publicat per
15 abril de 2013
Cristina Calderer
L'article del crític de l'ARA Juan Carlos Olivares obre el
debat sobre com s'ha de repensar el TNC. El professor i doctor en arts
escèniques Jordi Coca li respon
El crític de l'ARA Juan Carlos Olivares va encendre el foc
amb la pregunta: 'I per què no tanquem la sala gran del Teatre Nacional?'.
L'autor hi defensava que "dedicada la Sala Gran a fer caixa en aquesta
esponerosa ciutat de fires i congressos, es podria fer, sense risc afegit, un
gest de cultura seriosa –amb actitud luterana– i reorientar les activitats de
la Sala Tallers a les necessitats del teatre emergent". "Excepte el
cost de visualitzar el fracàs d'un model de cultura pública, tota la resta
serien avantatges", afirmava.
Avui afegeix llenya al foc el professor de l'Institut del
Teatre i doctor d'arts escèniques Jordi Coca en l'article: 'La política de
l'intermitent'. "Goso discrepar de la part seriosa de la proposta que fa
l'amic Olivares. I en discrepo perquè, en primer lloc, el problema de fons del
TNC no és el seu edifici ni cap sala en concret: és la concepció mateixa de
l'artefacte, que mai no ha fet del tota la funció que el seu nom proclama. Vull
dir tant la concepció territorial com els òrgans de govern, la visió
reduccionista que el TNC ha ofert de la nostra tradició dramàtica, les escasses
i en tot cas gens operatives relacions amb el territori, la programació, els
criteris dramatúrgics i de producció que hi ha darrere dels muntatges, la poca
cura que s'ha tingut de la dicció i la prosòdia, la mínima presència del món
clàssic, i un llarg etcètera que ara no és el moment de referir".
"De moment, doncs, no instal·lem un bingo al TNC, no
cremem l'edifici de Bofill, i em sembla que tampoc no convé tancar la Sala
Gran. Esperem el projecte de Xavier Albertí", proposa Coca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada