dijous, 3 d’agost de 2017

Malandain i els dimonis del creador



Se li ha de reconèixer a Thierry Malandain, director artístic i coreògraf del Ballet Biarritz, el coratge de tornar als ballets narratius després d’un segle en què la recerca del simbolisme va esclafar qualsevol intent de revisitar els clàssics. Amb La bella i la bèstia, que es va poder veure divendres al Festival de Peralada amb l’Orquestra Simfònica d’Euskadi tocant en directe, ho va demostrar.

A La bella i la bèstia, el coreògraf no només ens proposa una aproximació al conte vuitcentista de Jeanne-Marie Leprince de Beamount, sinó a la versió cinematogràfica que el 1946 en va fer Jean Cocteau. On s’inspira l’artista? Quina es la seva ànima i quina la seva força? Com el cineasta, Malandain explora els dimonis del creador a través dels dimonis de la Bèstia, un personatge que és alhora animal salvatge i ésser humà, aterridor i fràgil, amenaçador i vulnerable. I en paral·lel ens presenta un ballet en què el conte i les reflexions s’entrecreuen a través de tres personatges que personifiquen l’artista, la seva ànima i el seu cos.

Malandain treu tot el seu potencial en la descripció de la Bèstia, brutal, àgil, punyent, plena de moviments que plasmen certament el patiment d’un animal ferit i torturat, executada amb una força anorreadora per Mickaël Conte, un ballarí que posa cada múscul del seu cos al servei d’una expressivitat prodigiosa. Aquesta part fosca, en contrast amb la dolçor, ductilitat i meravellosa tendresa de la Bella Claire Lonchampt -ell tot cames, ella tot braços-, són el clímax d’un espectacle bell, plàstic i a l’abast de tot el públic.

Txaikovski, la salvació

El seu estil neoclàssic salpebrat de contemporaneïtat i ple de referències al llenguatge de Mats Ek queda, en algunes ocasions, un punt erràtic i de conjunt poc definit. Però la música de Txaikovski i la gran interpr etació que en va fer l’Orquestra Simfònica d’Euskadi ho van salvar tot. Dirigits per Ainars Rubikis, l’entreacte i el vals d’ Eugeni Oneguin van sonar un punt dubitatius, però a poc a poc el so va anar creixent fins a arribar a l’impactant zenit en l’ andante cantabile de la Cinquena simfonia del compositor rus, en què les cordes van emular la desesperació de la Bèstia i la fragilitat de la Bella.

L’altre gran protagonista de la nit va ser l’artista plàstic xilè Jorge Gallardo, que signava una escenografia i un vestuari elegants i minimalistes, que participaven del joc coreogràfic amb cinc telons negres que el personatge de l’artista va obrint i tancant com qui avança en la lectura del conte. De manera subtil, i amb algunes picades d’ullet al surrealisme de Cocteau, Gallardo i Malandain van aconseguir un espectacle ple de plasticitat, música i dansa.

Publicat per
Marta Portet
Malandain i els dimonis del creador / JORDI FERRER SAGUER / FESTIVAL DE PERALADA

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: