publicat
per
http://escenadelamemoria.blogspot.com.es
Teatre Gaudí, 29 d'agost de 2014
Fenomen teatral de l'estiu barceloní Bare: A Pop Opera va
ser estrenada l'any 2000 a Los Angeles. Ha arribat a la ciutat gràcies a
l'entusiasme i tossuderia d'una part de l'equip que l'ha representat aquests
dos meses i ha tingut una gran acollida de públic i crítica. És un musical amb
tots els ingredients necessaris: una història emocional, amb fragments melòdics
accentuats i defensat en aquesta versió catalana per un grapat d'entusiastes i
entregats intèrprets. Encara seguirà havent-hi descreguts, ja ho sé, però
aquest gènere pràcticament desconegut (o lamentablement famós per espectacles
de gran format però sense cap ànima) no només té escassa tradició entre
nosaltres: és tracta més aviat d'una intencionada exclusió dels escenaris per
part de programadors i responsables de la gestió cultural. Crec que els fa por
el seu potencial popular, mentre desplega en paral·lel un paper reflexiu i
punyent. És el cas de PSDTLC, on s'hi poden trobar diversos fils argumentals,
per bé que l'homofòbia interioritzada és l'eix central de la trama.
Impossible no enamorar-se d'un dels protagonistes: en Peter,
interpretat per Marc Flynn. La veu d'aquest artista i, el que és més important,
el seu desplegament actoral ple de tendresa i senzillesa el converteixen en un
mirall on és fàcil que el públic pugui reconèixer-s'hi: l'amor romàntic. El
paral·lelisme amb Romeu i Julieta és present en tota l'obra, no només perquè en
l'internat on se situa la peça la troupe assaja una representació d'aquella
història, sinó perquè s'endevina en la intenció dels seus creadors una voluntat
educativa (el llibret és de Jon Hartmere, Jr.) Aquesta és una història d'amor
gai adolescent: sí. Però adreçada a fer pensar a tot el públic: aquella
interiorització no seria efectiva si l'escola -per fi!- fos un espai de
diversitat. Una cosa que encara avui dia no podem afirmar.
Obra coral, PSDTLC té moments per a diversos lluïments: la
cançó Bare, cap al final de l'espectacle, permet al rol de Jason (Víctor Arbelo
en les darreres funcions) un duo de gran impacte emocional amb Peter. En
general la segona part de la funció incrementa el to amb respecte a la primera
i permet copsar la força dels actors i sentir-los cantar. El gran problema al
Teatre Gaudí és la sonoritat, que ennuega els actors i impedeix la comprensió
completa del text cantat (adaptació efectista i transparent de l'intèrpret de
Matt: Marc Gómez). Els rols secundaris, Ivy (Anna Herebia) i Nadia (Iskra
Bocanegra), així com el mateix Marc se situen en l'àmbit de l'excel·lència, per
bé que la maduresa definitiva l'aporten el mossèn (Eduard Doncos), la Germana
Chantelle (Llucy Lummis) i Claire (Anabel Totusaus en aquesta funció) i salven
alguns moments d'exageració interpretativa en el qual cau part de l'elenc, amb
unes veus exquisitament enquadrades i ajustades als seus rols adults. La resta
de la companyia és diversa (i jove) i apunten moments brillants al costat
d'altres més discutibles: és també el cas de les coreografies, on el Gerard
Mínguez té un dels protagonismes més divertits i ben executats; com genera, per
contra, una certa indiferència el quadre final de la representació ballada per
part d'altres dos intèrprets. Ballar, cantar i actuar bé... Heus aquí la
qüestió del teatre musical!
Què passa doncs? PSDTLC sí o no? Veureu: es tracta d'una
altra cosa. Si no es fa possible l'accés regular, constant i continuat del gran
públic a teatre musical de qualitat (com és aquest cas) no serà possible
disposar mai de bons cantants, bons ballarins i bons actors, les tres
exigències bàsiques (i inseparables) d'aquest gènere. Correm el risc
d'enlluernar-nos si no veiem més coses... Per això és de celebrar el gran èxit
d'aquest estiu, en ple ferragosto, perquè demostra que hi ha gent amb confiança
suficient per anar, omplir el teatre i gaudir de la proposta. La resta és
perseverança i aprenentatge, un camí que estic segur que la companyia ha
transitat aquests dos mesos al Teatre Gaudí i faran en un futur: gràcies Daniel
Anglès!
I per part nostre? La reivindicació d'una cartellera farcida
de teatre musical i el compromís de criticar-la com a autèntic "públic
professional"!
