publicat per
28 abril de 2015
Comas Soler
‘El crèdit’ omple de riallades dues funcions
Estrenada a la Sala Villarroel a l’inici de la temporada
2013-2014, ‘El crèdit’ és una peça còmica que des del primer moment ja va donar
senyals d’un triomf inqüestionable. D’entrada va estar en cartellera a
Barcelona durant més de set mesos i, després d’una primera gira, va repetir mig
any més. Ara torna a rodar per Catalunya fins al juny i en total haurà fet
parada en una cinquantena de pobles, sempre omplint els teatres.
De fet, el seu èxit no és d’estranyar perquè juga amb
ingredients segurs. Està escrita per Jordi Galceran, el celebrat autor de 'El
mètode Grönholm', que està considerat el dramaturg amb més predicament –tant al
país com a l’estranger– de tota la història del teatre català. La protagonitzen
el mataroní Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dues bèsties escèniques que facin
el que facin són garantia de resultat lluït. I a sobre, l'ha posada en escena
Sergi Belbel, exdirector del Teatre Nacional de Catalunya, que hi ha abocat
bona dosi d’ofici i de murrieria.
Embolics i rialles
A ‘El crèdit’ Galceran, que té ben demostrat que és un hàbil
constructor de trames properes a un públic molt ampli, aprofita amb oportunisme
l'actualitat de les maldats perpetrades per les entitats financeres. Ens
presenta l'enfrontament que s'origina entre un usuari que va a demanar un
préstec i el director de l'agència bancària quan aquest li denega perquè no
aporta cap garantia. El ganxo principal de l’assumpte, a més dels mil i un
embulls que s’hi van afegint, consisteix a suscitar en el públic la il·lusió
que per una vegada serà el representant del capital el que resultarà ensarronat.
No és que Jordi Galceran pretengui fer un al·legat contra
els abusos de la banca o, encara menys, busqui fer emergir un missatge amb
implicacions socials, no. Mai no ho fa, ni en aquesta obra ni en cap. Ell
simplement s'empesca una situació que li dóna joc per muntar una bona comèdia
d'embolics. En una primera part delirant i del tot rodona va enredant la troca
amb ironia, a base d'anar lligant gags amb diàlegs àgils i ocurrents. La
resolució és magnífica, la interpretació també i les riallades dels espectadors
no paren ni un moment.
Dos cracs
Paradoxalment, a la segona part i a l'epíleg, quan tot és
més estirat i la jugada peca d'alguna reincidència, és quan Bosch i Boixaderas
fan valer la seva condició de cracs de l'escena i com que se la saben llarga
aconsegueixen que s'aguanti la conya dels successius batibulls. Realment
l'actuació dels dos Jordis és una demostració de mestria perquè porten la
comicitat fins a l'extrem i arriben a passar amb equilibri subtil l'estreta
maroma que la separa del grotesc.
Amb aquests elements l’exultació enriolada del públic està
garantida. Només calia veure divendres
passat com es petaven els molts assistents a les dues funcions que amb bon
criteri havia programat el Teatre Monumental per satisfer una concurrència molt
més nombrosa que l’acostumada. Una manera encertada de rematar la temporada.
Com que a Mataró, –per culpa dels enganys d’aquella caixa d’estalvis local que
va acabar impúdicament unida ni més ni menys que amb Bankia– som la ciutat amb
més gent damnificada per les preferents i d’altres fraus similars, es probable
que per revenja més d’un espectador s’estigués imaginant el banquer banyut de
‘El crèdit’ amb la cara d’un Dòria, un Ibern o un Rato...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada