Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carles martínez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carles martínez. Mostrar tots els missatges

27 de setembre 2015

¡Qué bonita la escenografía!



publicat per
17 de setembre de 2015
Juan Carlos Olivares Padilla

Qué lejos está en 'Caiguts del cel' la dirección de actores de los mejores trabajos de Belbel

En el comedor réplicas de las sillas CH20 de Wegner. En el salón un par de butacas Cisne de Hansen.

Elegante decoración con toques vintage de fans de la serie Mad Men y el diseño nórdico. Tiene gustos exquisitos esta pareja formada por un anestesista y una directora de un colegio de primaria, el matrimonio protagonista de Caiguts del cel. Un hogar que huele a dinero mucho antes que aparezca de la nada un billete de 100 euros y se rompa la armonía burguesa de unos modernos acólitos de la gauche divine. Para que el marco socio-estético sea perfecto falta que además luzca una lámpara de Moragas.

La glamurosa escenografía creada por Max Glaenzel es un triunfo en solitario. Cuando esa visión de revista de arquitectura se pone en movimiento se acabó la fiesta teatral, aunque el público acuda ilusionado a la llamada de una comedia de "calidad", escrita por un autor francés prestigiado, dirigida por un profesional de referencia e interpretada por dos apellidos admirados del star-system catalán. Tanto y tantos para concluir —después de aplauso y medio— que el decorado es realmente muy bueno. No sé sí este punto ha quedado claro con suficiente prolijidad. Ahora el resto.


De Sébastien Thiéry. Versión y dirección: Sergi Belbel. Intérpretes: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez y Anna Barrachina. Teatre Condal, Barcelona, 14 de septiembre.

El texto de Sébastien Thiéry —escrito a mayor gloria del actor Pierre Arditi— peca de ambición. Lo que podría haber sido una discreta y funcional comedia de bulevar se pierde en el laberinto del teatro del absurdo. No es fácil seguirle la lógica a Ionesco. Y la tiene. Tampoco el maestro Feydeau descubre al primero que pasa el secreto del éxito de sus farsas y su vértigo de improbabilidades. No es, aunque lo parezca por momentos, una versión cómica de Caché de Haneke, ni una adaptación aún más angustiada de Misterioso asesinato en Manhattan de Woody Allen. Apunta a mucho y acierta en casi nada.

Quedan entonces un par de divertidas escenas de comedia doméstica que se elevan del resto de la obra por la aparición de un personaje roba-escenas: la criada.

La tensión cómica entre señores y el servicio siempre funciona, tanto si es una bonne española o una interina ucraniana. La procedencia eslava —la aportación más destacada de Sergi Belbel— ofrece además el inesperado regalo de un hilarante diálogo inspirado en el don de lenguas de los apóstoles. Dos escenas en las que Anna Barrachina deja en evidencia (a su favor) el descontrol interpretativo de Jordi Bosch y Emma Vilarasau, aunque él se agarre al salvavidas de una innegable vis cómica. La intervención de Carles Martínez es tan intrascendente como su personaje.


Qué lejos está la atropellada dirección de actores de los mejores trabajos de Belbel. Qué distancia entre esto y su pasado mimo con Jardiel Poncela. ¿Se dio cuenta Thiéry de la sal gruesa que cubría su obra? El autor salió a saludar. Esta vez vestido.

25 de setembre 2015

El millor de la comèdia arriba al final



publicat per
19 de setembre de 2015
Santi Fondevila

L’obra beu de la font del teatre de bulevard i apunta cap al teatre de l’absurd
foto : Jordi Bosch i Emma Vilarasau exploten la seva faceta còmica. / DAVID RUANO

'Caiguts del cel' és d’aquelles obres que volen agradar al gran públic però no de qualsevol manera, sinó exhibint alguna reflexió més profunda sobre el comportament humà. I és ben cert que l’obra té un planejament excel·lent; que l’autor, Sébastien Thiéry, coneix els recursos de l’anomenat teatre de bulevard francès -com prepara la sortida d’Emma Vilarasau amb meravellós vestit vermell de luxe!-, i també que l’obra mostra la seva perspicàcia per acostar-se al públic, ja que no hi ha dubte que els rics van a La Bastille o l’Òpera Garnier i les classes mitjanes al teatre. Com tampoc no hi ha dubte que aquests petitburgesos fantasiegen amb la riquesa i el luxe, al mateix temps que critiquen els rics i reafirmen la seva identitat treballadora i honesta.

¿Com reaccionaria qualsevol parella benestant a qui li creixen bitllets de cent o cinc-cents euros al seu pis? Què faria? Guardar-los? Gastar-los? Trucar a la policia? Aquesta és la comèdia, i els protagonistes, un anestesista de la Seguretat Social (Jordi Bosch) que creu que es mereix alguna cosa més del que té; la seva dona, una mestra progressista (Emma Vilarasau); una criada ucraïnesa (Anna Barrachina), i un veí de caràcter obscur i bel·licós (Carles Martínez).

L’obra beu de la font del citat teatre de bulevard i apunta cap al teatre de l’absurd, concretament d’Eugène Ionesco, perquè en el personatge del veí s’hi pot veure el famós bomber de La cantant calba. Però, al meu entendre, ni en un ni en l’altre sentit acaba d’aixecar el vol. El director, Sergi Belbel, no l’ha encertat amb els perfils de la parella, probablement massa convencionals en les actituds per construir una il·lusió teatral prou divertida.


Tot i l’esplèndida escenografia de Max Glaenzel -¿potser el pis és massa luxós per a la parelleta?-, d’una producció de qualitat i d’algun gag ben col·locat, el millor d’aquesta oblidable comèdia és una encesa conversa en ucraïnès (ja sigui autèntic o fabricat per Belbel, això no ho sabem) entre Anna Barrachina (magnífica malgrat la brevetat del paper) i un notable Jordi Bosch. Això sí, el final és un bon coup de théâtre.

07 d’agost 2015

'Caiguts del cel' dirigida per S. Belbel obrirà la temporada del Condal



publicat per

Caiguts del cel (Comme si'l en pleuvait), de Sébastien Thiéry, serà l'obra encarregada d'engegar la temporada 2015-2016 al Teatre Condal a partir del 4 de setembre. Amb un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Anna Barrachina i Carles Martínez, aquesta nova producció de Focus està adaptada i dirigida per Sergi Belbel, que torna a treballar en un registre que li ha portat molts èxits en els darrers anys (El Crèdit, El Mètode Grönholm...)

La vida tranquil·la i feliç d'una parella petit burgesa de mitjana edat es veu trastocada bruscament quan, un bon dia, sense motiu ni explicació aparents, comencen a aparèixer diners dins el menjador de casa seva. La situació s'embolica quan s'hi veuen implicats la dona de fer feines estrangera de la parella i un peculiar veí molt inquietant. I tot, per arribar a un final absolutament inesperat que cap espectador no hauria de revelar.

Caiguts del cel és una comèdia que fa plorar de riure. És, al mateix temps, una metàfora punyent del sistema capitalista i un retrat àcid i divertidíssim d'un dels vicis que mai sembla passar de moda: la cobdícia.

L'AUTOR, GUARDONAT AMB DOS PREMIS MOLIÈRE
Sébastian Thiéry (París, 1970) és un actor i dramaturg francès que va estudiar al Cours Florent i al Conservatori Nacional d'Art Dramàtic de París. Va escriure Sense ascensor, la seva primera obra teatral l'any 2005 que es va exhibir al Théâtre du Rond-Point, dirigida per Jean-Michel Ribes. Un any més tard, va presentar Déu viu a Düsseldorf, al Théâtre Mathurins.

L'any 2009 va guanyar el Premi Molière a la Millor Comèdia per Conillets d'Índies, dirigit per Patick Chesnais. Seguidament va escriure, Qui és el Sr. Schmitt? (2010),El principi de la fi' (2011), Caiguts del cel (2012), L'origen del món (2013), i Dos homes nus (2014), novament guardonada amb un Premi Molière com a millor autor. Actor reconegut també a la pantalla gran ha participat a Taxi (1998), Taxi 2 (2000), RRRrrr!!! (2004) i La delicadesa (2011), entre d'altres.


A la 27ena Gala francesa dels Premis Molières va recollir el Premi com a Millor Autor 2015 per Dos homes nus completament despullat per denunciar la precarietat en la que viuen els autors francesos, els quals no tenen dret a prestació de l'atur. Durant el seu discurs va ser molt crític amb el govern francès i es va dirigir en diverses ocasions a la Ministra de Cultura Fleur Pellerin, que es trobava entre el públic assistent a la gala. En el seu monòleg va fer referència a la seva nuesa: "Es pot fer un teatre sense disfresses per entretenir el públic, sense vestuari però mai sense autors".