PUBLICAT PER
WWW.ARA.CAT
21 DE FEBRER DE 2014
SANTI FONDEVILA
‘Ocells i llops’ retrata una tensa relació familiar
Carme Conesa domina l’escenari interpretant el paper de
Lucrècia.
Ocells i llops no va rebre una bona acollida en la seva
estrena el 1949 tot i tractar-se, o per això mateix, d’un drama familiar molt
representatiu de la manera de viure de l’alta burgesia catalana, amb tres
germans molt moderns per a l’època que xuclen de la seva mare vídua. De fet,
diuen els entesos que l’obra veu de la novel·la Vida privada, de la qual seria
la versió teatral, i que per tant tindria a veure amb l’ambient de la família
de Sagarra. També mostra influències del teatre europeu del moment i en concret
del de Henrik Ibsen. És a dir, que a la protagonista d’ Ocells i llops li
diguin Nina seria una picada d’ullet a Casa de nines, d’Ibsen.
La manca d’èxit de l’obra s’explicaria per la dura mirada de
l’autor sobre una classe privilegiada i, sobretot, pels seus marrecs,
avantpassats dels pijos dels 70 i dels guais d’avui. I perquè va introduir els
temes de l’homosexualitat i l’avortament en uns moments històrics quan eren
tabús, hipòcritament inexistents. A Ocells i llops Sagarra convoca un dijous a
la tarda els tres germans i fills de Lucrècia: l’Helena, una noia de vida
regalada; l’Octavi, un gai molt elegant, i l’Albert, casat i fresc com pocs.
Tots tres viuen literalment de la petita fortuna que el pare difunt va deixar a
la seva mare, que fa veure que no sap res de les aventures dels seus fills amb
l’excusa del gran amor que sent per ells. L’obra té alguna cosa de fulletó, i
avui el seu interès és dubtós, malgrat que la història estigui ben explicada i
que el text circuli amb l’elegància i la teatralitat de les obres del gran
autor barceloní.
La directora Lurdes Barba sembla que ha volgut preservar el
sentit tràgic de l’obra, el seu vessant més sentimental, sense alterar-ne gaire
ni l’època ni els caràcters dels personatges. Barba ha pensat que estava
realment davant d’un Ibsen. I el serveix de manera molt convencional, falsament
clàssica, i amb un estaticisme dels intèrprets que no ajuda gens a la
credibilitat d’una funció sense ànima. També és cert que cap dels tres germans
és un personatge complex ni complet; Sagarra els defineix amb un sol traç i
així es queden durant tota l’obra. I a la fi la protagonista és la Lucrècia, un
paper de dona amb pretensions de gran rol que una Carme Conesa força convincent
ha fet seu i que domina l’escenari.
En una escenografia buida, Barba dóna protagonisme al
disseny de llums, que així i tot no poden omplir la lleugeresa dels perfils
dels personatges. Tot plegat fa la funció una mica feixuga i evanescent.
Juntament amb Conesa, David Bagés té una bona actuació en un paper breu però
interessant, així com Francesc Lucchetti, molt segur i apropiat en el paper de
doctor enamorat de la senyora. Ocells i llops, ¿una recuperació necessària?
Segur que sí, però potser d’un altra manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada