publicat per
www.totmataro.cat
31 octubre de 2013
Comas Soler
Factea tira
endavant 'Meitat i meitat' amb director i actors mataronins
Quan l'Oriol Miras i en Marc Molina van decidir emprendre la
peripècia de crear Factea Produccions, una petita estructura empresarial per
obrir camins en el camp de la gestió cultural i de les arts escèniques, ja van
manifestar la seva predilecció per les noves dramatúrgies i els textos
d'autoria contemporània. O sigui, pel risc. Divendres passat, tot just un any
després, amb la presentació del seu tercer espectacle van demostrar que
l'aposta anava de debò.
Va ser a la nau de Can Gassol, l'equipament municipal amb
vocació –fins ara només intermitent– de Centre de Creació. Hi van estrenar
'Meitat i meitat' de Daniel Keene, un escriptor australià nascut a Melbourne el
1955 i escassament conegut al nostre país. La posada en escena està inclosa al
cicle "Fet a Mataró" que l'ajuntament promou per donar a conèixer
creacions originades o vinculades a la ciutat. En aquest cas el lligam és
múltiple, perquè són mataronins tant el director, Moisès Maicas, com els dos
actors, Xavier Alomà i Pere Anglas, a més dels productors, d'altres membres de
l'equip tècnic i artístic i molts dels petits mecenes que han fet aportacions
per al seu finançament.
Dificultat
Com molt bé apunta el professor Jordi Malé en la
documentació sobre Daniel Keene repartida conjuntament amb el programa de mà,
el primer que s'ha d'advertir de 'Meitat i meitat' és que estem davant d'una
obra en què el llenguatge i les accions tenen una càrrega d'expressivitat i
d'intensitat que depassa les convencions i les expectatives habituals dels
espectadors. Dit d'una altra manera, que es tracta d'una proposta difícil. Tant
per als intèrprets com per al públic.
Aquesta doble circumstància de dificultat no és d'estranyar
en un treball de Moisès Maicas, un director amb una llarga trajectòria de
compromís amb opcions contemporànies, innovadores i de risc, sempre lluny de
fórmules de to acomodatici. Per a l'aventura que significa el muntatge actual,
ha tingut l'habilitat d'engrescar dos actors que hi han posat energia i
convenciment a manta. Perquè s'ha de subratllar que Alomà i Anglas s'aboquen
sense reserves en l'exercici abrupte de donar vida a Ned i a Luke, els
personatges que té 'Meitat i meitat'.
Són dos germanastres, que es retroben a la cuina de la casa
familiar, havent mort fa temps la mare comuna i després de deu anys de no haver
tingut cap relació. El gran n'havia marxat sobtadament i ara hi torna sense
motiu aparent. Enmig de retrets, tensions, mitges paraules, records barrejats,
emocions explosives i actituds demencials, acabaran refent la seva relació en
un procés ritual de metamorfosi progressiva de l'espai de la cuina en jardí,
natura, cementiri i paradís. El punt de trobada serà la regressió a la
infantesa com a vivència personal comuna però també simbòlica.
Mèrits i exigències
Tot és complex en aquesta peça de Keene, que ha estat
traduïda expressament per Anna Soler Horta. Des de l'absència de puntuació,
fins als capgirells que fa passant d'un inici d'aparença realista cap a codis
més eteris, amb descabdellaments sobtats que s'endinsen en la ironia, la
metàfora i l'absurd. O potser el somni i tot. La seva configuració en forma de
moltes seqüències breus, entretallades i amb transicions precipitades, afegeix
complicacions a l'escenificació. També l'enigma d'un final obertament imprecís.
Per tot això cal convenir el mèrit i la valentia de la feina compartida per
l'equip de Maicas i Factea, que compta, a més, amb una escenografia espaterrant
deguda a Òscar Merino i Anna Tantull.
Ara bé, bo i els seus mereixements, la voluntat que té
aquest muntatge de 'Meitat i meitat' d'entrar en el circuït professional de
Catalunya i d'enllà li comporta més exigències de treball, sobretot en matisos
interpretatius, en la il·lació d'escenes i en el ritme i el desenvolupament del
conjunt de la representació.
Caldrà haver-les satisfet abans d'aterrar d'aquí a uns mesos
a la Sala Beckett. Factea i companyia ho faran.
