El policía de las ratas

publicat per

http://www.timeout.cat

Teatre contemporani

Teatre Lliure: Gràcia

De: Roberto Bolaño. Adaptació i direcció: Àlex Rigola. Amb: Andreu Benito i Joan Carreras.

Àlex Rigola torna a Roberto Bolaño. Després d’aquell monumental '2666', el director s’ha fixat en una narració curta, metafòrica i que ratifica per qui no hagi encara entrat en el món de l'escriptor xilè, l’enorme interès del seu imaginari i la qualitat indiscutible de la seva escriptura.

'El policía de las ratas' (inclòs a la recopilació 'El gaucho insufrible') ret homenatge al breu relat de Kafka 'Josefina la cantant' o 'El poble dels ratolins' i no ho amaga. Ben al contrari: la relació i les referències són explicites, però Bolaño vol anar més enllà en aquesta mirada sobre la societat i l’individu i, sobretot, en la reflexió sobre la necessitat de l’art i la cultura. No en va en aquesta societat de rates que només treballen els artistes són considerats disminuïts, inútils, inadaptats en una afirmació que ens recorda moments històrics com a l’Alemanya nazi o a la Xina de Mao, aquí matisada per una tolerància despectiva.

Una reflexió molt oportuna quan la política es distancia de la cultura i l’individu defuig confrontar-se amb qualsevol cosa que no sigui explicita, mastegada o, senzillament, l’entretingui. El text té molt de conte filosòfic i de faula política construïda sobre un argument policíac. Una rata policia, Pepe El Tira (Joan Carreras) descobreix una sèrie d’assassinats, però la conclusió a la qual el portarà la investigació no està en consonància amb el dogma del poble de rates i ratolins i, per tant, res no canviarà si és que alguna vegada des de fa cent o mil anys alguna cosa ha canviat.

Un conte pessimista. Una vetllada que ens convida acostar-nos a alguna llibreria (si és que en queda alguna d’oberta) per conèixer Bolaño i una funció delicada, molt ben orquestrada. L’encert d’Àlex Rigola està en la senzillesa de la posada en escena, despullada de qualsevol element superflu i, sobretot, en el tractament quasi musical del text.

Joan Carreras i Andreu Benito, que posa veu a diferents personatges, ens expliquen el conte des d'una profunda veritat, des d'una colpidora emoció. Això significa un acurat i delicat tractament de la manera de dir, de les inflexions de la veu, dels silencis i, en definitiva, de la creació d’aquest món ignot de les rates que porta a l'espectador fins a les clavegueres sense cap altre estímul que el magnetisme dels dos intèrprets, magnífics. Deliciós espectacle.

Per Santi Fondevila