Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david selvas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david selvas. Mostrar tots els missatges

29 d’octubre 2018

‘Àngels a Amèrica’, un díptic teatral de Tony Kushner




La peça compleix 25 anys i el Lliure ho celebra portant a escena les seves dues parts

Tony Kushner és un dels dramaturgs i guionistes més prolífics dels Estats Units. Gràcies a ell s’han escrit obres tan conegudes com Munich, Lincoln i Àngels a Amèrica, entre moltes altres. Precisament ara fa vint-i-cinc anys que l’autor escrigué aquesta última, en format teatral. Ho va fer en dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika, les quals va ajuntar uns anys més tard per fer-ne una obra sencera. Aquesta obra va tenir tant impacte, que se'n va acabar produint una minisèrie al canal americà HBO i una òpera de Peter Eötvös. Per celebrar el quart de segle, La Kompanyia Lliure ens la interpretarà tal com es mereix. Amb Pere Arquillué i Joan Amargós al capdavant i dirigida per David Selvas, l’obra representa una mirada actual a la pesta del segle XX en l’era Reagan.

Àngels a Amèrica es podrà veure del 25 d’octubre al 25 de novembre al Teatre Lliure. Tot i que l’obra està escrita per a vuit actors, cada un d’ells interpreta dos o més papers. Com indica el guió original, això significa que alguns actors han d’interpretar personatges del sexe oposat.

+ info – publicat per
Del 25 octubre al 25 novembre 2018
Teatre Lliure
De 15 a 26 euros

22 de juny 2018

La Importància de ser Frank






Després del seu exitós pas pel Teatre Nacional de Catalunya, arriba al Teatre Poliorama aquesta divertidíssima comèdia-musical basada en l'obra d'Oscar Wilde i dirigida per David Selvas. Un dels retrats més àcids i divertits que s'han fet mai sobre la hipocresia social.



S'incorpora al repartiment Jaume Madaula, en el paper de Frank, juntament amb Laura Conejero, Mia Esteve, Paula Jornet, Paula Malia, Norbert Martínez i David Verdaguer



Teatre Poliorama


Del 5 de juliol al 5 d'agost

25 de novembre 2017

Temporada estable : La Treva



Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba. L’acompanya el James, també reporter de guerra, després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva perquè cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Traducció: Cristina Genebat
Amb: Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera
Escenografia: Cesc Calafell
Il·luminació: David Bofarull a.a.i.
So: Damien Bazin
Vestuari: Maria Armengol
Caracterització: Paula Ayuso
Fotografia: Felipe Mena i Guillermo A. Chaia
Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

+ INFO
La Treva Felip Mena ©
De Donald Margulies
Direcció de Julio Manrique
Dissabte 25 de novembre de 2017
18 i 21 h
Teatre Monumental
24 euros platea / 19 euros amfiteatre

Publicat per
http://culturamataro.cat/ca/agenda/article/la-treva-8305

11 d’abril 2017

'Vides privades', amor a boca de canó



Marta Marco i David Selvas brillen en una actualització de la comèdia de Nöel Coward portada al límit

La productora La Brutal, que comanden Julio Manrique i David Selvas (tant mana l’un com l’altre), segueix amb bon peu la línia que condueix a l’èxit. Aposten, segons el seu ideari, per productes independents, innovadors i contemporanis. I en què caben des de la versió del Don Juan de Molière, que van presentar al TNC, a una altra de Vides privades, de Nöel Coward, que estrenen al Borràs. Arriscada com la primera, la seva aproximació a una comèdia escrita el 1930 arriba sota el criteri de portar-la al límit. L’adaptació de Juan Cavestany, en la seva primera col·laboració amb la productora, li dona un bon sacseig al text com no podia ser d’una altra forma. En definitiva, li treu anys, l’acosta i li aporta frescor. Per exemple, res de situar-la en un hotel de Normandia; millor a Begur, a la Costa Brava. I, més tard, en un pis tu­rístic.

Vides privades llueix l’acabat sempre notable que tenen les produccions de La Brutal. La primera escena, a l’hotel de Begur, mostra el tempo precís perquè vegem el pelatge dels protagonistes abans que es produeixi l’inesperat retrobament entre la parella que van formar un dia Eduard (David Selvas) i Amanda (Marta Marco). Han decidit passar un cap de setmana amb els seus nous nòvios, més joves, Sílvia (Mima Riera) i Víctor (Javi Beltrán). El que es presentava com una romàntica estada salta pels aires quan els examants es veuen les cares en una brillant escena de balcó a balcó. El que semblava l’inici d’una bronca ho és d’una cosa molt diferent, i l’espurna de l’amor torna a en­cendre’s.

NÍNXOL D’AMOR

No només tenen una fogosa trobada a Begur, sinó que decideixen prolongar-la i tornar al passat en un nou nínxol d’amor: l’apartament d’ella al Gòtic que lloga a turistes. Cavestany no s’ha tallat gens a l’hora d’actualitzar la comèdia de Coward.

A partir d’aquí, un vull i no vull, amb la parella jove també fent-ne de les seves, molt moviment, baralles i objectes volant. I és que tenen la capacitat de treure el pitjor de l’altre. Més que química, el que hi ha entre ells és pólvora. I a partir d’aquí, es desencadena el temporal en una comèdia molt estripada. En l’agitat vaivé, Marta Marco i David Selvas se superen perquè, a més, sobre ells recau el pes de l’obra. Marco dona una exhibició de comicitat i seguretat. Selvas, en canvi, debuta en la comèdia i sembla que hagi estat tota la vida en el gènere.

Publicat per
@jcsorribes

11 de novembre 2016

'La treva', conflictes a gran i petita escala



Julio Manrique dirigeix aquesta tragicomèdia sobre una parella de periodistes de guerra ambientada a Nova York
Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera protagonitzen aquest aclamat text del nord-americà Donald Margulies

Clara Segura i David Selvas, dos destacats actors, viuen la seva particular guerra personal a 'La treva', l’aclamat text del nord-americà Donald Margulies que protagonitza una parella formada per una fotògrafa i un reporter especialitzats en conflictes bèl·lics. La Sarah s’ha de sotmetre a una parada forçosa després de ser ferida al seu últim destí, l’Iraq. Creu que acostar-se al perill és imprescindible per fer el seu treball. ¿O no? Aquesta és una de les múltiples preguntes que ella i James (David Selvas) es plantegen a l’obra, una tragicomèdia que La Villarroel ofereix des de dimarts que ve fins al 15 de gener. La primera versió catalana de l’obra és una producció de La Brutal, que s’ha aliat amb el teatre de Focus i Bitó.

Acostumada a barallar-se amb la mort i la incertesa, a la Sarah li costa desconnectar de Mossul i habituar-se al plàcid ritme de vida al seu apartament de Nova York, situat en una de les zones més de moda de Brooklyn. Però el que més la impactarà és el canvi de vida del seu editor, Richard (Ramon Madaula), i això obligarà la parella a replantejar-se la seva existència. Als 50 anys, el seu amic els anuncia que ha decidit unir-se a Mandy (Mima Riera), una atractiva relacions públiques a qui dobla en edat, i fundar una família. «Aquesta és la bomba que l’autor deixa caure. Encara que la guerra és el teló de fons d’aquesta obra on es parla de grans temes, la peça també gira al voltant d’una parella que ha de prendre decisions», explica Julio Manrique, director del muntatge. «Arriba un moment en què has de triar, has de mullar-te i t’has de definir. En això consisteix madurar: mirar-te davant del mirall i preguntar-te què vols».

PROFUNDITAT I HUMOR

Tot transcorre en un únic espai, l’apartament, on al llarg de nou mesos els personatges discuteixen tant sobre qüestions eticomorals com personals: el difícil equilibri entre la vida professional i la vida privada, el compromís i la funció dels reporters de guerra. «L’obra és molt profunda, però l’autor ho explica tot amb molt sentit de l’humor. A vegades hi ha situacions que resulten còmiques de tan violentes que arriben a ser», afegeix el director. «A l’obra ningú té la raó i tots tenen les seves raons».

Tant Segura com Selves, a part de documentar-se, es van entrevistar amb periodistes especialistes en conflictes bèl·lics, entre ells Marc Marginedas, d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, i David Bassa, de TV-3, per entendre més bé els seus personatges. «¿Com pot viure algú de forma normal en la societat quan s’ha acostumat a viure al límit? ¿Cal arriscar per captar una bona imatge? ¿Quant hi ha d’autèntic compromís i quant d’ego a l’hora d’aconseguir la millor foto?», es pregunten encara avui els intèrprets. «Més que respostes, aquesta obra planteja molts interrogants», sentencia el director.  

«Entenc l’addicció al treball del meu personatge perquè en la meva carrera també n’hi ha una mica, d’això. Per sort, ser mare fa que et replantegis les coses, les teves prioritats canvien», explica Segura. Per construir el seu personatge, l’autor es va inspirar entre d’altres en Linsey Addario, autora del llibre En l’instant precís, Time stand still en anglès, que és precisament el títol original de l’obra. «El més difícil és fer emergir la complexitat dels personatges perquè són molt polièdrics», diu Segura.
 
NI UNA SOLA IMATGE

Malgrat les fotos a què es fa referència en l’obra, les imatges que miren a vegades els protagonistes no es mostren mai a l’espectador. Només s’expliquen a través de les reaccions i els comentaris dels intèrprets. «Entre els debats que plantegen hi ha si l’allau d’imatges bèl·liques acaben insensibilitzant la gent», comenta Madaula, que defineix el seu personatge com «un editor que ha descobert que li agrada ser frívol i ha trobat la dona perfecta». L’altra parella, en canvi, «té ideals» i, per tant, molts conflictes ètics i morals derivats del seu arriscat treball.

Selves creu que La treva enganxa perquè «va del micro al macro». I afegeix: «Parla de coses molt humanes. Des del nostre posicionament davant la vida fins si és més valent treballar en una zona de guerra o tenir un fill, com fa l’editor». L’honestedat amb què parlen els personatges és un altre dels punts forts. Cada un defensa la seva postura. La Mandy ho fa «sense intentar ferir sentiments però sense por». La Sarah i el James, en canvi, són més directes.

La Brutal, productora fundada el 2011 per actors i directors com Selves i Manrique, entre d’altres, també oferirà aquesta temporada 'Vides privades', de Noël Coward, al Teatre Borràs, en què col·laboraran per primera vegada amb Juan Cavestany, d’Animalario, que s’ocuparà de la dramatúrgia. Selves la dirigirà. «Encara no ens hem pogut reunir, però la idea és donar un toc contemporani a aquesta comèdia», avança Selves. Encara que s’estrenarà en català, «la voluntat» és portar a Madrid una versió en castellà.

Publicat per
Marta Cervera
Enllaç
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/clara-segura-david-selvas-treva-villarroel-5580920

01 de maig 2016

Don Joan avui a les 7 al Monumental



Publicat per

David Selvas dirigeix una adaptació actualitzada del personatge més llibertí, infidel, seductor, hipòcrita i vividor de la literatura universal. Una revisió contemporània de la figura de Don Joan, un dels mites indiscutibles de la modernitat europea.
Julio Manrique es posa a la pell del personatge més seductor de la història del teatre.

Direcció: David Selvas
Intèrprets: Anna Azcona, Javier Beltran, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique i Manel Sans
Traducció: Cristina Genebat
Dramatúrgia: Sergi Pompermayer i David Selvas
Escenografia: Max Glaenzel
Vestuari: Maria Armengol
Il·luminació: Mingo Albir
So i vídeo: Mar Orfila
Moviment: Núria Legarda
Ajudanta de direcció: Sandra Monclús
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal

+ info
Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Diumenge 1 de maig
19 h
Teatre Monumental
28 euros platea / 26 euros amfiteatre


01 d’abril 2016

David Selvas: "Amb un text pots fer el que vulguis"

El popular actor dirigeix al TNC una moderna i lliure versió de 'Don Joan' de Molière protagonitzada per Julio Manrique

David Selvas: "Amb un text pots fer el que vulguis"
CARLOS MONTANES

DISSABTE, 26 DE MARÇ DEL 2016 - 22:28 CET
En la seva nova aventura teatral com a director, David Selvas(Santa Perpètua de Mogoda, 1971) va més enllà en la seva línia d’actualitzar i revisar els clàssics. Ho va fer amb Txékhov, Mamet, Ibsen i Shakespeare, i ara s’atreveix amb Don Joan de Molière. Un trepidant i modern muntatge protagonitzat per Julio Manrique, amic i soci en la productora La Brutal, que ha esgotat entrades abans d’aixecar el teló al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
–Deu estar content. Quin èxit. El suport del públic és fonamental.
–Haver venut totes les entrades significa que hi ha gent amb ganes de veure les nostres obres. En aquesta professió el que importa és ser genuí i fer allò en el que creus. Sempre hem volgut atraure els joves. És necessari renovar el públic teatral.

–En aquest Don Joan, el públic ocupa l’escenari. ¿És part de l’estratègia per acostar-se a l’espectador? 
–Va ser més aviat per motius de pressupost. Situem l’obra en un hotel, no podia ser que només hi hagués vuit persones i la majoria fossin empleats. Vam pensar que una bona solució seria convidar alguns espectadors a ocupar les taules del menjador on transcorre la primera part de l’obra. A la segona, ocupen les seves butaques.

–¿Per què un hotel? 
–Una de les coses més difícils de Don Joan és que el protagonista, a partir del primer acte, comença un viatge per diferents llocs. Com que era complicat, la nostra aposta dramatúrgica és un viatge més existencial. Per exemple, el nostre protagonista veu Déu en ell mateix perquè avui són els homes els que marquen els seus propis límits. En aquesta versió, Don Joan no acaba topant amb la moral del Déu cristià que Molière va haver d’utilitzar perquè en la seva època no hauria pogut estrenar a la cort una obra sobre un llibertí sense castigar-lo.

–¿En què ha variat el procés de creació de Don Joan respecte a treballs anteriors?
–Aquest muntatge ha sigut molt intens en la fase prèvia als assajos. La dramatúrgia ha comportat un treball enorme amb el Pomper [Sergi Pompermayer], la Cris [Cristina Genebat] i la Sandra [Monclús]. En el text de Molière hi ha grans monòlegs meravellosos que continuen tenint una força i una vigència al·lucinants. Però la relació amb la dona, la moral i Déu, els altres temes de l’obra, difereixen molt del nostre temps. Hem hagut de donar-hi moltes voltes per ajustar-lo. Hem discutit molt, és cert, però treballant en equip sempre trobes millors solucions.

–Es poden modificar coses però n’hi ha d’altres que s’han de respectar. ¿Com es troba aquest equilibri? 
–Amb un text pots fer el que vulguis. En aquest cas respectem un 75% de l’original de Molière. L’hem sacsejat el necessari perquè res hi desentoni gaire.

–¿Per què ens segueixen fascinant els clàssics? 
–Són un mirall en què ens reflectim perquè han establert una sèrie de cànons. Hamlet és el dubte; Don Joan, la relació amb la dona. Cada generació hauria de tenir l’oportunitat de revisar-los des del seu propi punt de vista.

–A l’obra hi treballen molts actors afins a La Brutal, però és el primer cop que dirigeix Nausicaa Bonnin. 
–Si fos per mi, la tindria sempre en els meus muntatges. És meravellosa, dúctil, dóna molt de joc escènic i transmet una veritat impressionant. Espero poder repetir amb ella en el futur. Com a director, m’agrada comptar amb gent diversa, amb caràcter, forta. Necessito persones que es posicionen davant la vida perquè tot això es transmet. Com deia Peter Brook, crec que la personalitat d’un actor és el 80%. La seva interpretació del text és l’altre 20% del que comunica. Difícilment tens un Hamlet si el Pol [López] no ho és sense obrir la boca, només amb la seva actitud. El mateix passa amb el Julio [Manrique] a Don Joan.

–El TNC estudia reposar aquest muntatge. ¿No hauria d’arriscar més el teatre públic i deixar les reposicions a teatres privats com va passar amb Barcelona? 
–És molt difícil arriscar en un teatre públic quan no hi ha diners. Entenc que un programador públic utilitzi muntatges amb tirada per omplir les arques i poder invertir en altres coses. Un teatre públic s’ha de poder permetre fer coses noves i estavellar-se, però sense un coixí econòmic ho veig complicat.

–Avui és el Dia Mundial del Teatre i les xifres del sector a Catalunya espanten: el 55% dels actors i directors no arriben al salari mínim interprofessional.
–Molt pocs actors poden viure de la seva feina actualment. Aquesta aventura de La Brutal hauria sigut impossible per a mi si no hagués tingut la feina a la televisió. La Brutal no genera beneficis, dóna perquè dues persones puguin treballar i dos més ho fem sense cobrar. Però és una aposta, una manera de reinvertir en el teatre la sort que he tingut.

–Cada vegada hi ha més gent en aquesta professió que treballa per amor a l’art. 
–En la sanitat, l’educació i el transport públic ningú s’imagina un professional que no cobri per la seva feina. Els polítics han aconseguit que es vegi la inversió en cultura com una pèrdua de diners. Per això el 70% dels actors no poden viure de la seva feina. És molt fort.

–Fa 22 anys que es dedica a aquesta professió. ¿Confia que les coses canviïn amb Santi Vila al capdavant de Cultura a la Generalitat? L’objectiu és que el seu pressupost augmenti fins a l’1%. 
–Si ho aconsegueix, el creurem. És impossible seguir així i no podem anar a menys. Però no diu gaire d’un Govern que tingui com a màxima aspiració dedicar tan sols l’1% a la cultura. Ens hauríem de comparar amb França, Bèlgica i Holanda. Alguns no són països de grans dimensions, com nosaltres, però han aconseguit internacionalitzar la seva cultura perquè hi han invertit. Aquí la professió s’està argentinitzant. Cada vegada hi ha més gent que treballa al teatre però viu d’una altra cosa.

publicat per
www.elperidico.cat


27 de març 2016

Don Joan en un hotel de Platja d’Aro



Publicat per
Santi Fondevila
Els actors Manel Sans i Julio Manrique a Don Joan. / FELIPE MENA

Crítica de l'obre 'Don Joan', dirigida al TNC per David Selvas i protagonitzada per Julio Manrique

Don Joan o el festí de pedra de Molière és una comèdia moralista per més que el personatge desafiï Déu i totes les regles socials i per més que es revesteixi de galanteria i d’habilitat dialèctica. Don Joan és un personatge polièdric entre la barra i el nihilisme, que objectivament ni treballa ni estudia, que viu de la teta dels pares i que, per ser qui és, pensa que pot fer el que li plagui en nom d’una llibertat individual que amaga un cinisme hiperbòlic i una immaduresa de divan de psicòleg.

I així és exactament el Don Joan de  Julio Manrique en la gens solemne adaptació mancomunada que n’han fet David Selvas, Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i Sandra Monclús, i que sota la direcció de David Selvas es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins al 24 d’abril.

Un gall de discoteca

Aquest Don Joan és una versió vulgaritzadora que conserva bona part del text original, sobretot pel que fa als magnífics monòlegs, però que suprimeix o altera els diàlegs introduint-hi expressions col·loquials molt d’ara que, sens dubte, s’acoblen i validen l’opció de situar l’obra al menjador d’un gran hotel més o menys contemporani (totèmica escenografia realista de Max Glaenzel) on Déu, el contrincant, no pinta res.

Aquest Don Joan és un gall de discoteca de la Costa Brava que lliga amb cambreres, un follador obsessiu sense refinament ni grandesa però simpàtic i amb encant. I aquí el tenim, fugint dels seus gendres i perseguint la recepcionista Maturini i la cambrera Carlota com un personatge de les pel·lícules de Mariano Ozores, mentre beu el que hi hagi, refusa la seva despietada Elvira i xerra amb Sganarelle.

De fet, Don Joan és una obra de dos personatges a la mateixa alçada, i el duo de Julio Manrique i Manel Sans (entranyable Pep Consciències, encara que en alguns moments una mica tieta) funciona a la perfecció, sobretot en els tres primers actes, en què la comèdia lleugera i frívola s’imposa sense embuts, amb gags que busquen i troben el riure dels espectadors.

L’entrada de Don Lluís (magnífic Lluís Marco), el pare de Don Joan, suposa una inflexió cap a una certa negror de la funció, que el director David Selvas manega amb menys habilitat. Hi ha solucions de caràcter cinematogràfic que no acaben de funcionar, al nostre entendre, perquè l’acció s’imposa a la paraula i margina les expressions dels actors alhora que en minva la necessària tensió dramàtica.


L’espectacle té una factura de producció i una modernitat que recorden la interessant Trilogia dels diners de La Brutal i aquell reeixit Timó d’Atenes que Manrique i Selvas van fer a la Biblioteca. Vaja, un estil que es va definint.

22 de març 2016

El Teatre Nacional de Catalunya y La Brutal estrenan 'Don Joan'



Publicat per

El Teatre Nacional de Catalunya y La Brutal presentan 'Don Joan', espectáculo que dirigirá David Selvas sobre la tragicomedia de Molière, estrenada el 15 de enero de 1665.


Sergi Pompermayer, Cristina Genebat y el propio David Selvas realizan una adaptación actualizada del personaje más libertino, infiel, seductor, hipócrita y vividor de la literatura universal. Una revisión contemporánea de la figura de Don Juan, uno de los mitos indiscutibles de la modernidad europea. Será Julio Manrique el encargado de meterse en la piel del personaje. En el reparto le acompañan Lluís Marco, Manel Sans, Anna Azcona, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Javier Beltrán y Nausicaa Bonnín. Forman parte también del equipo artístico Max Glaenzel (escenografía), Mingo Albir (iluminación) y Maria Armengol (vestuario). Cristina Genebat es la traductora del texto, que estará programado en la Sala Petita del TNC del 17 de marzo al 24 de abril. El espectáculo comenzará después una gira por diferentes puntos de Cataluña como Badalona, Mataró, Viladecans, Girona y Manresa, entre otros.