L'autor veu connexions amb la premiada 'Els jugadors'
PUBLICAT PER
WWW.ELPERIODICO.CAT
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
DIVENDRES, 24 DE GENER DEL 2014
FOTO DAVID RUANO
Joves de vint i pocs anys (Un refugi indie), homes de
cinquanta que van cap a l'ocàs (Els jugadors) i ara dones de classe mitjana que
deixen enrere els 40 en ple enfonsament existencial. Pau Miró tanca al Romea la
seva trilogia generacional amb Dones com jo, una comèdia amb drama (i
viceversa) que aixeca amb la companyia T de Teatre. Àgata Roca, Mamen Duch,
Marta Pérez i Carme Pla han creuat el seu camí amb el d'un autor i director en
el que ha estat una tendència dels seus últims muntatges. Miró succeeix així
Javier Daulte i Alfredo Sanzol.
Miró ha teixit un muntatge que mira a la dura realitat de
forma no explícita. Presenta quatre amigues de classe mitjana que han perdut
l'estatus. «Perden la seva comoditat i els falten recursos emocionals per
enfrontar-se a aquesta nova situació», explica. «La crisi provoca la tendència
d'amagar-se fins que passi el temporal».
Aquesta fugida es manifesta en el personatge d'Àgata Roca,
una arquitecta aparentment feliç que una matinada decideix abandonar el marit i
els fills. Es refugia en un pis del Raval, que li facilita una amiga (Marta
Pérez), una arqueòloga que es guanya la vida netejant pisos i escoles. Té les
claus d'un despatx d'un advocat que acaba de morir. I també hi van altres
amigues per consolar-la, no tant per convèncer-la que recapaciti, i fer-li
companyia. Són Mamen Duch, una biòloga que treballa a la cabina d'un peatge, i
Carme Pla, una mestra sense alumnes perquè l'han acomiadat.
L'amistat, segons Miró, és un altre dels eixos temàtics de
la peça. «Elles intenten entendre-la, però no poden. Fan un esforç d'empatia
per posar-se al seu lloc», comenta el dramaturg, que no amaga les similituds
amb Els jugadors, una peça d'èxit unànime que va ser premiada a Itàlia l'any
passat. Els seus personatges es veuen apartats per la societat.
Miró no vol ser explícit i és més efectiu, considera, que la
seva mirada a aquest moment obscur es produeixi a través dels personatges, «de
la seva sensibilitat, del seu dia a dia». El dramaturg barceloní es mostra
també satisfet de l'equilibri entre humor i drama. «Avancen en paral·lel i
sense l'humor pesaria molt el drama, i sense el drama l'humor quedaria molt
buit».
Unes valentes
Miró ha passat del món masculí d'Els jugadors al femení de
Dones com jo. «Però tinc una part femenina que he escoltat molt. I Els jugadors
també estava escrit des d'una sensibilitat femenina». Ha comptat per fer-ho amb
la col·laboració de les seves actrius. Si bé va arribar als assajos amb un text
ja acabat, el treball posterior l'ha anat remodelant. «Hem aprofitat la nostra
amistat de més de 20 anys [i 21 com a companyia] en la construcció dels
personatges», recorda Carme Pla.
Personatges que, segons Mamen Duch, són «dones fortes amb
totes les seves debilitats» i que passen, diu Àgata Roca, per «una muntanya
russa d'emocions». Una cosa que s'aconsegueix a l'obra, segons l'opinió de
Marta Pérez, perquè Miró treballa de «forma molt minuciosa». Ell, mentrestant,
les defineix com «unes valentes».
L'autor, per un altre costat, recupera l'amulet de la
trilogia: una bossa d'esports plena de diners que ja apareix en les dues peces
anteriors. «És com una imatge de pel·lícula de sèrie B. Els diners apareixen i
desapareixen en aquests temps com per art de màgia. És un detonant argumental
que provoca un canvi de gènere». I per a salts, la presència d'una coreografia
a ritme de Donna Summer que es marquen les T de Teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada