Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jordi galceran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jordi galceran. Mostrar tots els missatges

22 de gener 2020

«El método Grönholm», quince años de un fenómeno teatral




Tamzin Townsend vuelve a dirigir la obra de Jordi Galcerán, esta vez con Luis Merlo, Marta Belenguer, Vicente Romero y Jorge Bosch

No podía imaginar Jordi Galcerán hace poco más de quince años, cuando estrenó «El método Grönholm» -primero en catalán y después en castellano-, que esta obra sobre cuatro personas que optan a un puesto de ejecutivo en una multinacional, el trabajo soñado, se iba a convertir en uno de los mayores fenómenos teatrales recientes. Pero las cifras no mienten: se ha representado en más de sesenta países -«en Alemania se han hecho más de trescientas producciones», revela el autor-, además de haberse llevado al cine y a la televisión.

El estreno de 2004 en castellano lo dirigió una inglesa menuda y enérgica, Tamzin Townsend, que tres lustros después, convertida ya en una de las grandes directoras de nuestra escena, regresa a la obra con la que se consagró. Lo hace con un reparto compuesto por Luis Merlo -con el que también vuelve Townsend a reencontrarse-, Jorge Bosch -que formaba parte del elenco de hace quince años-, Marta Belenguer y Vicente Romero. «Es una función especial -confiesa la directora-, porque si mi nombre va asociado a una obra es a ésta; además me permite trabajar con Luis y con Jordi».

Galcerán añade que para él es una especie de prueba. «Quiero ver si se sigue leyendo igual, si funciona como hace quince años». Aunque reconoce que ha tocado «pequeñas cositas», dice que la obra es exactamente la misma. «La gente, la naturaleza humana, no cambia -tercia Tamzin Townsend-. Y esta obra habla de cómo somos, de la competitividad; eso es eterno, no envejece». «Hay frases -apostilla Luis Merlo- que incluso tienen mayor actualidad ahora, como cuando mi personaje dice: “con tanta corrección política y tanta mandanga”. La atemporalidad y la universalidad de un texto son la parte del iceberg que no vemos en él: todas las pasiones que compartimos, da igual de dónde seamos, nuestra condición social o política», concluye el actor.


Merlo -que hace algo más de seis años estrenó otro texto de Galcerán, «El crédito»- destaca una de las claves de «El método Grönholm»: el humor. «No conoce edades, razas, condición política, situación económica... Cuando consigues que una obra tenga un humor sólido y que sus personajes siempre tengan verdad; cuando una idea pasa del escenario al patio de butacas convertida en humor... Eso es un milagro».

Tamzin Townsend ha afrontado la puesta en escena de «El método Grönholm» «como si en el pasado hubieras tenido una relación con alguien y la retomas después de quince años. Tienes familiaridad con ella, pero el tiempo ha pasado; conozco mucho la obra, la llevo muy dentro, pero ni he podido ni he querido montarla igual. Son cuatro actores diferentes -incluso Jorge Bosch es otro-, y todos hemos cambiado, incluida la sociedad. Y además confío muchísimo en la obra».

Autor, actor y directora esperan que vaya a ver la obra gente joven, que ha oído hablar de ella pero no pudo, por edad u otras circunstancias, verla hace quince años. Galcerán asegura, sin embargo, que no escribe pensando en un público determinado. «Mi trabajo es contar historias. No soy consciente de lo que la historia significa, de hasta dónde puede llegar... Eso se aprende con el tiempo. De “El método...” ha hablado tanta gente, que he ido construyéndola intelectualmente a posteriori. Pero yo escribí una historia que me parecía cruel y divertida».

«El miedo y la risa están muy cerca»
Dice Jordi Galcerán que «El método Grönholm» resultó ser más divertida de lo que él esperaba. «Sergi Belbel y yo, el día del estreno en catalán, estábamos fuera, oíamos las carcajadas y nos pregúntabamos de qué se reían». Pasó igual, recuerda Tamzin Townsend, con «Palabras encadenadas», concebida como una dura historia de terror, que el público convirtió en una comedia. Y es que, dice el dramaturgo, «el miedo y la risa están muy cerca, se parecen mucho, porque las dos se basan en la sorpresa, en lo inesperado. Hay historias que según las cuentes o las mires te hacen reír o te hacen sufrir. La comicidad nace del sufrimiento, lo que más nos divierte es ver sufrir a los personajes». «Woody Allen decía en “Maridos y mujeres” que la comedia no es más que tragedia más tiempo. Y es verdad», concluye Galcerán, entre los gestos afirmativos de Tamzin Townsend y Luis Merlo.

Publicat per
Julio Bravo
10 de enero de 2020
abc.es

08 de febrer 2019

Arriba Carnaval



El grup de teatre Sotaescenari de Lluïsos d'Horta, presenten Carnaval, de Jordi Galceran, produïda i dirigida pel grup Sotaescenari. Un thriller policíac de la mà de Jordi Galceran (El Mètode Grönholm) 

L'obra es representarà dissabte 9 de febrer a les 20:00h i diumenge 10 de febrer de 2019 a les 18:00h.

Preus: Soci: 8,00€ - No Soci: 10,00€

Sinopsi: Després de l'èxit internacional d'El mètode Grönholm, Jordi Galceran recupera amb aquest thriller policíac el suspens pur en el teatre. En una comissaria de policia quatre agents intenten resoldre la desaparició d'una criatura. No hi ha pistes, ni mòbil ni tampoc no es demana rescat. Cap explicació lògica: només la presència del mal, un mal desconegut i sàdic, que sacseja la vida de tots els personatges.

Sergi Belbel n'ha dit: "L'autor s'ha proposat desafiar l'espectador, fer-lo vibrar, sofrir, sentir i, a més, plantejar reptes a la seva intel·ligència i a la seva sensibilitat. Què més es pot demanar?"

+ info
https://www.lluisoshorta.cat

03 de març 2018

Paraules Encadenades a la Sala Argentona




Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les altres víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un thriller psicològic que ja es va estrenar l’any 98, amb gran èxit, i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel, amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

FITXA ARTÍSTICA
Autor: Jordi Galceran.
Direcció: Sergi Belbel.
Intèrprets: David Bagés i Mima Riera.
Productora: Bito.
La Sala d'Argentona
Hora: 20.30 h
Durada: 90 minuts
Ho organitza: Ajuntament d'Argentona
Preu: 17 € (taquilla) 13 € (anticipada) 10 € (abonament)
Tipus d'acte: Teatre

08 de juliol 2017

'Paraules encadenades' torna 20 anys després de la seva estrena



La Villarroel recupera l'inquietant 'thriller' de Jordi Galceran, dirigit aquesta vegada per Sergi Belbel, amb Mima Riera i David Bagés com a protagonistes

Paraules encadenades, la premiada obra que va permetre a Jordi Galceran dedicar-se professionalment a escriure, torna als escenaris 20 anys després de la seva estrena. En el marc del Grec, La Villarroel recupera fins al 6 d’agost aquest inquietant thriller, i ho fa amb un nou repartiment i director: Mima Riera i David Bagés treballen a les ordres de Sergi Belbel. Aquest últim, que també és autor d’èxit (la temporada que ve, la Comédie Française estrenarà Després de la pluja), coneix a fons tant l’autor com la seva obra. Belbel ja ha muntat quatre peces de Galceran (entre altres, les aclamades El mètode Grönholm i El crèdit).

 'Paraules encadenades' torna 20 anys després de la seva estrena
«Els autors vius en aquest país tenim un petit estigma: un cop estrenades les nostres obres, queden oblidades. Només s’espera la següent. Però és important tornar a representar obres emblemàtiques com aquesta», afirma Belbel. «És tan important estrenar obres com recuperar aquelles que val la pena revisitar».

SEGREST AL SOTERRANI
Cap membre de l’equip actual sembla que tingui por de les comparacions d’aquells que ja van veure fa quatre lustres el primer muntatge, aquest sorprenent i estrany joc de paraules que un psicòpata assassí proposa a la seva víctima, a la qual manté segrestada en un soterrani. Belbel ha traslladat l’acció a un teatre abandonat. Ha fet pocs canvis més en la seva versió. Assegura que no ha tocat «ni una coma» del text original estrenat al Romea l’any 1998 per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas sota la direcció de Tamzin Townsend. L’obra, que ha sigut representada en molts països, també va ser portada al cinema per Laura Mañá el 2004, amb Darío Grandinetti i Goya Toledo en els rols principals.

Aquesta nova producció és senzilla i respectuosa. Ni tan sols canvia d’època la peça, que manté ancorada en els anys 90 del segle passat. Ofereix, no obstant, una nova visió del rol masculí per establir un joc més en l’obra, «introduint una mica de teatre dins el teatre».

NOVA VIDA, MATEIX TERROR
Malgrat la reticència inicial de Belbel, l’al·licient de treballar amb Riera i Bagés va poder més a l’hora d’acceptar enfrontar-se amb aquesta història terrorífica, reflex deformat de les contradiccions i conflictes de les relacions de parella. «El text pren una nova vida amb dos grans actors del segle XXI capaços d’aconseguir que la màgia del teatre torni a aparèixer de manera bestial, elèctrica i passional. Ha sigut un plaer comprovar com el text no ha perdut vigència i jugar amb aquesta cosa infernal de Galceran d’encadenar les rèpliques, no només les paraules».

Sergi Belbel
DIRECTOR
"L'espectador passa una hora i mitja angoixant i teatral. Una de les meves obsessions és que fins i tot pugui flairar el perfum dels actors"
Riera i Bagés, que ja havien coincidit a la comèdia de Cristina Clemente El test (que es representa actualment al Club Capitol amb un altre repartiment), passen a un registre diferent en aquesta història d’obsessió i terror psicològic, plena de girs inesperats. «L’espectador passarà una hora i mitja angoixant i teatral. Una de les meves obsessions és que fins i tot pugui flairar el perfum dels actors, cosa impossible de notar des de casa, perquè tots dos hi deixen la pell, en escena», apunta Belbel.

Galceran, més cinèfil que teatrer en el seu fur intern, es va plantejar Paraules encadenades com un desafiament. «Volia portar el gènere del thriller psicològic al teatre. Vaig tenir clar que no podia usar els trucs narratius del cine. Per crear tensió i por només podia usar les armes del teatre: la força dels actors i la paraula». I ho va fer amb una història molt simple, que transcorre en un sol espai i amb dos actors, i tot i així manté en suspens l’espectador. «El Sergi ha entès molt bé que l’obra és un gran joc, tremendament cruel».

Publicat per
Marta Cervera
4 de juliol de 2017

17 d’agost 2015

Galcerán regresa con ‘El crédito’ a Madrid



publicat per
5 agost de 2015

Fecha:
Del 12 agosto al 18 de octubre 2015
En: Madrid, Teatro Maravillas
Por tercer año consecutivo, 'El crédito' de Jordi Galcerán regresa al Teatro Maravillas (Madrid) donde fue estrenado en septiembre de 2013. Luis Merlo y Carlos Hipólito se ponen de nuevo a las órdenes de Gerardo Vera para protagonizar una historia, desgraciadamente, muy actual y que no ha parado de cosechar éxitos.

La última obra dramática de Galcerán, sin duda el rey del humor negro con obras como El método Grönholm, Fuga o Burundanga, se podrá ver hasta el 18 de octubre.

Hasta hace unos años, antes de que diera comienzo la crisis, cuando alguien necesitaba dinero iba al banco y pedía un crédito. Así comienza la historia con un hombre que intenta, de forma honesta, conseguir que una sucursal bancaria le conceda un pequeño crédito que le servirá para continuar con su vida. No tiene avales ni propiedades, tan solo cuenta con su palabra para que el banco se asegure su devolución.

La negativa del director de la sucursal les coloca a los dos en una situación muy delicada e hilarante, porque ¿qué pasa si el que pide el crédito desafía al banco? “Si nos dedicamos a lubricar engranajes o a traducir manuales de instrucciones quizás no nos crucemos nunca con las personas a las que nuestro trabajo afecta íntimamente. Ahora bien, si nos relacionamos directamente con individuos de carne y hueso hay trances difíciles de evitar”, explica el autor del texto.


“Para los médicos, los tenderos, los policías municipales o cualquier otra profesión en la que el contacto es inevitable, los problemas pueden aparecer en cualquier momento. Y si eres director de una sucursal bancaria, todavía peor. Las cosas pueden llegar a complicarse de manera alarmante”, hace patente Galcerán.

01 de maig 2015

Bosch i Boixaderas fan petar el Monumental



publicat per
28 abril de 2015
Comas Soler

‘El crèdit’ omple de riallades dues funcions

Estrenada a la Sala Villarroel a l’inici de la temporada 2013-2014, ‘El crèdit’ és una peça còmica que des del primer moment ja va donar senyals d’un triomf inqüestionable. D’entrada va estar en cartellera a Barcelona durant més de set mesos i, després d’una primera gira, va repetir mig any més. Ara torna a rodar per Catalunya fins al juny i en total haurà fet parada en una cinquantena de pobles, sempre omplint els teatres.

De fet, el seu èxit no és d’estranyar perquè juga amb ingredients segurs. Està escrita per Jordi Galceran, el celebrat autor de 'El mètode Grönholm', que està considerat el dramaturg amb més predicament –tant al país com a l’estranger– de tota la història del teatre català. La protagonitzen el mataroní Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dues bèsties escèniques que facin el que facin són garantia de resultat lluït. I a sobre, l'ha posada en escena Sergi Belbel, exdirector del Teatre Nacional de Catalunya, que hi ha abocat bona dosi d’ofici i de murrieria.

Embolics i rialles
A ‘El crèdit’ Galceran, que té ben demostrat que és un hàbil constructor de trames properes a un públic molt ampli, aprofita amb oportunisme l'actualitat de les maldats perpetrades per les entitats financeres. Ens presenta l'enfrontament que s'origina entre un usuari que va a demanar un préstec i el director de l'agència bancària quan aquest li denega perquè no aporta cap garantia. El ganxo principal de l’assumpte, a més dels mil i un embulls que s’hi van afegint, consisteix a suscitar en el públic la il·lusió que per una vegada serà el representant del capital el que resultarà ensarronat.

No és que Jordi Galceran pretengui fer un al·legat contra els abusos de la banca o, encara menys, busqui fer emergir un missatge amb implicacions socials, no. Mai no ho fa, ni en aquesta obra ni en cap. Ell simplement s'empesca una situació que li dóna joc per muntar una bona comèdia d'embolics. En una primera part delirant i del tot rodona va enredant la troca amb ironia, a base d'anar lligant gags amb diàlegs àgils i ocurrents. La resolució és magnífica, la interpretació també i les riallades dels espectadors no paren ni un moment.

Dos cracs
Paradoxalment, a la segona part i a l'epíleg, quan tot és més estirat i la jugada peca d'alguna reincidència, és quan Bosch i Boixaderas fan valer la seva condició de cracs de l'escena i com que se la saben llarga aconsegueixen que s'aguanti la conya dels successius batibulls. Realment l'actuació dels dos Jordis és una demostració de mestria perquè porten la comicitat fins a l'extrem i arriben a passar amb equilibri subtil l'estreta maroma que la separa del grotesc.


Amb aquests elements l’exultació enriolada del públic està garantida. Només calia veure  divendres passat com es petaven els molts assistents a les dues funcions que amb bon criteri havia programat el Teatre Monumental per satisfer una concurrència molt més nombrosa que l’acostumada. Una manera encertada de rematar la temporada. Com que a Mataró, –per culpa dels enganys d’aquella caixa d’estalvis local que va acabar impúdicament unida ni més ni menys que amb Bankia– som la ciutat amb més gent damnificada per les preferents i d’altres fraus similars, es probable que per revenja més d’un espectador s’estigués imaginant el banquer banyut de ‘El crèdit’ amb la cara d’un Dòria, un Ibern o un Rato...

24 d’abril 2015

El crèdit avui al Teatre Monumental



publicat per
http://culturamataro.cat
foto : El crèdit David Ruano ©

Una gran comèdia de Jordi Galceran sobre l’economia, la crisi, la desesperació, la fragilitat de les relacions humanes i, també, encara que no ho sembli a primera vista, sobre les estranyes i insondables relacions de parella.

La història d’un director de banc i d’un client que demana un crèdit. Un client que decideix deixar de ser un xai i que si el banc no afluixa els diners iniciarà una acció definitiva que convertirà la vida del seu director en una catàstrofe.

El text s’enfronta amb humor àcid i lucidesa a l'actual crisi econòmica. L'obra, dirigida per Sergi Belbel, és també una gran comèdia sobre la desesperació i la fragilitat de les relacions humanes.

De Jordi Galceran
Direcció: Sergi Belbel
Amb: Jordi Bosch i Jordi Boixaderas
Escenografia: Max Glaenzel
Il·luminació: Kiko Planas
Espai sonor: Jordi Bonet
Constructor: Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia

Activitats relacionades
Entrevista al director Sergi Belbel
Divendres 24 d'abril, a les 20.15
Aula de Teatre
Entrevista al director dels espectacles Fedra i El crèdit programats durant aquesta temporada

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Divendres 24 d'abril
19 i 21.30 h
Teatre Monumental

24 euros platea / 19 euros amfiteatre

21 de febrer 2015

Conversaciones con mamà



publicat per

21 de febrer, a les 21.00 h
Teatre Municipal de Girona
Castellà
Durada: 1h 30 min

La mare té vuitanta-dos anys i el seu fill, Jaime, cinquanta. Ambdós viuen en mons molt diferents. Jaime té dona, dos fills, una bonica casa, dos cotxes i una sogra. La mare se'n surt tota sola i porta la vellesa amb dignitat. Un dia, però, s'esdevé l'inesperat: l'empresa per a la qual Jaime treballa l'acomiada per raons de reajustament de personal. La lamentable situació el porta a prendre decisions dràstiques perquè no pot mantenir el seu nivell de vida.

Autoria: Santiago Carlos Oves
Versió: Jordi Galceran
Direcció: Juan Echanove
Repartiment: María Galiana i Juan Echanove
Escenografia: Ana Garay
Vestuari: Ana Garay
Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo

Coproducció: Pentación Espectáculos, La Llave Maestra i Focus

27 de setembre 2014

‘Fuita’, de Jordi Galceran, a Argentona



publicat per
http://diarimaresme.com
26 de setembre de 2014

La Sala d’Argentona serà l’escenari on la companyia amateur La Font de Teatre d’Argentona escenificarà l’estrena de l’obra de l’autor català, Jordi Galceran, el dissabte dia 27 de setembre a les 19.00 hores, i el diumenge dia 28 a les 18.00 hores. L’obra, dirigida per Maria Gracia Esparza, està interpretada pels actors amateurs Ferran Caritg, Gemma Larraya, Ludmila Mihailov i Pere Carrillo, a més de la mateixa directora.
L’argument de la posada en escena es basa en la història d’un polític corrupte que està a punt de suïcidar-se quan a la seva vida hi entra una venedora de protectors contra fuites de gas que li farà viure un remolí d’emocions. El teatre amateur ens pot aportar interpretacions molt professionals i molt ben assajades, i en aquest cas cal obrir bé els ulls perquè les coses no sempre són el que semblen. Prepareu-vos, doncs, per riure de valent i també potser per cridar.
En paraules de Maria Gracia Esparza, “La Font de Teatre és un grup d’actors del Vallès i del Maresme que ens vam trobar un dia del gener de 2013 disposats a fer i viure el teatre. I no és ben bé que ens trobéssim en el sentit de la paraula trobar, ja que quan trobes alguna persona, alguna cosa, és perquè l’has estat recercant. Nosaltres, sincerament, no ens recercàvem: simplement ens vam trobar per una sèrie de coincidències de les quals en sabem molt poc. De fet, tot plegat ha estat un conjunt de fets casuals que un darrere de l’altre ens van portar a formar aquesta companyia. Després de l’estrena l’any passat de ‘Bodas de Sangre’, de Federico Garcia-Lorca, fem un tomb i oferim al públic aquesta comèdia força divertida i d’un autor contemporani i pròxim com és Jordi Galceran.

El teatre amateur a Catalunya, com palesen els components i l’ideari de La Font de Teatre d’Argentona, fa temps que demostra que la qualitat és una fita irrenunciable en els muntatges. Les connotacions negatives vinculades a un teatre fet amb una sabata i una espardenya que no aspira a res estan en període de superació absoluta, perquè els actors amateurs s’exigeixen tant o més que els professionals per tal que el nivell sigui tan alt com sigui possible, i per això les més de tres-centes agrupacions de teatre amateur que formen part de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya tenen una importància cabdal, tant pel que fa a la generació d’actors com d’espectadors de teatre. En aquest moment la feina que s’està fent a pobles, com ara Argentona, sense soroll però treballant de manera molt activa, és molt important, ja que continuen endinsant-se en les tècniques teatrals i assajant moltes hores, captant joves i generant afició. És una feina molt callada però molt efectiva. Encara que s’ha de tenir en compte, però, que la federació no aglutina tots els grups amateurs de teatre catalans, per la qual cosa, la rellevància del teatre d’afició al país és molta. Catalunya és un lloc artísticament molt desenvolupat, i el teatre n’és la guinda del pastís.
Cal recordar que a finals del mes d’agost, el 14è Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) va oferir al públic en general cinc dies de teatre amateur ininterromput, que es va apoderar de la capital del Gironès per oferir una quarantena d’espectacles en la que va ser l’edició més participativa i multitudinària de la seva història. Les xifres ho avalen: durant aquests 5 dies, 32 companyies teatrals (14 de les comarques gironines) i 600 participants es van encarregar, no només d’oferir una completa programació de l’actual creació d’aquest àmbit de les arts escèniques, sinó també de potenciar els intercanvis creatius internacionals. Un casament artístic i intercultural que es va poder apreciar, per exemple, amb la representació de dues obres sorgides entre una companyia madrilenya i una de figuerenca, i una de russa i una de lloretenca en el marc del Fitag Municipis.

Com en el cas de l’estrena de Fuita per part de La Font del Teatre d’Argentona, la vàlua i la representativitat d’actors i actrius amateurs al llarg i ample de ciutats i poblacions catalanes queda constatada de manera molt fefaent. El teatre, en aquest nostre país anomenat Catalunya, guanya llocs i maduresa cada dia gràcies a l’esforç dels seus promotors i al desinterès crematístic dels components de les companyies. I malgrat això, un Govern del PP, insensible a la cultura i als seu fet, que dicta des de Madrid, no remet en l’aplicació del 21% en l’IVA cultural, la qual cosa -com en moltes altres- és la vergonya d’Europa i del món civilitzat. Algun dia també se’n podrà escriure una obra, d’aquest despropòsit social i cultural d’una (encara) majoria que aplica la seva dictadura per decret.