publicat per
15 abril de 2014
Comas Soler
‘Un trozo invisible de este mundo’ és una sotragada al cor i
a la consciència
Diumenge a la tarda hi va haver l’última representació de la
temporada estable del Monumental, que aquest quadrimestre s’ha centrat en el
cicle “Teatre i universos”. La cloenda va ser brillant: ‘Un trozo invisible de
este mundo’, un muntatge dirigit per Sergio Peris-Mencheta sobre textos de Juan
Diego Botto.
Aquest és un espectacle que neix de la ràbia, de la
necessitat manifestada pel seu autor de denunciar els abusos i les injustícies
que sofreixen els que estan en els graons més baixos de la societat. Així,
parla dels drames de molta gent i sobretot de l’exili i l’emigració, unes
circumstàncies viscudes personalment per ell mateix als tres anys, quan el 1978
va haver de fugir de l’Argentina amb la seva mare i una germana, per escapar-se
de la dictadura militar que havia empresonat, torturat i fet desaparèixer el
seu pare, l’actor Diego Fernando Botto.
‘Un trozo invisible de este mundo’ es va estrenar l’octubre
de 2012 a Las Naves del Matadero de Madrid, amb la intenció inicial de fer una
campanya més aviat curta. Però l’extraordinària acollida aconseguida, tant de
públic com de crítica, l’han empès a seguir una gira que encara dura i que
omple teatres a tot arreu on va. També són reflexos d’aquest èxit les sis
nominacions obtingudes per als XVII Premis Max de les Arts Escèniques que es
lliuraran el mes de maig.
No ser part de res
L’obra, que s’ha inspirat en fets reals gràcies a la
col·laboració d’experiències aportades per membres de col·lectius que treballen
en favor de les persones immigrades, està estructurada a partir de cinc
monòlegs. Arrenca amb el de la dissertació d’un policia de duanes que emmascara
la seva radical xenofòbia utilitzant arguments de racionalitat fingida. Després
ve el d’un argentí emigrat que des d’un locutori parla amb la seva muller,
entre crits i interferències, de les afliccions del present i d’il·lusions
futures. El tercer és el que explica la mort per falta d’atenció mèdica d’una
dona africana reclosa en un Centre d’Internament d’Estrangers. En el següent,
situat a l’Argentina dels anys setanta, un opositor detingut en un centre de
tortura, narra la contradicció viscuda per haver estat delator d’un company i
pel coratge que posteriorment demostra i que el durà a ser també exterminat. A
l’últim, un exiliat polític descriu l’amargor de la solitud i el desarrelament
que es pateix quan les condicions et porten a que se’t consideri un il·legal, a
“no ser part de res”. Són cinc històries colpidores, cinc reflexions sobre
situacions d’exclusió, però també de lluita, d’amor i de dignitat.
Qualitat i compromís
A ‘Un trozo invisible de este mundo’ Juan Diego Botto fa un
exercici rutilant de teatre compromès socialment i ideològicament. Invoca
García Lorca per reivindicar que l’art de l’escena ha de parlar de les
contrarietats de la gent, proclamar la innegociable obligació de justícia,
revelar el sofriment que generen determinades decisions polítiques o les
estratègies dels bancs i les grans corporacions econòmiques; perquè hi ha una
línia directa entre beneficis desorbitats i pobresa, diu. I el millor de tot és
que ho duu a la pràctica d’una manera aguda, lluny del pamflet, amb un
llenguatge dramàtic directe i emotiu, i amb un ventall de recursos
interpretatius d’una gran qualitat artística que protagonitza conjuntament amb
l’actriu i cantant Astrid Jones. Una il·luminació acurada i una escenografia
molt simple, consistent en una cinta transportadora i munts de maletes,
equipatges i baguls enmig d’un escenari nu, acaben de conferir a l’espectacle
una atmosfera desguarnida que esdevé una quasi metàfora de les circumstàncies
de soledat, abandonament i desemparança en què a la realitat s’han de moure
tots aquells que s’han vist forçats a deixar terra, casa i amistats. Un gran
espectacle.
