Clara Segura, una gran actriu tragicòmica

publicat per

www.ara.cat

10 de febrer de 2014

La seva carrera és una llista de personatges lluitadors

JUAN CARLOS OLIVARES

L'actriu barcelonina Clara Segura ha sigut reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona de teatre.

Des del 1985 el Premi Ciutat de Barcelona de teatre només s'ha dignat en tres ocasions a honrar una actriu catalana: Anna Lizaran (2005), Vicky Peña (2008) i Clara Segura (2013). Poques, però selectes, inqüestionables. La Segura -l'oficiós títol honorífic és des d'ara mateix obligatori- és, entre altres virtuts personals, una intèrpret de lleialtats. Fidel a Javier Daulte, Bruno Oro i, sobretot, Oriol Broggi. El sentit comú dictaria que entre aquests tres noms es trobés la síntesi del seu talent. La veritat és que dels tres muntatges que han sustentat el premi ( Incendis, 28 i mig i La rosa tatuada ), dos estan signats per Broggi, director que gairebé l'ha convertit en la seva actriu fetitxe des de Jordi Dandin de Molière (1999).

Però els records i el gust són capritxosos, il·lògics, personals i molt parcials, i quan toca posar un nom i una imatge al muntatge que millor retrata el que és únic i la distingeix d'altres excel·lents actrius irromp en la memòria entre cops de colze Madame Melville, una comèdia trista de Richard Nelson que Àngel Llàcer va dirigir al Borràs fa tres anys. Una revisió contemporània d'una història de seducció entre alumne (Carlos Cuevas) i professora. Te i simpatia amb el desig sexual adaptat a l'ambient alliberador del Maig del 68 a París. Per descomptat que la Segura s'ha trobat en projectes amb més pretensions, i n'ha sortit triomfant per mèrits propis, però en aquesta producció de perfil molt més discret explotava tots els matisos de la seva personalitat interpretativa.

Ella és una actriu tragicòmica amb aquest punt d'ironia dirigida contra si mateixa que l'agermana amb la gran Anna Lizaran. Com ella, és una formidable pallassa que manté en la mirada la brillantor que condueix a un pou profund d'emocions no sempre agradables. La clown que et repta amb el misteri de la tragèdia. Físic tel·lúric, seductor com una deessa mare, que sembla que arrela a l'escenari; gest gran, de vegades contundent, que mai és histrionisme. Una ferocitat del cos, de les mans, que els ulls i els llavis desmenteixen amb indicis de veritats menys contundents. Una actriu febril que es relaciona amb el personatge amb una naturalitat desarmant. El personatge com a company i aliat.

El combat entre el desig i la raó

Quan més brilla és quan -en una opinió molt personal- s'enfronta a un caràcter que es llança a la batalla, de vegades en una lluita contra el món, altres contra ella mateixa, o amb els dos fronts oberts al mateix temps. És el possible punt en comú entre la Serafina de La rosa tatuada, la senyora Melville, l'esposa en crisi d'Intimitat i l'Antonietta d'Una jornada particular (uns espectaculars minuts regalats a 28 i mig ). Heroïnes de la quotidianitat que es resisteixen a ser-ho, encara que un impuls íntim i profund, una força primitiva, acaba per dominar-les per trencar amb les convencions que les ofeguen. L'ancestral combat entre el desig i la raó -entre Apol·lo i Dionís- que també ha traslladat a personatges clàssics com Electra i Antígona.

La presència que aporta és tan contundent que fins i tot en la possible rendició dictada per l'autor queda un indici de triomf. Tampoc està molt lluny d'aquest perfil de lluitadora en rols més còmics com el que interpretava a Ets aquí de Daulte, pel qual va guanyar el 2005 el premi Margarida Xirgu. En aquest cas lluitant per mantenir un amor des del més enllà mentre pren consciència de la seva nova identitat invisible.

A Clara Segura li escauen les dones que resisteixen i sobreviuen. En algunes deixa que hi aflori un pòsit d'amargor, de tornada de tot, com en la pel·lícula Tots volem el millor per a ella, el seu recent segon premi Gaudí a la millor actriu secundària després de guanyar-lo per Les dues vides d'Andrés Rabadán el 2010. De moment sembla que deixa aquesta derrota de l'ànima per als primers plans del cinema. A l'escenari desplega un hedonisme aferrat a la terra. Potser és massa feliç al teatre per deixar que la rendició sigui completa. I si el personatge cau, el públic l'observa com un sacrifici. Perquè enteresa és el que li sobra a Clara Segura. No la confonguem amb la traïdora seguretat. Felicitat de llarg recorregut. La Segura tot just ha començat. Aviso.