser molt fidel a l’original. Per haver arribat a un espectador no avesat a la literatura. I per la connexió amb una nova generació d’actors molt més joves, amb els quals m’he sentit molt confortable. He pogut anar pels camins que em venia de gust. Hi ha hagut diversitat d’opinions, però la gent que tenia més coneixement de la novel·la li ha posat més que un aprovat.

El següent gran repte serà El público de Lorca. Quan i per què l’esculls?

Vaig quedar enamorat de la peça ja a l’Institut del Teatre. D’entrada sembla de gran complexitat, críptica, pel simbolisme, però després tothom acaba trobant el jeroglífic per resoldre’l; Lorca ha acabat esdevenint poeta del poble. Però és un espectacle que demana que l’espectador estigui a la seva altura. En el fons és com fer un viatge dins el cap de Lorca: veus tot el que li preocupa i el remou. A mi em toca de molt a prop perquè sóc en un equador de vida i em plantejo com vull viure el que em queda, que és menys que del que he viscut. En resum, va sobre l’honestedat, tant a nivell artístic com personal: ¿he fet el que volia? ¿Fins on m’he permès ser lliure i tirar endavant amb el que creia? ¿O m’he amagat? Al teatre necessites el públic, no el vols perdre, però això no t’ha d’esclavitzar. Sempre has d’estar en una corda fluixa molt perillosa. I en aquests malabarismes és on està Lorca. Però l’obra no veurà mai la llum, perquè ell mateix es va censurar. Trenta anys després de la meravellosa producció de Fabià Puigserver, Frederic Amat i Lluís Pasqual, m’envalenteixo... i me la deixen fer, cosa que ja és excepcional.

El projecte més immediat serà Marits i mullers , una comèdia de parelles de Woody Allen. A Madrid va ser un èxit.

De l’amor en tenim dos referents, el que hem viscut a casa i el que hem vist i llegit. Però els llibres i pel·lícules aborden la temàtica en les seves tensions, en l’enamorament i al final. Però la resta no ens l’han explicat, i no es comenta gaire entre parelles amigues. Per exemple, del sexe que tens al cap de 15 anys, no se’n parla. Woody Allen ho posa tot sobre la taula. És divertidíssima i descarnada, sobretot perquè d’una manera o altra t’hi veus. És una obra que em venia de gust i un text que defenso moltíssim, també per com l’hem fet: teatre d’actor, molt proper. Necessito combinar espectacles i sortir d’un terreny més poètic i dramàtic.

Alex Rígola dirigirá "El público" en La Abadía, que retoma sus éxitos de 2015

publicat per

http://www.lavanguardia.com

30 de juny de 2015

Madrid

(EFE)

El teatro de La Abadía estrenará en octubre la versión que dirige Alex Rígola de la obra de García Lorca "El público", una coproducción entre el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) y el coliseo madrileño, que recupera para la próxima temporada sus mayores éxitos en esta, "Medea", "Edipo Rey" y "Entremeses".

Según ha informado hoy en una nota el teatro que dirige José Luis Gómez, en los primeros meses de la próxima temporada, La Abadía estrenará "El público" el 28 de octubre y estará en escena hasta el 29 de noviembre, para pasar al TNC a partir del 17 de diciembre.

Ese proyecto se inscribe en el eje que La Abadía pretende para 2015/16, es decir, en "el esplendor y la dificultad creativa en la España de los años 30 y el Renacimiento".

Norbert Martínez dirigirá el texto de Gemma Brió "Liberto", en el que una madre relata cómo pasa de la explosión de felicidad que le produce saber que está embarazada a la conclusión de pensar que lo mejor que le puede pasar a su hijo es morirse, una historia que fue una de las grandes sorpresas de la pasada temporada en Barcelona.

Amancio Prada estrenará en diciembre "La voz descalza", a partir de textos de Teresa de Jesús y de Juan de la Cruz. Serán cuatro conciertos en los que el cantautor enlazará la poesía de los místicos con sus propias creaciones.

Las tres producciones que mejor funcionaron la temporada que ahora concluye en La Abadía volverán en la próxima y será "Medea" la que inaugure la nueva sesión, el próximo 11 de septiembre.

Le seguirá, a partir del 16 de septiembre, "Edipo Rey" y "Entremeses" lo hará desde el 22 de diciembre.

La Abadía estrenará en diciembre "Vuelos", el nuevo espectáculo de la compañía de danza contemporánea Arcaladanza. 

Àlex Rigola dirigirà 'El público', de Lorca, al TNC

publicat per

www.elperiodico.cat

11 de juny de 2015

Marta Cervera

Emma Vilarasau protagonitzarà 'Victòria', la nova obra de Pau Miró, i Julio Manrique serà 'Don Joan', de Molière

Una versió musical de 'Molt soroll per no res' i 'El professor Bernhardi', d'Arthur Schnitzler, seran altres plats forts del 2015-16

Àlex Rigola, un dels plats forts de la nova temporada del TNC, en un carrer de Barcelona.

Àlex Rigola tornarà la temporada que ve al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), aquesta vegada a la Sala Gran, per enfrontar-se al seu primer text dramàtic d'un autor espanyol: 'El público', de Federico García Lorca. Rigola comptarà amb Nao Albet, David Boceta, Ferran Carvajal en el repartiment, entre altres, per donar vida a aquesta gran obra del segle XX, on l'autor realitza una apassionada reflexió sobre el món del teatre i el seu poder transformador.

La de Rigola és una de les novetats de la programació que aquest any porta per lema 'teatre de tots i per a tots'. Xavier Albertí, director del TNC, vol arribar al nombre més gran de públic possible amb una programació diversa que inclou comèdia, drama, obres multidisciplinàries, noves dramatúrgies i clàssics. I proposa per a això un ampli ventall d'ofertes pel que fa a preus per adaptar-se a qualsevol butxaca. Una tarifa plana permet per 99 euros veure tots els espectacles de la temporada, que representa 6,2 euros per espectacle. I els menors de 35 anys poden aconseguir-lo per 69 euros.

Entre els encàrrecs a alguns dels noms més destacats del panorama teatral català destaca l'aposta per Pau Miró ('Els Jugadors', trilogia 'Búfals, Lleons, Girafes'). L'autor  estrenarà 'Victòria', un drama amorós ambientat en els anys 50 protagonitzat per Emma Vilarasau.

Shakespeare&Cole Porter

Altres plats forts a la Sala Principal del TNC són una versió musical de 'Molt soroll per no res', de Shakespeare, firmada pel duo Manu Guix i Àngel Llàtzer. Estarà inspirada en el cine americà dels 50 i comptarà amb melodies de de Cole Porter.

I el mateix Albertí s'encarregarà d'estrenar a Catalunya 'El professor Bernhardi', d'Arthur Schnitzler amb un repartiment on figuren Lluís Homar, Joel Joan, Manel Barceló i David Bagés, entre altres. L'obra, estrenada a Berlín el 1912, explora l'antisemitisme a Centreeuropa. Va estar prohibida a Àustria durant molts anys.

Dones lluitadores

A la Sala Petita obrirà la temporada Carme Portacelli amb 'Nomé són dones', un muntatge interdisciplinari que rendeix homenatge a les dones fetes presoneres en la guerra civil. La coreògrafa i ballarina Sol Picó, la cantant i compositora Maika Makovski i l'actriu Míriam Iscla són les encarregades de mostrar cinc dones que van patir a les presons espanyoles per defensar els seus ideals.

'Maria Rosa', un clàssic d'Àngel Guimerà, serà revisat per Carlota Subirós amb Mar del Hoyo com a protagonista. Molts aspectes de l'obra, que retrata la precarietat laboral del món obrer d'una altra època i les injustícies socials, són extrapolables a la societat actual.

Julio Manrique serà 'Don Joan'

'Don Joan', de Molière, permetrà veure Julio Manrique en el rol del llibertí més famós de la història del teatre. La posada en escena, dirigida per David Selvas, revisa des d'una òptica actual la figura del seductor amb un repartiment en què figuren Anna Azcona, Cristina Genebat, Lluís Marco i Manel Sans, entre altres.

Un altre clàssic, 'La Gavina', de Txékhov, acomiadarà la programació de la Sala Petita. Pep Tosar s'hi inspira per oferir 'Qui bones obres farà'.

INCERTA GLÒRIA A LA SALA PETITA DEL TNC

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.

(Joan Sales, Incerta glòria)

+ INFO

SALA PETITA

DEL 20/05/2015 AL 14/06/2015

WWW.TNC.CAT

Rigola “acaricia” ‘Incerta glòria’

publicat per

www.ara.cat

12 de maig de 2015

Laura Serra

El director ultima al TNC la primera adaptació de la gran novel·la de la Guerra Civil de Joan Sales

 “La senzillesa és el camí més llarg”, adverteix Àlex Rigola, com si fos un aforisme xinès, als nou intèrprets d’ Incerta glòria que estan asseguts en fila a la platea de la Sala Petita, preparats per començar l’assaig. Són gairebé les quatre de la tarda i faran el passi de l’obra de cap a peus: més de tres hores en tres actes. Els queda una setmana: estrenen al Teatre Nacional el dimecres 20 de maig. “Que l’inici sigui més desenfadat, no tanta densitat, Nao [Albet]. Si ja comencem carregats, no hi haurà color”, li diu a l’actor, que interpreta en Lluís de Brocà, el primer dels tres joves amics que Joan Sales va imaginar combatent al front d’Aragó -juntament amb el seminarista Cruells (Marcel Borràs) i l’excèntric visionari Juli Soleràs (Pau Roca), tres orfes a qui la guerra se’ls entravessa en plena joventut, com li va passar al mateix Sales- mentre a la rereguarda la misèria i la gana ho corcaven tot.

El director Àlex Rigola ha sigut el màxim de fidel possible al text original, però sent conscient que “només pots acariciar la novel·la”. “Cada pàgina té tant material que donaria per dies i dies. Per a mi, és una obra filosòfica, amb reflexions sobre el sentit de la vida. Woody Allen també fa justament això, donar-li un valor molt més pròxim a nosaltres a les grans preguntes que ens fem. Preguntes que ens faríem passat l’equador de la nostra vida i no als 25 o 26 anys, com els protagonistes, però la guerra i la possible proximitat de la mort fan de catalitzador. De sobte, trobar-te amb una arma a la mà no havia de ser fàcil”, explica. En Cruells ho planteja així: “¿Ens podrem mirar a la cara, després d’això?” I Soleràs afirma en un altre moment: “El que vindrà després d’aquesta guerra serà la nàusea”.

Tres anys ha trigat Rigola a escriure l’adaptació d’una obra totèmica -com ho era la 2666 de Roberto Bolaño, que va aixecar amb gran èxit el 2007-, de la qual els especialistes han escrit epítets com que és la gran novel·la de la Guerra Civil, una de les millors obres de la literatura catalana, o fins i tot de la novel·la europea del segle XX. El director ha eliminat subtrames i personatges, però està convençut que “el material és tan ric que el que queda segueix sent de molta grandesa”. I afegeix amb ironia: “En aquest cas per a mi serà una sort que en aquest país es llegeixi molt poc; sé que la majoria dels espectadors no hauran llegit la novel·la”.

Una guerra familiar

L’exdirector del Teatre Lliure va llegir Incerta glòria fa una dècada. Les històries de la Guerra Civil fins llavors les havia sentit en boca del seu avi, que havia estat amb la Lleva del Biberó al front de l’Ebre, i de la seva àvia, llavors tot just la jove xicota que patia des de la distància, a Barcelona. “Els juliols me’ls passava amb ells i cada tarda, passejant per la platja de Castelldefels, l’avi me n’explicava un capítol”, recorda.

La novel·la, però, s’eleva “molt més enllà” de la narració dels fets, reconeix Rigola. És evident que per a Joan Sales (1912-1983), que va arribar a comandant de l’exèrcit republicà i després es va exiliar, la guerra va ser la gran experiència de la seva vida. Però, segons el director, a Incerta glòria va utilitzar-la “de context i catalitzador” per parlar de l’amor, l’odi, la lleialtat, l’absurditat, la fe, la mort. Rigola li compra les preguntes existencialistes però no tant les respostes, que s’aproximen al cristianisme. Fins i tot l’obra podria extirpar-se del context de la guerra, que Sales explica des d’una òptica no maniqueista però tampoc imparcial: ell formava part dels vençuts. “Sense oblidar què representa el bàndol feixista, no perdona el bàndol republicà”, diu Rigola.

Malgrat ser una història sobre el passat recent del país, és la primera en què Rigola es desprèn dels seus companys de generació -bé, queden els incondicionals Joan Carreras i Andreu Benito- i treballa amb una companyia més jove, que va reunir a través d’un càsting, tot i que els escollits tenen llargues trajectòries escèniques.

Darrere les passes de Juli Soleràs

Per al neòfit i l’expert en Sales, la posada en escena serà sorprenent -per cert, l’any que ve se’n rodarà una altra: l’adaptació cinematogràfica que farà Agustí Villaronga ( Pa negre )-. Rigola ha agafat la versió definitiva del 1971 i ha mantingut l’estructura original: en les dues primeres parts, les cartes d’en Lluís des del front i de la Trini (Mar Ulldemolins), la seva dona, des de Barcelona, i en la tercera, les memòries d’en Cruells. Passa del cor poètic de nou veus al monòleg, amb els ballarins Toni Mira (Nats Nus) i Laia Duran (La Veronal) fent-hi una aportació plàstica mentre retronen uns canons, els esquelets dels morts seuen en un sofà i el camp de batalla es converteix en un rectangle terrós al centre de l’escena. Però l’acció va a remolc de la gran figura de Soleràs, “un personatge que et supera -diu Rigola-, que no pots controlar perquè és més intel·ligent que tu; un diamant”.

Àlex Rigola: “Un teatre públic ha d’oferir a les minories el teatre que volen veure”

publicat per

http://www.nuvol.com

16 de gener de 2015

Aída Pallarès. Barcelona. 

  

El director Àlex Rigola ha obert el 7è Cicle Vis à Vis al Museu Europeu d’Art Modern. Un cicle de xerrades promogut pel club TR3SC, que convida personatges reconeguts del món de la cultura i acompanya la paraula amb un tast de vins de diversos cellers de la geografia catalana.

Vis à Vis amb Àlex Rigola. © Noemí Roset

Quantes vegades, al llarg de la temporada, reflexionem sobre el teatre que tenim? Quantes vegades ens dediquem a mirar la cartellera teatral i, perquè sí, la comparem amb les de Londres, Berlín o París? És més, podem competir-hi? Àlex Rigola ho té clar: no, no podem. Actualment no tenim la mateixa qualitat teatral. Rigola va començar la xerrada Vis à Vis del club TR3SC parlant d’una de les claus a tenir en compte a l’hora de programar: analitzar l’entorn. En el cas de Venècia, explicava, has de saber que és una ciutat dedicada exclusivament al turisme i, per tant, el públic potencial de la Biennale és internacional.

Ara bé, amb el Teatre Lliure, per exemple, també s’havien de tenir en compte altres factors: l’any 2003, quan Rigola en va ser nomenat director, el teatre de Montjuïc s’havia convertit, amb totes les de la llei, en un teatre públic i, per tant, necessitava personalitat pròpia. “El Lliure havia de marcar el tarannà de les arts escèniques d’un territori. No podia ser ‘café para todos’”, va explicar, i, tot seguit, va afegir: “Quan tu programes has de comptar amb els artistes de la teva ciutat, però voler donar-los feina a tots és anar pel camí equivocat.”

I el públic? Quin paper hi juga en tot això? “Hi ha gent que vol veure allò que s’ha fet tota la vida i aquests són, precisament, la majoria d’espectadors del nostre país”, diu Rigola. Per tant, i evitarem posar exemples coneguts per tothom, triomfa el que triomfa. Sovint hi ha excepcions, sí, però quantitat i qualitat no sempre van de la mà. I, segons Rigola, “en teatre poden arribar a ser contraris”. És a dir: un teatre que tingui un públic minoritari no significa que sigui pitjor, ni de menys qualitat.

En aquests moments, Agrupación Señor Serrano és a Nova York amb el muntatge Brickman Brando Bubble Boom. Un espectacle que a Barcelona, la seva ciutat natal, amb prou feines s’ha pogut veure. I no parlem, ja, de fer temporada estable. És evident que un muntatge made in Serrano no té (suposem) massa espectadors, però, per Àlex Rigola, “un teatre públic ha d’oferir a les minories el teatre que volen veure”. Un teatre per als qui, com ell, van a veure un espectacle per posar-se davant del mirall, buscar-se a si mateixos i continuar preguntant-se coses.

Àlex Rigola porta Shakespeare a la Factory de Warhol per obrir temporada a Düsseldorf

publicat per

www.ara

20 de setembre de 2014

Situa 'Somni d'una nit d'estiu' a l'avantguardista, lliure i excèntric col·lectiu artístic de mitjan anys 60

foto : La companyia de Rigola a Düsselforf/ SEBASTIAN HOPPE

Àlex Rigola obre la temporada del Düsseldorfer Schauspielhauss dirigint 'Ein Sommernachtstraum' ('Somni d'una nit d'estiu') de William Shakespeare aquest dissabte, 20 de setembre. El director situa l'obra a la Factory d'Andy Warhol del 1968, amb la Velvet Underground fent un concert i una parella d'enamorats que s'escapen d'un centre psiquiàtric. Oberon és Andy Warhol (interpretat per Sven Walser), Titània és John (la parella de Warhol en aquella època, interpretada per Edgar Eckert), Puck és Malanga (l'assistent i director de moltes de les pel·lícules de Warhol, interpretat per Moritz Fuhrman).

La Factory dels 60 a Nova York és el mirall directe del bosc shakespearià amb la seva bogeria, estranyesa, intoxicació i aquell esperit lliure, noctàmbul i ple de sexualitat sense complexos. Ballarins, cantants, actors, estrelles porno, 'drag queens', músics, directors de cinema i lliurepensadors es reunien a la Factory, ajudaven Warhol en les seves serigrafies i litografies, actuaven a les seves pel·lícules i creaven l'ambient que va convertir la Factory en una llegenda. És en aquest ambient, vigoritzant i destructiu a parts iguals, ple de visionaris i d'addictes a la part fosca de la vida, on les drogues i les passions somiaven mons, on les persones cultes, hilarants i desesperades es trobaven en la seva recerca de satisfacció, plaer i emoció.

El policía de las ratas de Àlex Rigola

Sobre un text de Roberto Bolaño

Teatre Monumental de Mataró

divendres 7 de març de 2014

21.00 hores

publicat per

www.mataro.cat

6 de març de 2013

La temporada estable de teatre presenta el nou espectacle del director Àlex Rigola, El policía de las ratas.

Aquest és un thriller, una història detectivesca sobre la diferència i sobre l’art. Una comunitat de rates. L’obra és un relat dur i cruel sobre el submón de les clavegueres, un reflex de la nostra societat desgastada i la seva alienació. La història d’un detectiu solitari darrere d’un assassí en sèrie, la història d’un clam a la diferència i la individualitat sota la mirada creativa d’un autor tan trencador, influent i imprescindible com Bolaño.

Fitxa artística

Autor: Roberto Bolaño

Direcció i dramatúrgia: Àlex Rigola

Intèrprets: Andreu Benito i Joan Carreras

Ajudant de direcció: Jordi Puig “Kai”

Escenografia: Max Glaenzel i Raquel Bonillo

Després de l'espectacle es farà un col·loqui amb membres de la companyia, dirigit per Pere Riera, dels Amics del Teatre Monumental.

Podeu veure un reportatge de l'espectacle aquí

Venda d'entrades

Preu: 17 € platea; 14 € amfiteatre

Punts de venda: a les oficines de Cultura (carrer de Sant Josep, 9) de dilluns a divendres de 9 a 14 h i de dimecres a divendres de 18 a 20 h.

Telentrada de Catalunya Caixa 902101212 i a totes les oficines de Catalunya Caixa. A la taquilla des d'una hora abans.