Se li ha de reconèixer a Thierry Malandain,
director artístic i coreògraf del Ballet Biarritz, el coratge de tornar als
ballets narratius després d’un segle en què la recerca del simbolisme va
esclafar qualsevol intent de revisitar els clàssics. Amb La bella i la bèstia,
que es va poder veure divendres al Festival de Peralada amb l’Orquestra
Simfònica d’Euskadi tocant en directe, ho va demostrar.
A La bella i la bèstia, el coreògraf no només
ens proposa una aproximació al conte vuitcentista de Jeanne-Marie Leprince de
Beamount, sinó a la versió cinematogràfica que el 1946 en va fer Jean Cocteau.
On s’inspira l’artista? Quina es la seva ànima i quina la seva força? Com el
cineasta, Malandain explora els dimonis del creador a través dels dimonis de la
Bèstia, un personatge que és alhora animal salvatge i ésser humà, aterridor i
fràgil, amenaçador i vulnerable. I en paral·lel ens presenta un ballet en què
el conte i les reflexions s’entrecreuen a través de tres personatges que
personifiquen l’artista, la seva ànima i el seu cos.
Malandain treu tot el seu potencial en la
descripció de la Bèstia, brutal, àgil, punyent, plena de moviments que plasmen
certament el patiment d’un animal ferit i torturat, executada amb una força
anorreadora per Mickaël Conte, un ballarí que posa cada múscul del seu cos al
servei d’una expressivitat prodigiosa. Aquesta part fosca, en contrast amb la
dolçor, ductilitat i meravellosa tendresa de la Bella Claire Lonchampt -ell tot
cames, ella tot braços-, són el clímax d’un espectacle bell, plàstic i a
l’abast de tot el públic.
Txaikovski, la salvació
El seu estil neoclàssic salpebrat de
contemporaneïtat i ple de referències al llenguatge de Mats Ek queda, en
algunes ocasions, un punt erràtic i de conjunt poc definit. Però la música de
Txaikovski i la gran interpr etació que en va fer l’Orquestra Simfònica
d’Euskadi ho van salvar tot. Dirigits per Ainars Rubikis, l’entreacte i el vals
d’ Eugeni Oneguin van sonar un punt dubitatius, però a poc a poc el so va anar
creixent fins a arribar a l’impactant zenit en l’ andante cantabile de la
Cinquena simfonia del compositor rus, en què les cordes van emular la
desesperació de la Bèstia i la fragilitat de la Bella.
L’altre gran protagonista de la nit va ser
l’artista plàstic xilè Jorge Gallardo, que signava una escenografia i un
vestuari elegants i minimalistes, que participaven del joc coreogràfic amb cinc
telons negres que el personatge de l’artista va obrint i tancant com qui avança
en la lectura del conte. De manera subtil, i amb algunes picades d’ullet al
surrealisme de Cocteau, Gallardo i Malandain van aconseguir un espectacle ple
de plasticitat, música i dansa.
Publicat per
Marta Portet
Malandain i els dimonis del creador / JORDI
FERRER SAGUER / FESTIVAL DE PERALADA
