PER ISABELLE
HUPPERT
Actriu
francesa.
Vet aquí que ja fa 55 anys que per
primavera es du a terme el Dia Mundial del Teatre.
Un dia; és a dir 24 hores que comencen pel teatre No i el Bunraku, que passen
per l’òpera de Pequin i el Kathakali, romanen entre Grècia i Escandinàvia,
d’Èsquil a Ibsen, de Sòfocles a Strinberg, entre Anglaterra i Itàlia, de Sarah
Kane a Pirandello, i també a França entre d’altres, on som, i on París és,
malgrat tot, la ciutat que més companyies estrangeres acull.
Tot seguit les nostres 24 hores ens porten de França a Rússia, de Racine i
Molière a Txékhov, i creuen l’Atlàntic per acabar en un campus californià, on
uns joves reinventen probablement el teatre. Perquè el teatre sempre
ressuscita. Només està fet de convencions que sempre hem de desmuntar. És així
que es manté viu.
El teatre té una vida trepidant que desafia l’espai i el temps. Les obres més
contemporànies s’alimenten dels segles passats, els repertoris més clàssics es
tornen moderns cada vegada que els muntem de nou.
Un Dia Mundial del Teatre, no és evidentment un dia qualsevol en el sentit de
les nostres vides diàries. Dóna una nova vida a un immens espai-temps, i per
evocar l’espai-temps, voldria donar veu a un dramaturg francès, tant genial com
discret, Jean Tardieu. Diu així: “Per l’espai, ens pregunta quin és el camí més
llarg d’un punt a l’altre… pel temps, ens suggereix mesurar en dècimes de segon
el temps idoni per pronunciar la paraula “eternitat”. Per l’espai-temps també
diu: “Fixeu amb la vostra ment, abans d’adormir-vos, dos punts qualsevols de
l’espai i calculeu el temps necessari, en somnis, per anar de l’un a l’altre.”
És la paraula “somni” el que més m’agrada. Sembla que Jean Tardieu s’ha trobat
amb Bob Wilson.
També podem resumir el nostre Dia Mundial del Teatre recordant Samuel Beckett,
qui fa dir a la Winnie amb el seu estil expeditiu. “Oh, quin bon dia haurà
estat”.
Pensant en aquest missatge que m’han fet l’honor de demanar-me, he recordat
tots aquests somnis de totes aquestes escenes. Així no arribo tota sola a
aquesta sala de la UNESCO. Tots els personatges que he interpretat a l’escenari
em fan companyia, papers que et penses que deixes quan s’ha acabat, però que
tenen dins teu una vida subterrània, llesta per ajudar o destruir els papers
que vindran després: Fedra, Araminta, Orlando, Hedda Gabler, Medea, Merteuil,
Blanche Dubois…
També m’acompanyen tots els personatges que he apreciat i aplaudit com a
espectadora, i ara sóc part del món sencer. Sóc grega, africana, síria,
veneciana, russa, brasilera, persa, romanesa, japonesa, marsellesa,
nova-yorkina, filipina, argentina, noruega, coreana, alemanya, austríaca,
anglesa, del món sencer de veritat. La mundialització de veritat, és aquí.
El 1964, amb motiu del Dia Mundial del Teatre, Laurence Olivier va anunciar que
després de més d’un segle de lluita, per fi havien creat un teatre nacional a
Anglaterra, que ell, immediatament volia que fos un teatre internacional, com a
mínim pel seu repertori. Ell sabia que Shakespeare pertanyia a tothom, a tot el
món.
Em va agradar saber que el primer missatge del dia mundial del teatre el 1962
va ser confiat a Jean Cocteau, assenyalat com l’autor, ja se sap, d’ “Una volta
al món en 80 dies”. Vaig fer la meva volta al món de manera diferent, ho vaig
fer en 80 espectacles i 80 pel·lícules. Parlo també de pel·lícules perquè no
trobo cap diferència entre actuar al teatre i actuar al cinema, cosa que
sorprèn cada vegada que ho dic, però és veritat, és així. Cap diferència.
Parlant aquí no sóc jo mateixa, no sóc una actriu, només sóc una de tantes
persones gràcies a les quals el teatre segueix existint. És una mica el nostre
deure. I la nostra necessitat: Com dir-ho: No fem existir el teatre, sinó que
és gràcies a ell que nosaltres existim. El teatre és molt fort, resisteix,
sobreviu a tot, a les guerres, a la censura, a la falta de diners. Només cal
dir «l’escenografia és un espai buit en una època indeterminada» i posar-hi un
actor. O una actriu. Què farà? Què dirà? Parlaran?
El públic espera, ho sabrà, el públic sense el qual no hi ha teatre, no ho
oblidem mai. Una persona en el públic, és un públic. Sense massa cadires
buides, però! Excepte amb Ionesco… Al final la vella diu: “ Sí, sí! Morim en
plena glòria… morim per entrar a la llegenda… Almenys tindrem el nostre
carrer…”
Ara fa 55 anys que existeix el Dia Mundial del Teatre. En 55 anys sóc la
vuitena dona a qui s’ha demanat de pronunciar un missatge, vaja, no sé si la
paraula missatge és apropiada. Els meus predecessors (es requereix el gènere
masculí!) parlen, referint-se al teatre, d’imaginació, de llibertat, dels
orígens, van evocar la multiculturalitat, la bellesa, les preguntes sense
respostes…
El 2013, només fa 4 anys, Dario Fo va dir: “l’única solució a la crisi, és
l’esperança d’una gran caça de bruixes contra nosaltres, sobretot contra els
joves que volen aprendre l’art del teatre: així naixerà una nova diàspora
d’actors, que segurament trauran d’aquest entrebanc uns beneficis inimaginables
per a una nova representació.
“Els beneficis inimaginables”; aquí tenim un bon reclam digne d’existir en un
programa polític, què us sembla? Estant a París poc abans d’unes eleccions
presidencials, suggereixo als que semblen tenir ganes de governar-nos de
considerar els “beneficis inimaginables” que aporta el teatre. Però sense caça
de bruixes.
El teatre per mi, és l’altre, és el diàleg, és l’absència d’odi. L’amistat
entre els pobles, no sé massa què vol dir, però crec en la comunitat, en
l’amistat dels espectadors i dels actors, en la unió de tots els que el teatre
reuneix, els que escriuen, els que el tradueixen, els que hi posen llum, que el
vesteixen, el decoren, els que l’interpreten, els que el fan, els que hi van.
El teatre ens cuida, ens protegeix… Crec que ens estima… tant com nosaltres
l’estimem…
Tinc records d’un vell regidor de la
vella escola, qui abans d’aixecar el teló, als bastidors, deia cada nit amb una
veu decidida “Place au théatre!”,
Aquesta serà l’última paraula.
Gràcies.
