publicat per
27 octubre de 2014
Comas Soler
Bona acollida de 'La partida' al Teatre Monumental
Ja que d'apostes va el tema, el primer que sobresurt a 'La
partida', l'obra que un Monumental quasi ple del tot va aplaudir dissabte
passat, és el repartiment. El seu director, Julio Manrique, ha jugat en la
interpretació amb sis comodins ben capaços de garantir l'èxit a gairebé
qualsevol posada en escena. I encara més d'aquesta, que es fonamenta en el
treball actoral i en què Andreu Benito, Joan Carreras, Ramon Madaula, Marc
Rodríguez, Andrew Tarbet i Oriol Vila van com l'anell al dit a cadascun dels
seus respectius personatges.
'La partida' és la traducció del primer text teatral, que
també va ser ja el primer èxit de l'autor anglès Patrick Marber. El va escriure
l'any 1995 amb el títol original de "Dealer's Choice". Després,
aconseguiria ser molt més famós per "Closer", que el 2004 va adaptar
al cinema sota la direcció del germano-americà Mike Nichols.
Panorama de frustració
Situat en la cuina, el menjador i el soterrani d'un
restaurant, l'argument de 'La partida' presenta l'existència frustrant de sis
homes, la majoria dels quals comparteixen feina allà mateix i tenen establertes
unes relacions d'interdependència com de família. Un és el propietari del
negoci, dominant i paternalista alhora, que ordena la vida del conjunt i imposa
la celebració ritual d'una timba de pòquer cada diumenge a la nit com a única
forma de mantenir un cert vincle amb el seu fill, un jugador desenfrenat i
carregat de deutes. Un altre és el cuiner, un tipus mediocre, separat i
bevedor, que tampoc no porta bé la relació amb la seva filla. Hi ha també dos
cambrers. El primer és frenèticament extravertit i ingenu, i somia a
instal·lar-se pel seu compte amb un projecte que és tot un disbarat. L'altre,
que és americà, més hermètic i amb un passat no gaire clar, només espera poder
volar cap a Las Vegas. Finalment apareix la figura inquietant d'un jugador
professional que ve a reclamar els deutes del fill de l'amo, però que demostra
estar tant o més entrampat.
Compulsió i fracàs
Dels tres actes en què està estructurada 'La partida', els
dos primers tenen el caràcter de prolegòmens i s'escenifiquen simultàniament,
ja que l'acció passa al mateix temps a la cuina i al menjador, separats per una
paret figurada. És en aquestes dues parts que l'espectador va coneixent qui és
qui i el cúmul de circumstàncies i sentiments contraposats que vinculen els
personatges: des de l'amistat a la fal·làcia, l'enveja o l'aversió. Després ve
el desllorigador de tota la funció, que és el tercer acte amb la partida entre
tots sis que es fa al soterrani. Les desmesurades apostes els enxampen a tots.
I cadascú hi perd d'una o altra manera, perquè en el fons tots juguen
compulsivament contra ells mateixos, per sublimar l'aflicció d'un fracàs vital
castrant.
Sense ser una gran obra, 'La partida' és una comèdia amarga
que està escrita amb ofici i sobretot amb ressorts pràctics per funcionar bé
dalt de l'escenari. A aquest mèrit i al bon joc que donen els sis intèrprets,
en la funció del Monumental el públic hi va poder percebre un altre as: Julio
Manrique i la seva ben calibrada direcció, que denota la mirada oportuna i
l'expertesa del gran actor que és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada