Jan Fabre fa una crònica grotesca de la seva
estimadíssima Bèlgica. La defineix com un forat negre perquè les voluntats dels
valons, els flamencs i els alemanys es mengen la unitat. Fins i tot els de
Brussel·les juguen a part. És un divertit camp de mines on ridiculitzar el
poder i el comportament humà. Jan Fabre fa catarsi de tots els tòpics. Des de
Jacques Brel, Manneken-Pis i els barrufets fins als musclos, les patates i la
xocolata. Però s’oblida d’en Tintín. Perquè la seva mirada de tenaç investigador,
de periodista que mai escriu una ratlla en les seves historietes, coincideix
amb aquesta crònica grotesca extenuant. Ell és Tintín.
Aquesta sàtira dels nacionalismes té translació a
Catalunya? És una pregunta obligada que ell obvia tant com pot. Certament, tot
té sàtira (bé que es comprova setmanalment en el Polònia) però, probablement,
els ressorts que usa Fabre no permetrien fer el mateix retrat a la Catalunya de
l’1-O o dels 11-S.
Fabre construeix un relat que no té aturador. Durant
pràcticament quatre hores. Se serveix dels quadres que pintors flamencs (Van
Eyck, El Bosch, Magritte...) han fixat a la retina dels museus europeus per
autodefinir-se. Diu què està prohibit, què és obligat i què es pot fer. I
aclareix que sempre és possible ser belga i alhora faltar a tota la normativa.
Vaja, un Groucho Marx en tota regla. El carnaval és l’altre element que ajuda a
quallar la línia. Perquè el seu retrat descarnat (amb postals potents, marca de
la casa) permet fer una crítica al poder. El mateix que fa ell amb el seu
espectacle ataca la política, però també els estaments socials. És sorprenent
la capacitat de netejar l’espai, habitualment brut de material que van
escampant els personatges, sigui a través de l’escombrada dels coloms o d’uns
vendavals amb fum que tenyeix l’escena en la boira de Londres.
Fabre defensa el teatre de l’esgotament físic. Entén que
hi ha una veritat que és útil per connectar amb l’espectador. Ara, el públic
pateix si ha d’estar tant temps sense poder estirar les cames. Els teatres no
estan preparats. (Per al seu Mount Olympus, de 24 hores, està molt assumit que
es prengui el repòs.) Probablement, avui, ja no és necessari aquest teatre del
límit físic. Sobretot gràcies a un repartiment d’actors molt bo. Capaços de
ballar, cantar, fer un monòleg de borratxo patriota o pixar a la dreta del
públic sense el menor pudor. Ni el primer Almodóvar en els temps de Pepi, Luci
Bom...
El comportament humà, hipòcrita, que amaga la maldat per
a la intimitat i que li agrada gastar el diner negre fàcil que va circulant per
la capital d’Europa, ensenya que aquesta Bèlgica és gairebé mediterrània. No
tindrà el sol per cremar-se la pell però la necessitat de sentir-se lliure i
d’actuar sense mesura està en l’ADN de la humanitat europea.
Belgian rules
Idea i direcció: Jan Fabre
Divendres, 20 de juliol. Teatre Lliure de Montjuïc. Grec
Festival
Publicat per
Jordi Bordes
elpuntavui.cat
.jpg)