‘Infàmia’ tanca bé la temporada del Monumental
Si l’última obra del dramaturg i professor canetenc Pere
Riera no tingués prou mèrits –que en té de sobres– aquest Primer de Maig el
públic de Mataró i la seva demostrada indulgència n’hauria pogut afegir un
altre: haver tancat satisfactòriament la programació del Monumental en una
temporada de balanç irregular. Estrenada amb èxit a començaments de l’any
passat a La Villarroel de Barcelona, ‘Infàmia’ és una peça d’encàrrec que Riera
va concebre per al protagonisme d’Emma Vilarasau, a qui ja havia dirigit anteriorment
en dos altres textos seus que els espectadors mataronins poden recordar perquè
també es van veure al Monumental: ‘Desclassificats’, la primavera del 2011 i
‘Barcelona’, la tardor del 2013.
Ara ‘Infàmia’ ha reprès les representacions i està fent
una extensa gira amb dos canvis respecte al repartiment inicial. Al costat de
la Vilarasau i de Francesc Ferrer, que continuen i s’hi llueixen, Jordi Bosch
relleva Jordi Boixaderas i Mar Ulldemolins substitueix Anna Moliner. I s’ha de
dir que, bo i els matisos interpretatius propis de cadascú, les dues
incorporacions fan igualment el pes.
Rigor i implicació professional
Seguint una certa tradició de teatre que tracta de
teatre, a ‘Infàmia’ Pere Riera du a terme un bon exercici d’escriptura i de
direcció per plantejar interrogants i fer una introspecció aguda al món de
l’escena. Ho fa presentant-nos l’Eva, una actriu experimentada i reconeguda,
que poc després de la mort del seu marit va decidir abandonar inopinadament els
escenaris en un moment àlgid de la seva carrera. Dedicada des d’aleshores a
impartir classes particulars d’interpretació, té d’alumnes l’Aleix i la Sara,
un actor i una actriu joves que malden per fer-se un lloc a la professió.
Conscient de la traça insuficient d’un i l’altra, Eva els fa assajar
repetidament unes seqüències de ‘Hamlet’ amb una severitat càustica plena
d’al·legats a les exigències de la vocació teatral, un rigor que sembla
respondre a les seves conviccions didàctiques però que té també regust de
frustració.
Quan en aquestes classes apareix per sorpresa en Toni, un
actor veterà que vol convèncer l’Eva perquè torni a actuar amb ell, quedaran
explicitades quatre maneres d’encarar les vivències, les expectatives i les
contradiccions que es donen entre els que tenen per ofici l’art de la ficció
escenificada, sobretot pel que fa a la implicació personal i vital.
Comèdia convincent
Una trama amb aquests ingredients podia comportar el
parany d’acabar essent un producte críptic, massa exclusiu per als iniciats en
la cosa teatrera. Però no. L’autor ha construït una comèdia hàbil i convincent,
amb vivesa en els diàlegs, que sap dosificar situacions i que arriba la mar de
bé a tota mena de públics.
El joc amb dos personatges tan populars com Hamlet i
Ofèlia i el calat que permeten els fragments de text presos a Shakespeare són
un recurs que no falla. Ara bé, amb la mateixa gràcia Riera no s’està
d’afegir-hi picades d’ullet, interioritats i anècdotes de l’univers peculiar de
la faràndula que permeten ser llegides amb el codi que li és propi. Com tampoc
no passa de llarg de l’oportunitat d’incloure-hi pinzellades que evoquen amb
subtilesa Ibsen, Benet i Jornet o Louis Jouvet, entre d’altres.
Tot plegat, embolcallat adequadament amb un conjunt
d’elements escenogràfics sobris i plens de simbolisme, permet concloure que
‘Infàmia’ constitueix una proposta de qualitat demostrada.
Publicat per
Comas Soler
