Julio Manrique
dirigeix ‘L’ànec salvatge’, un Ibsen adient per a l’era de la postveritat
L’any en què
la postveritat ha ascendit a concepte de moda, sovint emprat com a metàfora per
emmascarar una mentida o una manipulació, el director Julio Manrique puja al
ring del teatre una obra poc representada de Henrik Ibsen que precisament gira
al voltant el perill de la veritat i dels idealismes. L’ànec salvatge -que es
podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc des de demà fins al 9 d’abril- mostra
l’esfondrament d’una família “pobra però raonablement feliç” que es desintegra
quan tots ells descobreixen les veritats que mai s’havien explicitat.
L’arribada
d’un personatge que torna de l’exili a cals Ekdal remourà els fonaments
d’aquesta família empobrida que, metafòricament, cuida al soterrani de casa un
ànec salvatge ferit. Ibsen va escriure aquest drama el 1884, després de la
polèmica Un enemic del poble. En certa manera, l’obra és el seu revers. Si a la
primera defensava la lluita ferma pels ideals, aquí qüestiona precisament
l’idealisme encegat, encarnat en el personatge del nouvingut, el Gregor (Pablo
Derqui), fill del poderós cònsul Werle (Andreu Benito). “La veritat, si no està
ben administrada, té conseqüències letals”, explica l’actor Ivan Benet, que
interpreta el pare de la família Ekdal, de la qual també formen part els actors
Lluís Marco, Laura Conejero i Elena Tarrats. En el repartiment també hi ha
Jordi Bosch, Jordi Llovet, Miranda Gas i el músic Carles Pedragosa.
L’ànec
salvatge es va veure per última vegada a l’Estat el 1982, al Teatro María
Guerrero de Madrid, en una adaptació d’Antonio Buero Vallejo. Més de tres
dècades després, Cristina Genebat i Marc Artigau han adaptat un text del qual han
conservat poca lletra però tot l’esperit, asseguren. La versió busca una
“modernitat contemporània atemporal”, diu el director, així que s’han pres
llicències estètiques: sí, succeeix en la freda i nevada Noruega, però no hi ha
vestits victorians. En canvi, el que té molt pes poètic i simbòlic és el
soterrani que ha dissenyat l’escenògraf Lluc Castells, juntament amb l’espai
sonor de Damien Bazin. De fet, es considera que a partir d’aquesta obra Ibsen
viatja del realisme social al drama simbòlic.
L’obra obre
tants interrogants sobre “la necessitat de saber tota la veritat i res més que
la veritat o bé viure en un món de fantasia i engany”, apunta Benet, que els
mateixos actors no poden evitar debatre’ls a la roda de premsa de presentació.
¿De vegades és necessària la mentida? ¿La veritat i les idees han de passar per
sobre de la realitat, sense pensar en les conseqüències? ¿Tothom està preparat
per assumir la veritat? ¿Els gurus i predicadors que van de salvadors, en
realitat què busquen? “En nom de les idees pots generar molt de dolor -planteja
Manrique-. Si hi ha algun missatge d’Ibsen, és humanista: que les persones
estan per sobre de les teories. I jo hi coincideixo”.
Publicat per
Elena Tarrats
interpreta la filla de la família Ekdal. / ROS RIBAS
LAURA SERRA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada