El cap de setmana del 3 al 5 de juny d’enguany, va celebrar-se a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat de Barcelona, la segona edició del Festival Píndoles, el primer (i únic fins al moment) festival de microteatre a Barcelona, un moviment que pren força a casa nostra, tal i com
vaig comentar en un article sobre la sala i un dels espectacles a ‘Microteatres Barcelona’. També us remeto a la crítica de
tres dels espectacles que van presentar-se al primer Píndoles el juny del 2015, i que vaig veure a primers de 2016 al Teatre Atrium de Viladecans.
Els dies 3 i 4 (divendres i dissabte) al vespre, van fer-se els 12 microesspectacles generals, i el dia 5, els 3 per a públic infantil, al Lluïsos Teatre de Gràcia.
De la mà dels seus impulsors, Giulia Poltronieri i David Barrera (director del mateix Alberg), aquesta proposta es consolida, i es ramifica a d’altres sales de la ciutat, que presentaran alguns dels seus espectacles en el futur, com ja va passar en la primera edició, que té un nom: ‘GiraPíndoles’. Divendres vaig assistir-hi, i cal dir que estava ‘a petar’, amb una concurrència que copava totes les localitats de les 3 funcions que feien cadascun dels 6 espectacles de la nit (entre les 20:00 o les 24:00 hores, a intervals d’una hora) que es representaven a 6 espais diferents d’aquest curiós i arquitectònicament impagable equipament de Vallcarca-El Carmel. Un exterior, al bosc circumdant, una àmplia sala d’actes, 2 sales a la recepció i al primer pis (a la primera va tenir lloc la nostra
III Trobada de Teatre per a joves a Catalunya, el gener), un dormitori amb les seves lliteres, i una mena d’Office de la cuina, al soterranis posteriors a l’edifici.
Lluny de formalismes, però perfectament planificat, el mateix David anava organitzant els grups d’espectadors que seguien als/les voluntaris/àries que els conduïen a cada espai. Mentrestant, entre funció i funció, el bar a la terrassa servia beure i menjar als assistents.
El que vaig veure, us ho explico a continuació:
La neboda del futur ve a fer una visita al seu oncle i li explica totes les coses horribles que passaran si no segueix les seves instruccions. Té poc temps. Només hi ha una persona culpable del destí fatal i ha de sacrificar-la.
Dramatúrgia i direcció: Lara Díez.
Intèrprets: Lara Díez i Ivan Padilla.
Gènere: Comèdia.
Una molt agradable sorpresa* en format de ciència-ficció, on ens parlen dels viatges en el temps, i els perills que comporten, ja que canviar el passat és canviar el futur. Però això seria molt poc dir d’aquest esplèndid guió de la Lara Díez, que a més dirigeix i protagonitza la peça (en total 4-5 moments d’aplaudiments abans del final), que ens parla sobretot de que les coses no ens passen per casualitat, que tenim uns patrons de conducta, o digues-li una forma de ser, que ens condueix irremissiblement al nostre destí. I no només en el personatge del ‘tiet’, com sembla que va enfocada l’obra, també en el de la neboda… I tot això en 15 minuts i en clau d’humor? Sí.
Si el tema és suggerent per a vosaltres, us remeto a la magnífica ‘Peggy Sue se casó‘ de Coppola, o a la frase de Novalis ‘Sentiment i destí són dos noms per a un mateix concepte’.
*Sorpresa pel que fa a l’argument. Ja hem publicat algunes crítiques sobre la trajectòria de Lara Díez iRetret Teatre, i no és cap sorpresa que hagi agradat tant.
Aquest és un homenatge al gaudir. A tantes joves, ara ja majors, que sacrificaren el seu gaudi per tota una vida cuidant als del seu voltant.
Dramatu´rgia i direcció: Catalina Inès Florit.
Escenografia: Joan Aguilo´, Elionor Sintes.
Produccio´ executiva: Irati Irulegi.
Actors: Àlvar Triay i Berta Vidal.
Gènere: Oda.
Companyia AFLEL.
El més destacable d’aquest petit drama rural en clau illenca, amb un irresistible perfum costumista que ens remet a Llorenç Villalonga, és què hi fa en un festival on es suposa que s’hi veuen obres actuals, joves la major part, i en un entorn d’innovació teatral. La història del Miquel, propietari d’un bar, i la Senyora Àgueda, una madura que ha viscut sempre al servei dels altres, renunciant als seus desitjos, ens colpeja igualment. Amb un ritme pausat, ella va atrevint-se a demanar fer aquelles petites (o grans) coses que s’havia privat pel ‘què diran’ tan fatídicament present a les societats més tancades. Però la senyora ha decidit que aquesta nit se’ls vol treure tots de cop… beure, fumar, ballar, besar…
És de nit, no hi ha ningú. La Sara i la Marina estan juntes. Esperen. Branques, troncs, fulles i terra limiten el seu espai. On són? Fa quantes hores? Algú les vindrà a buscar? Algú les trobarà?
Dramatúrgia: Anna Collell Codina.
Direcció: Maria Voronkova.
Intèrprets: Luciana Capano i Maria Cuevas.
Escenografia: Xavier Vila.
Il·luminació: Joan Gil.
Gènere: Thriller psicològic.
Efectivament, com la mateixa companyia descriu, es tracta d’un thriller psicològic. La història de dues germanes (o això interpretem, podrien ser amigues de tota la vida) amb un ‘problema’ amb el marit d’una d’elles, que trobem a una clariana del bosc (a l’exterior de l’Alberg), parlant i discutint. Per què no marxen d’allà? Un es pregunta. Més que obrir un debat sobre algun tema dels tractats, allò que s’explica forma part dels elements que van intrigant-nos i segons com, angoixant-nos. De fet diria que es tracta més d’un exercici d’estil, d’explorar les possibilitats d’una peça teatral curta feta en un espai insòlit, i quines emocions pot despertar en l’espectador. Una de les millors idees de direcció és la utilització per part de les dues actrius de les llanternes, ja que justament a aquella hora es feia fosc, i com s’il·luminaven mútuament a voltes, o bé d’una a l’altra, a la cara. Com us estareu preguntant segurament, la relació de tot plegat amb el títol és bàsicament anecdòtica.
Quan la Doctora Costa es disposa a començar la seva classe de Comunicació als alumnes de la Universitat, el Professor Garcia la interromp reivindicant que és ell qui ha de donar la classe perquè així li ho ha comunicat el Rector. Ella, però, farà cas omís del seu ex-marit i entre els dos faran una breu introducció a la comunicació als seus alumnes que, molt probablement, no oblidaran mai.
Autor: Marc Torrecillas.
Direcció: Marc Torrecillas.
Intèrprets: Marc Barbena i Estefi Garcia.
Gènere: Comèdia.
Una parella de professors universitaris aprofiten (dubto molt de que sense ser-ne conscients) que s’han separat recentment, per ventilar els seus draps bruts, de forma que la classe que tots dos anaven a impartir als alumnes, esdevingui molt més interessant i carregada de sentit. Bé, precisament la classe anava sobre els sentits: imagineu-vos-els parlant de la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust…). I un home abandonat per la seva exdona per un afer de faldilles, i el despit d’aquesta, dóna per molt.
Sobretot si deixa veure al darrera la passió que els va unir.
Especialment si la direcció és bona i l’actriu és Estefi Garcia, que borda el seu paper.
Dues germanes de l’Alemanya dividida dels anys 60, conversen per última vegada a través d’una escletxa del mur de Berlín. Un soldat les vigila. Totes dues són joves i tenen somnis i desigs i, malgrat el mur, faran el que sigui per fer-los realitat. Però els somnis canvien depenent de quin costat del mur tens la sort de quedar.
Dramatúrgia: Sílvia Navarro.
Direcció: Helena Fortuny.
Intèrprets: Laura Daza i Berta Roselló.
Gènere: Drama.
Dia: Divendres 3 de juny.
Horaris: 20h, 21h, 22h, 23h.
En un format que comença amb dos monòlegs consecutius, un per cada actriu, però que en realitat corresponent a un diàleg telefònic del qual no escoltem a qui està a l’altre costat, es desenvolupa aquest text, que ens vol fer reflexionar, crec, sobre l’esdeveniment concret del Mur de la Vergonya que va caure el 1989, la qual cosa aconsegueixen perfectament. I de pas, dels murs que tots ens trobem, encara que no siguin físics. Però això darrer no s’ha espremut prou, al meu entendre. L’encert més gran serà passar d’aquest diàleg telefònic a un cara a cara entre dues persones que no es poden veure, però sí escoltar. Una mica com la conversa de dos presoners.
Quatre noies desempaqueten caixes i, mentre retroben objectes del passat, recuperen records de l’època de l’institut. Quatre vivències diferents d’una època en comú, quatre melodies diferents d’una mateixa cançó.
Dramatúrgia: Clàudia Ibàñez.
Direcció: Maria Codony, Laia Garcia, Clàudia Ibàñez i Cristina Ruiz.
Intèrprets: Maria Codony, Laia Garcia, Clàudia Ibàñez, Cristina Ruiz.
Música: Jan Pagès.
Gènere: Drama.
Probablement el millor treball coral de la nit. Un músic toca una guitarra com si d’un baix es tractés, ambientant les quatre actrius que, d’entre el públic, surten a desembalar les 4 caixes que contenen records d’infantesa i adolescència. 4 dones joves que han acabat els seus estudis, i afronten el repte de la seva pròpia vida. Però més que del futur, parlen del passat, de les amistats, la família i la seva experiència com a estudiants. Enmig, les notes de ‘The Wall’ de Pink Floyd, que tancarà el curt espectacle sobre aquell moment de la vida, que tots i totes hem afrontat d’alguna manera. Destacar la bona coordinació dels diàlegs, que alhora ens remeten a un sentiment compartit entre totes quatre, i també a un exercici de no cansar-nos amb aquelles coses que les hi són comunes. També la interpretació musical, impecable i que ambienta perfectament el conjunt.
