publicat per
http://www.elpuntavui.cat
31 de març de 2013
Jordi Bordes
foto: ACN/Framcesch
Helena Tornero transporta els crims del passat a
l'actualitat al muntatge ‘No parlis amb estranys', al TNC
Quan es parla de no reobrir ferides del passat amb la
memòria històrica, ja es reconeix que hi ha nafres que no han curat bé. Helena
Tornero construeix a No parlis amb estranys (fragments de memòria) un
estructura de microhistòries que s'encavalquen per aixecar la pregunta de com
va patir la guerra els avis de cadascú. L'obra, que ha patit una reducció
dràstica en temps d'assaig i en exhibició arran de les retallades per
equilibrar el pressupost del TNC, es presenta a la Sala Petita dimecres vinent.
És un “mosaic” (en paraules del director artístic del TNC, Sergi Belbel)
d'històries que transcorren en diferents moments. En totes, hi ha un silenci
que s'imposa.
Havia de ser una peça de teatre document de tres hores. Ha
quedat reduït a la meitat i ha calgut sacrificar històries com la d'un skater
al Camp de la Bóta. L'actor Òscar Castellví es va sorprendre de la conversa que
va tenir amb un veí de La Mina. Quan va saber per què gravaven al Fòrum de les
Cultures, va començar a evocar els seus records de les execucions en les
matinades dels primers anys de la dictadura: “Morien d'esquena al mar perquè si
la bala no els matava, s'ofeguessin”, li deia aquell home, vingut d'Astúries,
que intentava salvar presoners enviant-los lluny de Barcelona.
Curt i intens (Tornero es confessa amiga de les obres amb
entreacte que permet el debat entre el públic abans d'afrontar la segona part)
de poc més d'hora i mitja, l'autora i directora se sent feliç d'haver-se
atrevit a parlar d'allò que encara els seus pares li qüestionen “si n'hi ha per
tant”. Ella defineix la Guerra Civil i la dictadura com un genocidi que, encara
avui, perjudica les quartes generacions, potser sense ni ser-ne conscients. No
és un fet tancat i resolt quan els que volen corregir les injustícies se
segueixen trobant sols en la denúncia. Clamen en el desert.
Tothom sap històries
L'actriu Mireia Gubianas considera que No parlis amb
estranys supera l'obra de teatre i per això creu que interessa més que pel que
pot sentir un ciutadà que per les emocions d'espectador. I és que ha estat un
cas que es repeteix arreu: “Tothom té alguna cosa a explicar.” Tornero ha
comprovat en les lectures dramatitzades arreu (va escriure bona part del text
al Quebec gràcies a una beca) que si hi ha un grup que s'emociona, n'hi ha un
altre que s'incomoda. No és agradable sentir-se còmplice dels 400 camps de
concentració que hi ha documentats a l'Estat espanyol, per exemple. Per això,
aquesta peça coincideix amb L'onada al Lliure de Gràcia (que ha prorrogat fins
al 12 d'abril, gràcies a l'èxit de crítica i públic) que recull un joc de rol a
la Califòrnia dels anys 60 que demostrava la facilitat de dominar un grup. A
Catalunya, avui provoca perplexitat l'article científic en què es considerava
el marxisme com una malaltia psíquica que va justificar el genocidi, però en
l'època va provocar violència. La mateixa Núria Legarda admet que, arran del
text, es va interessar per la raó dels seus avis. Fins ara, no li havia
preocupat mai. L'actriu també hi veu un altre mèrit en la mirada de Tornero. El
seu to no és el del conte dramàtic i sentimental. L'actriu i directora proposa
la tesi parlant-ho, des d'una fredor gens usual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada