publicat per
www.capgros.com
31 de gener de 2014
Ramon Madaula, Francesc Orella, Àgata Roca i Cristina
Genebat protagonitzen l'obra al teatre Monumental
fotos David Ruano
Una comèdia amb tocs dramàtics, que combina amb subtilesa els
dos gèneres. Així es presenta ‘Un aire de família’, el muntatge que es podrà
veure aquest dissabte al Teatre Monumental, tan sols una setmana després de
l’obertura de la nova temporada de teatre amb La Flauta Màgica. ‘Un aire de
família’ és un text d’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, dirigida per Pau Durà i
protagonitzada per un repartiment de luxe: Ramon Madaula, Francesc Orella,
Àgata Roca i Cristina Genebat
'Un aire de família' és la primera obra teatral que dirigeix
Pau Durà, actor prou conegut pels espectadors catalans ('Plats Bruts', entre
altres), després d'haver dirigit alguns films televisius i cinematogràfics.
Ramon Madaula ha tingut molt a veure amb aquest pas, ha explicat Durà, perquè
és l'home que va acompanyar el director també en el seu bateig com a director
televisiu, i ara és un dels actors principals a 'Un aire de família'.
No és el primer cop que aquest 'debutant' s'enfronta al text
d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri (actors i directors francesos, coneguts a
casa nostra per films com 'Le goût des autres' o 'On connaît la chanson', entre
altres). De fet, Durà va ser un dels actors que van participar en un primer
muntatge estrenat al Romea ara fa 10 anys, aleshores dirigit per Manel Dueso.
Sobre l'obra, Pau Durà destaca la mà amb què els autors van escriure aquesta
comèdia "que bascula cap al drama de forma subtil i meravellosa".
Respectar i donar visibilitat a aquest tret era, pel director, el repte més
gran al que s'enfrontava. Amb tot, Durà ha restat gravetat a la seva
responsabilitat tot assegurant que "amb aquest text" i amb l'equip
d'actors participants "no ha deixat de ser un espectador més, amb dret a
decidir".
A 'Un aire de família' hi planen certes reflexions amb
càrrega de profunditat, que aporten el component dramàtic a la comèdia. D'una
banda, la qüestió de "la família com a presó", en paraules de l'actor
Francesc Orella, o el que és el mateix, "la impossibilitat de fugir de la
família" (Durà). De l'altra -i estretament lligada amb la primera
reflexió- es planteja la pregunta sobre "l'obligació d'estimar-se" en
el sí de la família, "únicament pel fet de ser-ho, tot i ser quelcom que
t'ha vingut donat". La funció s'ho pregunta constantment, explica Durà tot
afegint que la resposta "la tindrà cadascú quan marxi a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada